El Japó del tombant dels segles XIX i XX, una nova potència industrial i imperialista

El Japó havia mantingut relacions comercials amb occident des del segle XVI, però des del 1639 aquestes van trencar-se iniciant un llarg període d’aïllament. Així, cap a 1850, el país dels Tokugawa era encara un Imperi de caràcter feudal tancat en les seves antigues tradicions. L’emperador era considerat com un Déu, però a la pràctica no exercia cap poder real, ja que aquest residia en mans d’un poderós shogun (general en cap) de qui depenia la noblesa feudal propietària de terres, que tenia sota el seu domini a una pagesia molt empobrida i a un arcaic exèrcit de guerrers (samurais). El paper dels comerciants i artesans era molt reduït perquè l’Estat, com a mesura de protecció, prohibia el comerç amb l’exterior i controlava les transaccions interiors.

El desvetllament japonès va produir-se arran de la presència nord-americana i europea al país (1854). Els Estats Units exigirien al shogun la signatura d’acords comercials extremadament favorables als seus interessos i l’obertura dels seus ports al comerç internacional. L’arribada d’estrangers posaria el Japó en contacte amb el món occidental, però també comportaria un sentiment d’humiliació entre la població. El desprestigi del poder va anar augmentant, afavorint que el jove emperador Mutsuhito posés fi al shogunat i prengués ell mateix les regnes del poder.

És l’anomenada Revolució Meiji (1868), que va proposar-se com a objectiu portar a terme una renovació de les arcaiques estructures econòmiques i socials del país per tal de poder plantar cara al desafiament estranger. Així, s’abolien les quatre classes hereditàries tradicionals d’època Tokugawa. En l’àmbit polític es proposaria una certa democratització, encara que limitada, i cap al 1889 s’adoptaria una constitució de caràcter autòcrata, inspirada en l’alemanya, però que continuava reservant tots els poders a l’emperador.

Imperio_Japonés.JPG

A partir d’aquell moment, el Japó va obrir-se a les noves tècniques occidentals, constituint el primer exemple de creixement industrial decretat i dirigit directament des de l’Estat. L’emperador convidaria una munió de tècnics i professors estrangers al país –alemanys per a l’exèrcit i anglesos i francesos per a la indústria–, mentre que molts joves japonesos van anar a estudiar a l’Europa occidental. A més, l’Estat va empènyer els vells guerrers samurais a convertir-se en homes de negocis i va construir amb fons públics les primeres empreses industrials.

Els resultats econòmics serien espectaculars, gràcies a un desenvolupament industrial afavorit per l’existència d’una mà d’obra abundant a baix preu i força especialitzada (entre 1846 i 1908, la població japonesa pràcticament va duplicar-se), a l’existència de grans concentracions industrials (els zaibatsu) i al constant suport de l’Estat. D’aquesta manera, en pocs anys, Japó va esdevenir una autèntica potència industrial: va desenvolupar-se el sector tèxtil i el metal·lúrgic, el 1877 ja s’havia articulat una xarxa completa de ferrocarrils, va electrificar l’arxipèlag i va construir una flota naval. Finalment, les seves aspiracions hegemòniques sobre els pobles asiàtics veïns conduirien el país cap a la cursa imperialista a finals del segle XIX.

D’aquesta manera, en paral·lel al seu creixement econòmic, el Japó va iniciar el seu expansionisme territorial davant la necessitat de proveir-se de primeres matèries i combustible, vitals pel desenvolupament industrial en un país mancat de recursos naturals, i a la recerca de mercats pels seus productes.

El 1876, el Japó iniciaria la seva expansió territorial intervenint a la península de Corea, buscant els mateixos avantatges comercials que els països europeus. De 1876 a 1885 incorporaria tota una sèrie d’illes veïnes: Kurils, Bonin, Ryukyu, etc. La intromissió japonesa a Corea provocaria la guerra amb la Xina (1894-95) que sortiria derrotada, havent de cedir als japonesos, pel Tractat de Shimonoseki (1895), Formosa i Port Arthur; Corea aconseguiria la independència i restaria sota domini nipó.

L’expansionisme japonès toparia també amb els interessos russos a la zona i desprès d’un conflicte diplomàtic va haver de cedir-los Port Arthur i compartir el protectorat sobre Corea. Amb tot, el 1905, el Japó va satisfer la seva necessitat de revenja davant Rússia derrotant el seu exèrcit i la flota tsarista (per la superioritat de la seva flota i la lentitud i allunyament dels centres d’aprovisionament russos) a la guerra russo-japonesa pel domini de Corea i Manxúria. Pel Tractat de Portsmouth (1905), el Japó ocuparia la meitat de l’illa de Sakhalin i estendria un protectorat sobre Corea i Manxúria. El 1910, Corea quedaria annexionada al Japó de forma definitiva. D’aquesta manera, el Japó esdevenia definitivament una potència imperialista, igualada amb els occidentals, a la zona asiàtica i a Pacífic.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • Seda | Club de lectura de les Valls del Nord

      09/10/2015 - 11:39

      […] amb breus pinzellades, descriu l’última etapa d’un Japó completament aïllat del món i de la imposició, a través de la guerra , de la seva apertura al […]

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús