La Guerra del Francès: la Catalunya napoleònica

Al principi de la guerra (1808-1809), el règim d’ocupació militar implantat pels francesos a Catalunya tenia com a única finalitat era la continuïtat de la guerra. En definitiva, en aquesta primera etapa, els francesos només podien controlar unes quantes ciutats i no es pot parlar de gaire més que un règim d’ocupació militar on la preocupació principal era obtenir, per mitjans violents si era necessari, els recursos necessaris per a mantenir l’exèrcit i continuar la guerra.

espanya guerra frances.JPG

A mesura que els esdeveniments van anar succeint-se, amb l’arribada del duc de Castiglione per a fer-se càrrec del comandament de l’exèrcit francès a Catalunya en els inicis de 1810, va iniciar-se una política d’atracció envers els catalans, com l’ús de la llengua catalana en les comunicacions, que, malgrat tot, va tenir un escàs ressò entre la població i va acabar pocs mesos després amb la caiguda de Castiglione.

En general, l’Imperi va seguir, des de 1810, durant “l’intermedi del mariscal Macdonald”, un militar preocupat essencialment per la guerra i els proveïments, una política d’afrancesament progressiu que facilités l’annexió catalana que pretenia Napoleó un cop es dominés el territori. Així, la situació estava preparada per a la unió amb l’Imperi que es realitzaria a la pràctica, tot i que no va proclamar-se oficialment.

El 12 de gener de 1812, un cop l’exèrcit francès va dominar tot el territori català, Napoleó va ordenar l’annexió de Catalunya a l’Imperi. Es van crear quatre departaments (Ter amb capital a Girona, Segre amb capital a Puigcerdà, Montserrat amb capital a Barcelona i Boques de l’Ebre amb capital a Lleida). L’administració de la Catalunya integrada en l’Imperi depenia de dos intendents i quatre prefectes o caps de departament. Catalunya esdevenia així una província francesa de fet, encara que no fos de dret, però la precarietat de l’assentament francès va impedir la consolidació del sistema.

Departaments-1812.jpg

Una allau de funcionaris es va traslladar a Catalunya per organitzar el país segons el model francès. Els nous funcionaris van intentar impulsar una sèrie de reformes i millores en el camp fiscal, jurídic i administratiu, com també en les obres públiques. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori i la davallada militar francesa va fer que, des de 1813, es tornés a viure sota un règim militar com en els primers anys de l’ocupació.

La-Divisio-territorial-napoleonica-de-Catalunya-de-1812.jpg

En aquesta tasca d’integració en l’Imperi, els francesos van comptar amb la col·laboració de part dels il·lustrats reformistes catalans, esperançats que la presència francesa transformaria el país donant pas al liberalisme. Tanmateix, aquests col·laboracionistes afrancesats van ser més aviat escassos ja que Catalunya va ser una de les zones on els napoleònics van trobar una resistència més aferrissada perquè va ser on es van haver de patir més llarga i durament els costos militars de l’ocupació.

El cas més notable de col·laboracionista afrancesat de convicció a Catalunya va ser Tomàs Puig, un home ric i respectat, coneixedor de la llengua francesa i lector dels enciclopedistes. Alcalde i posteriorment corregidor de Figueres, Puig era un ferm partidari del model federatiu que proposava l’Imperi Napoleònic i organitzava partides de “caragirats” que lluitaven per la causa napoleònica.

La majoria van ser personatges que s’acomodaven per interès a la nova situació, sense fer-se gaires problemes de consciència. Així, per exemple, membres de la burgesia van limitar-se a fer negocis amb els francesos sense deixar-se complicar en formes de col·laboració política. Tot i que això era mal vist per amplis sectors de la població, cap d’aquests burgesos fabricants i especuladors, col·laboradors econòmics amb els ocupants francesos, van ser molestats després per les autoritats espanyoles.

A més d’aquests “col·laboradors honorables” trobem tota una massa de gent de menor categoria que van ajudar els francesos en la repressió contra la població catalana per a beneficiar-se directament. Així, parrots, brivalles i caragirats són difícils de distingir-se dels simples delinqüents. Destaquen dos caragirats famosos com Joan Serra, que va organitzar una partida que després d’abandonar l’exèrcit patriota va atemorir les terres tarragonines, i Josep Pujol, un traginer de Besalú que va començar actuant com a guerriller patriota però va vendre’s als francesos el 1810.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús