El camí cap a la Primera Guerra Mundial: la “Pau Armada” (1893-1914)

Els sistemes de relacions internacionals articulats pel canceller alemany Bismarck des de 1871, fonamentats en la combinació de l’habilitat diplomàtica per aïllar França i el recurs a l’amenaça bèl·lica, van començar a esquerdar-se amb la dimissió del canceller el 1890. L’ambició de l’emperador alemany Guillem II, concretada en la weltpolitik (política mundial), preconitzant l’adquisició de noves terres per part del Reich alemany, l’increment de la participació alemanya en el comerç internacional i el reconeixement d’Alemanya com a potència mundial, faria impossible mantenir l’equilibri europeu per les suspicàcies que va aixecar.

alliances_1900-1910.png

La caiguda de Bismarck el 1890 suposaria la fi de l’aïllament de França en les aliances internacionals i donaria pas a la “pau armada” (1890-1914). Les relacions entre Alemanya i Rússia havien anat deteriorant-se paulatinament i França no va desaprofitar l’ocasió. Ara la República francesa trobaria en la Rússia tsarista una nova aliada a canvi de l’ajuda financera necessària pel desenvolupament industrial rus a canvi d’un conveni militar. Així, el 1892 França i Rússia signarien una aliança defensiva.

Paral·lelament, França actuaria per la via diplomàtica per convèncer Gran Bretanya del perill que suposava pels seus interessos la potència comercial i industrial de la nova Alemanya. D’aquesta manera, els francesos també signarien un acord amb Gran Bretanya el 1904, a la qual s’uniria Rússia el 1907 formant la Triple Entesa. D’aquesta manera Europa quedava dividida en dos blocs antagonistes: d’una banda els Imperis Alemanya i Àustria-Hongria; i de l’altra la Triple Entesa formada per França, Gran Bretanya i Rússia. Així quedaven configurats els dos grans blocs que s’enfrontarien a la Primera Guerra Mundial: d’una banda els imperis, Alemanya, Àustria i Itàlia; de l’altra l’Entesa, Anglaterra, França i Rússia.

Bündnisse_Europa_nach_Bismarck.jpg

D’altra banda, durant tota la cursa colonial els enfrontaments i els conflictes entres les grans potències imperialistes havien estat freqüents. La Conferència de Berlín (1885) havia intentat establir una sèrie de mesures que portessin a l’acord i arbitressin la pugna entre els imperis per controlar els territoris, però en començar el segle XX els conflictes per la topada d’interessos imperialistes es tornarien a desencadenar amb força, provocant una crisi entre França i Alemanya.

arton631.jpg

Els enfrontaments entre imperialismes rivals tindrien com a escenari el Marroc, un dels darrers punts d’Àfrica que encara quedaven per repartir. Els alemanys estaven disposats a no deixar perdre aquesta possibilitat d’engrandir el seu imperi, perquè havien arribat relativament tard al repartiment colonial i les seves possessions no podien comparar-se amb les de Gran Bretanya o França. Amb aquesta finalitat, doncs, van adoptar una política agressiva en relació a la resta d’imperis, sobretot el francès, que era la potència hegemònica en aquesta part del nord d’Àfrica.

La primera crisi marroquina tindria lloc el 1905, quan el govern alemany va oferir el seu suport al soldà del Marroc perquè aquest pogués resistir les pressions franceses i d’aquesta manera establir un protectorat alemany sobre aquesta zona. Seria el mateix kàiser qui va desembarcar a Tànger, enmig d’una multitud que l’aclamava, i va donar el seu suport al soldà.

Per a resoldre el conflicte franco-alemany va convocar-se la Conferència d’Algeciras (1906) que no seria favorable als interessos alemanys ja que es resoldria la creació d’un protectorat franco-espanyol al Marroc. Alemanya, però, no deixaria que se la deixés al marge de la política colonial i el 1911 protagonitzaria un nou incident a la zona quan, amb motiu d’una insurrecció sud-marroquina, el govern de Berlín va enviar vaixells de guerra a Agadir. El pretext de la intervenció era la protecció dels súbdits alemanys, però el que realment es pretenia era intimidar els francesos i aconseguir així alguna compensació territorial desprès de la seva exclusió del control del Marroc. El resultat seria beneficiós per Berlín ja que Alemanya obtindria l’ampliació de la seva colònia del Camerun a canvi d’abandonar el territori ocupat al Marroc.

El segon punt important de conflicte anterior a la Gran Guerra es trobava a la pròpia Europa, als Balcans, i va acabar provocant directament l’esclat del conflicte. A la zona balcànica hi coincidien diversos interessos. D’una banda, hi havia la rivalitat entre diversos Estats pel control dels territoris europeus de l’Imperi Turc. Així, Turquia lluitava per mantenir el poc que li quedava de les seves antigues possessions; Rússia pretenia ampliar la influència en territori eslau, controlar els estrets i dominar Constantinopla; i Àustria volia assegurar-se el control efectiu dels pobles eslaus sota la seva influència. D’altra banda, els pobles balcànics (Grècia, Sèrbia, Romania i Bulgària) lluitaven per la seva supervivència i pel seu engrandiment a costa dels imperis. A les pretensions dels imperis s’hi oposava especialment Sèrbia, que es considerava destinada a unificar els eslaus del sud en una gran Sèrbia i que veia amb preocupació el domini dels austríacs sobre els territoris del nord balcànic (Croàcia, Bòsnia, Hercegovina, etc.).

Així, en els anys immediatament anteriors a l’esclat de la Gran Guerra les crisis van succeir-se i van tenir lloc dues importants guerres balcàniques que canviarien el mapa polític de la zona a costa de l’Imperi Otomà. Abans de les guerres, Àustria va annexionar-se Bòsnia i Hercegovina, protectorat seu des de 1878, sense que Rússia, que sortia de la guerra amb el Japó, intervingués. Desprès, Sèrbia, Grècia, Bulgària i Romania es repartirien els territoris balcànics pertanyents a Turquia.

guerresbalkaniques1gf.gif

A la primera guerra (1912), l’Imperi Turc seria derrotat per la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària i Grècia) que comptava amb el suport de Rússia. Turquia va haver de reconèixer la independència d’Albània, quedant reduïdes les seves possessions europees als estrets i a Constantinopla. La resta del territori i les illes restaven repartides entre els Estats balcànics. La segona guerra esclatava el 1913 i enfrontava Sèrbia (amb el suport dels altres Estats dels Balcans) amb Bulgària. La Pau de Bucarest confirmava Bulgària com la gran perdedora en la lluita per l’hegemonia territorial als Balcans ja que va haver de cedir territoris a Romania, Sèrbia i Grècia. Tot i la victòria, Sèrbia no quedaria satisfeta ja que no havia aconseguit la seva pretensió de tenir una sortida directa al mar ni la unificació dels eslaus del sud sota el seu domini. Així, Sèrbia miraria ara a l’Imperi Austrohongarès amb més recels que mai perquè aquest exercia encara el seu domini sobre els territoris eslaus de Bòsnia i Hercegovina.

Balkans1914GF.gif

La guerra va anar preparant-se a poc a poc i la cursa d’armaments que inaugurava el nou segle preludiava l’inici imminent del conflicte. Les crisis que van sacsejar el tombant de segle van comportar que tots els països europeus incrementessin els seus efectius militars, tant terrestres com navals, i dediquessin una part important dels pressupostos estatals a la defensa nacional i al perfeccionament de l’armament, iniciant una veritable cursa armamentística. D’aquest rearmament participarien totes les potències europees, però Alemanya va destacar-se especialment davant les pressions dels alts comandaments de l’exèrcit amb el suport dels mitjans ultra-nacionalistes i bel·licistes.

Finalment, el conflicte d’interessos entre les grans potències marcaria el camí cap a la guerra. La rivalitat franco-alemanya no va cedir i els francesos, que no havien digerit la derrota de Sedan, aspiraven a recuperar Alsàcia i Lorena. A més, la competència naval entre Alemanya i Gran Bretanya anava en augment i els anglesos recelaven de la política econòmica del Reich, fet que els apropava als francesos. Per la seva banda, la Rússia tsarista veia amb temor la possibilitat que Àustria pogués vèncer Sèrbia en el cas d’esclatar una guerra entre els dos països pel control dels Balcans i així esdevingués la potència hegemònica a la zona. Rússia no dubtaria, en aquest cas, a entrar en conflicte, defensant els seus interessos al costat de Sèrbia.

Alemanya tenia una sèrie d’interessos que la portarien a entrar ràpidament en una guerra europea. Els alemanys esperaven, en primer lloc, assegurar l’estabilitat territorial del seu Estat davant els seus rivals seculars, França i Rússia, i, si era possible, expandir-se.

D’altra banda, volia aconseguir la supeditació econòmica dels territoris veïns (França, Bèlgica, Holanda, etc.) i crear una mena d’Unió Econòmica de l’Europa Central sota la seva tutela i direcció. Finalment, desitjava forçar un nou repartiment colonial que permetés la creació d’un imperi alemany al centre d’Àfrica. Per aconseguir tot això, a l’estiu de 1914, el Reich alemany veia la guerra com a inevitable i va forçar Àustria a adoptar una política intransigent en la qüestió balcànica, abans que Rússia o França tinguessin l’oportunitat de reforçar els seus exèrcits davant una guerra ja anunciada.

Qualsevol petit incident podia desencadenar el conflicte a la convulsa Europa de 1914, i aquest arribaria el 28 de juny amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria a Sarajevo. Aquestes maniobres coincidien amb una celebració nacionalista eslava, la qual cosa va desagradar a les organitzacions nacionalistes més radicals que van decidir atemptar contra l’hereu austríac. Àustria va veure en aquest atemptat la complicitat indirecta de Sèrbia i amb el suport d’Alemanya va declarar-li la guerra.

atemptat de Sarajevo.jpg

Alemanya va estar d’acord amb la intervenció armada contra Sèrbia. Rússia sense consultar els francesos, que eren els seus aliats, va donar suport a Sèrbia i van declarar la guerra a Àustria. El joc d’aliances va fer que Alemanya declarés la guerra a França i Rússia i Gran Bretanya, per la seva banda, declaressin la guerra a Àustria i Alemanya. La guerra a Europa havia esclatat. A finals de l’agost de 1914 l’Entesa era formada per França, Gran Bretanya i Rússia més un país petit com Sèrbia. Itàlia i Espanya van declarar-se neutrals i Bulgària, Romania i Turquia esperaven el moment idoni per prendre bàndol en el conflicte. Així l’altre bloc bel·ligerant quedava format per Àustria-Hongria i Alemanya.

guillaume-ii-declare-letat-de-guerre-le-31-juillet.jpg

Declaració de guerra signada pel kàiser Guillem II (31 de juliol de 1914)

Una onada de patriotisme va recórrer Europa, la premsa i l’opinió pública van rebre amb entusiasme una guerra que tots creien que seria curta i victoriosa. Als parlaments tots els partits –inclosos el socialistes– van votar a favor dels crèdits de guerra i la unanimitat ideològica va donar lloc a les unions sagrades en els governs. La duresa i els rigors del conflicte que acabava d’esclatar s’encarregarien d’apaivagar totes aquestes il·lusions i els estadistes polítics no serien capaços d’aturar-lo. La guerra va degenerar en una conflagració generalitzada, llarga i molt costosa.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús