Europa sota el “Sistema Bismarck” (1871-1893)

L’últim quart del segle XIX estaria marcat en les relacions internacionals per l’actuació del canceller alemany Otto von Bismarck, el qual, tot i defensar la primacia alemanya, estava disposat a mantenir l’equilibri europeu establert el 1871, afeblit per una forta competència interna i per la rivalitat en la cursa colonial. La Tercera República francesa, l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi Rus, el Segon Reich Alemany, Gran Bretanya i l’Imperi Otomà serien les principals potències que intentarien predominar sobre les altres.

Bismarck1894.jpg

Otto von Bismarck

La Gran Bretanya preferiria mantenir un cert aïllament respecte de qualsevol aliança susceptible de portar-la a conflictes en els quals els seus interessos territorials o colonials no estiguessin amenaçats. De fet, la seva actitud seria de vigilància sobre les altres potències, de manera que s’evités que cap d’aquestes pogués esdevenir una amenaça per a les altres. D’altra banda, els britànics aniran consolidant el seu imperi ultramarí, recolzant-se en la potència econòmica de la seva indústria, un potent exèrcit, i en la seva hegemonia naval (tant comercial com de guerra).

Bismarck serà l’autor i promotor d’aquest equilibri de poder entre les potències europees. Quedava palesa, així, la gran habilitat política del canceller i el potencial militar i econòmic, cada vegada més gran, del Segon Reich alemany que va permetre a Alemanya adquirir el pes internacional suficient per idear i posar en pràctica noves aliances. La seva política es va basar en el principi de la Realpolitik, és a dir, un pragmatisme polític que anteposava els resultats als principis teòrics i morals de les decisions.

Fonamentalment, l’objectiu del canceller alemany seria l’aïllament de França i Gran Bretanya com a líders polítics d’Europa, l’aliança pangermanista permanent amb l’Imperi Austrohongarès i el desenvolupament d’una política de rearmament bèl·lic. Així, el canceller cercava fer d’Alemanya una potència incontestable al continent.

Els sistemes de Bismarck (o fases d’un sistema d’aliança), forjats per la diplomàcia alemanya entre 1872 i 1893, consistirien en l’articulació d’una sèrie d’aliances i tractats secrets de duració limitada, signats entre les grans potències per assegurar la neutralitat de l’assistència militar en el cas d’una agressió no provocada d’un país a l’altre. Sota aquests principis el que realment buscava el canceller era aïllar la França republicana per tal que aquesta no rebés cap ajuda en el cas d’un atac a Alemanya. El principal punt feble d’aquest equilibri europeu seria la crisi política permanent als Balcans.

Bündnispolitik_Bismarck.jpg

El primer sistema d’aliances articulat per Bismarck seria conegut com la Lliga dels Tres Emperadors (1873-1878), una aliança entre Alemanya, Àustria-Hongria i Rússia propiciada pel recel que provocava el temor a l’expansió del radicalisme obrer de la Comuna de París i els problemes que podien plantejar les diferents minories nacionalistes existents en els seus respectius imperis.

El 1875, una reforma militar de l’exèrcit francès provocaria que Bismarck amenacés la Tercera República amb una intervenció militar preventiva. França rebria el suport de Gran Bretanya i Rússia, temoroses del creixent poder del Reich alemany. Superat aquest incident diplomàtic, es començaria a plantejar la rivalitat entre Àustria i Rússia per ampliar les seves zones d’influència als Balcans (1875-1878).

La qüestió dels Balcans enfrontaria radicalment Àustria i Rússia. En aquesta zona la Gran Bretanya donava suport a l’Imperi Otomà per mantenir l’statu quo existent. Finalment, després del Congrés de Berlín (1878), convocat pel propi Bismarck, s’acordaria que Rússia recuperés el territori de Bessaràbia, la partició de Bulgària entre el nord que restaria independent i sud que romandria sota la protecció de l’imperi Otomà, i l’administració per part d’Àustria de la regió de Bòsnia-Hercegovina. Decebut per l’abast d’aquests acords, el tsar Alexandre II, que considerava que Rússia havia estat humilada, trencaria la seva aliança amb els imperis centreeuropeus.

Berliner_kongress.jpg

Alemanya va reforçar el seu paper de centre de la diplomàcia europea amb l’artulació del segon sistema d’equilibri iniciat per Bismarck amb la configuració de la Doble Aliança (1878-1882), una coalició secreta entre Alemanya i Àustria-Hongria. L’Imperi Austríac, desprès dels conflictes de la unificació, ja havia esdevingut l’aliat natural del Reich alemany. D’aquesta manera, el tsar rus restava isolat i, encara que reticent a l’aliança, s’avindria a signar un acord a alemanys i austríacs (1881), temerós davant la possibilitat de quedar-se sol davant un nou conflicte als Balcans.

La incorporació d’Itàlia al pacte secret austro-germànic donaria lloc a la creació de la Triple Aliança (1882-1915) contra França. El regne italià esperava rebre ajuda en les seves pretensions colonials sobre Tunísia, territori ambicionat també pels francesos. Aquest complex dispositiu de lligams diplomàtics era un cop mestre del canceller Bismarck que aconseguia així agrupar en dues coalicions diferents a tots els Estats de l’Europa central, deixant totalment de banda a la República francesa, a la vegada que convertia el Reich alemany en l’àrbitre de la política europea.

Aquest tercer sistema d’aliances es renovaria des del 1887 amb la renovació de la Triple Aliança i es completaria amb un acord naval anglo-italià. A més, Alemanya signaria un tractat secret amb Rússia (el Tractat de Contraassegurança), pel qual ambdós països es comprometien a ser neutrals en cas de guerra. D’altra banda, Àustria i Alemanya prometrien ajuda a Itàlia en un suposat enfrontament amb França pels seus contenciosos diplomàtics al nord d’Àfrica. D’aquesta manera, Bismarck aconseguia isolar França totalment, mantenint a la vegada un cert equilibri de forces als Balcans.

Malgrat tot, el sistema d’aliances ideat pel canceller alemany es va començar a ensorrar definitivament en la dècada de 1890. Així, es va produir una aproximació cada vegada més gran entre la Tercera República francesa i la Rússia tsarista possibilitada per la fragilitat que suposava que el Tractat de Contraassegurança fos una aliança secreta. Entre 1890 i 1893 França signaria dos tractats amb Rússia, un de polític i un altre de militar, que suposaven el final de l’aïllament francès i l’allunyament de Rússia de l’òrbita alemanya. Era el final de l’era bismarckiana en les relacions internacionals.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús