De l’Estatut Reial al moviment revolucionari (1833-1836)

L’onada liberal que va recórrer Europa com a resultat dels esdeveniments francesos de 1830 també va manifestar-se a Espanya arran de la malaltia i mort de Ferran VII, això sí en una societat fracturada entre liberals i carlins. D’aquesta manera, en paral·lel a la Primera Guerra Carlina va donar-se la confrontació entre liberalisme i absolutisme. S’iniciava un període de revolució i canvi. A Catalunya, els anys que transcorren entre la fi de l’absolutisme i el primer intent de revolta democràtica a Catalunya són els més difícils d’interpretar de la nostra història contemporània.

María_Cristina_de_Borbón.jpg

Maria Cristina de Borbó

En el seu testament, Ferran VII havia previst la constitució d’un Consell de Govern per tal d’assessorar la regent Maria Cristina. El Consell, presidit per Francisco Cea Bermúdez, estava integrat majoritàriament per absolutistes moderats que tenien l’objectiu d’arribar a un pacte amb els carlins.

El nou gabinet va proclamar-se com a defensor de l’absolutisme alhora que proposava algunes tímides reformes administratives que no modificaven res d’essencial del sistema polític vigent. Pràcticament, l’única reforma que va endegar aquest govern va ser la nova divisió provincial d’Espanya, promoguda per Javier de Burgos, que intentava avançar cap a la unitat administrativa i posar fi a l’administració local de l’Antic Règim, caracteritzada per la manca d’uniformitat i la interferència de poders. Així, el 1833, Espanya va quedar dividida en 49 províncies.

El canvi de les velles a les noves formes de societat va esdevenir de forma accelerada i era necessari reajustar tot l’edifici de la societat per adaptar-lo a les exigències del desenvolupament capitalista. La mort de Ferran VII havia creat una esperança entre els liberals catalans que trigaria a fer-se realitat.

El personatge que millor encarna aquest projecte polític és el marqués de Miraflores que va ser ajudat per les pretensions dels capitans generals de Castella i Catalunya i de potències com França o Anglaterra. Miraflores va demanar a la regent que busqués el suport de les classes propietàries per fer front a l’autèntica amenaça revolucionària, que no era la dels vells liberals, sinó la dels voluntaris reialistes. Així, Miraflores apostava per afavorir la formació d’un partit moderat que no fos ni liberal ni absolutista i que integraria unes Corts on totes les aristocràcies fossin representades. Un pas d’aquesta naturalesa acompanyat d’una carta atorgada hauria pogut satisfer el país, però la regent no va atrevir-se i va mantenir encara uns mesos a l’equip de govern absolutista il·lustrat de Ferran VII.

Però, davant la insurrecció carlina, el tron isabelí va començar a trontollar. Els sectors absolutistes, malgrat els esforços per atreure’ls, eren completament contraris a Isabel. A més, l’immobilisme del govern de Cea Bermúdez impossibilitava el recolzament dels liberals que reclamaven la reforma de l’Estat absolut a la causa isabelina. La societat espanyola demanava canvis i a Catalunya els liberals s’impacientaven al veure la lentitud dels canvis i la llibertat amb que semblava que podien conspirar els carlins.

Aleshores, alguns assessors reials van convèncer la regent de la necessitat de nomenar un nou govern capaç d’aconseguir l’adhesió dels liberals, que arribats a aquest punt eren uns aliats indispensables per guanyar la guerra. Per a presidir aquest nou govern la regent va escollir Francisco Martínez de la Rosa, un liberal moderat que va iniciar unes primeres reformes molt limitades.

estatuto_real.jpgLa seva proposta va ser la promulgació, el 1834, d’un Estatut Reial, que no era ni una Constitució, ni tan sols una carta atorgada, sinó només un conjunt de regles per convocar unes Corts que continuaven sent les mateixes que en l’Antic Règim, però lleugerament adaptades als nous temps. Així,  amb un estament de pròcers (integrat per nobles, bisbes i notables de designació reial que serien membres vitalicis) i un de procuradors electiu (s’havia d’acreditar una renda mínima de 12.000 rals, el que suposava ser extremadament ric per ser elegit per sufragi indirecte i censatari).

El caràcter moderat de l’Estatut Reial de 1834 partia de la doble sobirania entre el monarca i les Corts. Així, l’Estatut Reial marcava que el monarca podia convocar i dissoldre les Corts quan ho considerés i aquestes no tindrien més dret digne de menció que el de votar els impostos ja que en els altres terrenys serien un organisme simplement consultiu. El nou model no donava, a més, cap solució de compromís en el cas que es produís un conflicte entre el monarca i les Corts. D’altra banda, amb el sufragi censatari restringit la corona s’evitava la presència de representants populars escollits lliurement per la representació popular en la presa de decisions polítiques, per tant la reforma política abandonava el principi de la sobirania popular i no suposava que s’aprovessin una sèrie de drets civils per a la població.

Aquest sistema falsament parlamentari era insuficient i no podia satisfer ni els moderats ni els radicals (que també veien impediments per la reconstrucció de la Milícia). El sufragi censatari deixava exclosa a la major part de la població de la participació política i les competències de la corona garantien la seva supremacia en els sistema.

regencia maria cristina cortes.jpgLa divisió que s’havia produït en les seves files durant el Trienni Liberal va consolidar-se donant lloc a l’aparició de dues grans tendències polítiques que dominarien la vida política espanyola en els següents decennis. Així, el liberalisme moderat es mantindria al costat de la corona, mentre que els progressistes van manifestar el seu descontentament i la seva intenció de lluitar per imposar un veritable sistema liberal. La corona, temorosa dels progressistes, va donar suport als moderats i va maniobrar per a mantenir-los en el poder tot i els constants canvis de govern (Toreno, Istúriz, etc.) i l’evidència que el procés de reforma des de dalt de l’última etapa absolutista havia fracassat.

bullangues.JPGEls progressistes tenien la seva força en el domini del moviment popular i en una forta influència en la Milícia Nacional. A l’estiu de 1835 van situar-se al capdavant d’una onada de revoltes populars contra aquells que consideraven propers al carlisme, fonamentalment el clergat i les autoritats que no impulsaven reformes per guanyar la guerra. El moviment anticlerical va ser molt actiu (el degüello de los frailes), especialment quan una epidèmia de còlera va fer que s’acusés al clergat d’enverinar les fonts de Madrid donant lloc a la crema de convents i a l’assassinat de 70 frares. L’atac a l’Església es un símptoma de rebuig pel suport que aquests donaven al bàndol carlista defensor de l’absolutisme.

A Catalunya, els aldarulls o bullangues es van iniciar a la ciutat de Reus i molt aviat es van estendre a Barcelona, on les classes populars van protagonitzar accions violentes: l’assassinat del general Bassa, la crema de nombrosos convents, i l’incendi de fàbriques com el vapor Bonaplata. La situació va culminar, com a moltes ciutats, amb la formació d’una Junta que a la pràctica va assumir durant setmanes el govern del Principat.

Juan_Alvarez_Mendizabal.jpg

Juan Álvarez Mendizábal

La revolta s’estava radicalitzant. Així, entre 1835-36 van formar-se Juntes Provincials per reconduir la protesta general. La majoria d’aquestes Juntes van redactar proclames amb les seves demandes: reunió de Corts, llibertat de premsa, nova llei electoral, extinció del clergat regular, reorganització de la Milícia Nacional i lleva de 200.000 homes per plantar cara a la guerra.

Les protestes populars organitzades pels progressistes i la necessitat d’aconseguir suports socials i recursos financers contra el carlisme van forçar la corona  a acceptar la formació d’un govern progressista que iniciés un profund procés de reformes. Així, el setembre de 1835, Maria Cristina va encarregar la formació de govern al liberal progressista Juan Álvarez Mendizábal. Aquest era l’última esperança de la monarquia. Per això, va desarticular les Juntes Provincials, va iniciar ràpidament la reforma de l’Estatut Reial i va prendre mesures per aconseguir els recursos financers necessaris per organitzar i armar un exèrcit contra el carlisme.

Mendizabal planejava la transició dels sistema constitucional moderat cap a un sistema plenament parlamentari que garantís els drets civils. Però govern de Mendizabal no va durar més de set mesos ja que quan va decretar la desamortització dels béns del clergat per a sanejar la hisenda pública, l’estiu de 1836, els privilegiats van instar Maria Cristina perquè el destituís.

motin granja.jpgCom a resposta al nomenament d’Istúriz com a nou president del govern, a moltes ciutats van esclatar revoltes a favor del restabliment de la Constitució de 1812 i va tenir lloc la insurrecció dels sergents de la guarnició de La Granja, la residència d’estiu on es trobava la regent. Davant les pressions, Maria Cristina va restablir la Constitució de Cadis i va lliurar el poder al progressista José María Calatrava, que va proposar Mendizábal com a Ministre d’Hisenda. El triomf revolucionari va suposar el definitiu trencament en el si del liberalisme i permetia la reorientació de la política militar, d’hisenda i d’ordre públic, a més de l’inici de les reformes que corresponien al projecte liberal. Ara, després de la revolució, l’acció política havia de girar la vista cap a l’acció legal ajustada al nou dret.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús