La Guerra del Francès: les actituds davant la invasió

La invasió francesa de 1808 va obligar els diferents corrents ideològics que existien a l’Espanya del tombant de segle a prendre partit davant l’ocupació francesa i la nova monarquia napoleònica de Josep I. Així, la guerra de 1808-1814 va causar una fractura interna entre els espanyols que van veure’s dividits en dos grans blocs: els afrancesats i els membres del front patriòtic.

Jose-Bonaparte.jpg

Josep I

Els afrancesats. Una minoria d’espanyols han estat qualificats d’afrancesats per col·laborar amb la monarquia bonapartista de Josep I. Cal tenir en compte que més de cent mil persones van col·laborar amb el poder francès i prop de dos milions d’espanyols van donar jurament a Josep I Bonaparte. L’afrancesament suposava, tot i la forta crítica que ha rebut per una part de la historiografia, una opció política reformista més, enfrontada a l’immobilisme de l’absolutisme i alternativa a la ruptura que proposaven els liberals.

Sí que va existir una minoria afrancesada per raons de convicció ideològica, però la majoria dels col·laboracionistes el que buscaven era una sortida reformista davant de la crisis de l’Antic Règim. El perfil sociològic dels afrancesats era força divers. Entre ells hi havia intel·lectuals, alts funcionaris i una part de l’alta noblesa que, procedents en la seva majoria dels anys del despotisme il·lustrat, van sentir-se vinculats amb el programa reformista de Napoleó i advocaven per un poder fort que modernitzés Espanya sense el risc d’un esclat revolucionari com havia passat a França.

Al final de la guerra, molts d’aquests afrancesats van haver d’exiliar-se davant la persecució iniciada per Ferran VII, que va ficar en el mateix sac a afrancesats i liberals. Així, de les 12.000 famílies d’espanyols que van haver de marxar cap a l’exili des de 1813 per haver col·laborat amb l’administració napoleònica, el 79% de la població civil procedia del funcionariat de l’administració i de la classe política, i gairebé una quarta part eren militars. La repressió va fer que aquests desapareguessin com a grup polític, tot i que la majoria dels afrancesats acabaria formant part de la dreta liberal.

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

El front patriòtic. El gruix de la població va formar part de l’anomenat front patriòtic, integrat per tots aquells que rebutjaven la invasió francesa. Ara bé, en el si d’aquest grup podem trobar una manca d’uniformitat, de creences i d’objectius que derivarien en posicions polítiques antagòniques.

a. D’una banda, la major part del clergat i la noblesa cercaven el retorn de l’absolutisme sota la monarquia de Ferran VII, defensaven la tradició i la religió catòlica i rebutjaven qualsevol canvi social. L’Església veia en la lluita contra els francesos l’oportunitat d’anar contra les disposicions reformistes implantades per Godoy (en especial les desamortitzacions) i contra un Napoleó que representava l’herència de la Revolució francesa.

b. D’altra banda, alguns il·lustrats esperaven que la tornada del monarca suposés l’aplicació d’un programa de reformes i la modernització del país, sempre dins del marc de l’Antic Règim.

c. Finalment, els liberals (burgesos, professionals, etc.) veien en la guerra l’oportunitat de realitzar un canvi en el sistema polític i, per tant, exercien un patriotisme més nacionalista (espanyol) que dinàstic. Per a ells, la guerra era l’oportunitat per implantar un sistema polític liberal, basat en una Constitució, en la sobirania nacional, la divisió de poders, les institucions representatives i l’abolició dels privilegis estamentals. Igualment, cercaven l’eliminació dels privilegis gremials, dels drets senyorials i de totes aquelles traves que impedien la llibertat de comerç, de propietat i d’indústria.

Al marge de les diferents posicions ideològiques, gran part de la població, en especial les classes populars rurals i urbanes, va encarar la guerra com un moviment de defensa i resistència contra l’invasor estranger i combinaven l’hostilitat al godoyisme amb la defensa de la tornada de Ferran VII i de les prerrogatives de l’Església catòlica, tot confiant que un nou règim del Borbó suposaria el redreçament de vells abusos i l’arribada de la pau. Així, una minoria activa i políticament conscient lluitava contra Napoleó i l’Antic Règim i una massa apassionada lluitava simplement contra un nou règim representat per Napoleó.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús