L’ocupació d’Àsia

Des del segle XVI els països europeus havien establert colònies a Àsia. Tot i així, de la mateixa manera que a l’Àfrica, la colonització de finals del segle XIX seria totalment diferent de la del període anterior, per la seva extensió i el seu caràcter, totalment diferent de la dels períodes anteriors.

Asia_1892.jpg

A l’Àsia central i meridional l’acció colonial va centrar-se al voltant de l’Índia, considerada pels britànics com “la perla de l’imperi”. L’antiga colònia va ser reorganitzada desprès de la Rebel·lió dels Sipais –soldats hindús que van negar-se a fer servir cartutxos untats amb vaca de greix de vaca, perquè anava en contra de les seves creences religioses– amb una nova administració. D’aquesta manera va atorgar-se l’Acta de Govern de l’Índia, per la qual s’establia una administració directa de la Corona Britànica, que seria qui exerciria el govern mitjançant un virrei. La reina Victòria seria proclamada emperadriu de l’Índia el 1877. Les reformes administratives, econòmiques, educatives, socials i militars comportarien que aquesta colònia esdevingués la mostra més evident de l’esplendor del poder britànic.

Per poder garantir un territori de seguretat al voltant de la seva colònia, els britànics van haver de rivalitzar amb França per l’annexió de Birmània (1886) i amb Rússia pel domini de l’Afganistan (1880) i el Tibet (1904).

A l’Àsia sud-oriental la principal zona de conflicte va centrar-se a Indoxina. En aquesta zona, França, present a la Contxinxina des de mitjans de segle (1858-60), s’annexionaria entre 1860 i 1880 tota la regió de Mekong i establiria un protectorat sobre Cambodja. Així mateix, desprès d’una guerra amb la Xina, va establir protectorats a Annam i a Tonquín. Amb tots aquests territoris, França crearia el 1887 la Unió Indoxinesa, a la qual s’uniria el 1893 el Regne de Laos.

A més, Gran Bretanya també era present a la zona sud-oriental asiàtica i, desprès de controlar Birmània (1886), va imposar el seu domini als Estats Malais i Singapur. Francesos i britànics es posarien d’acord per mantenir lliure i neutral l’Estat de Siam que serviria com a frontera entre ambdós imperis colonials a l’Àsia.

A la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne. Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi, que finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. D’altra banda, entre 1885 i 1911, va realitzar-se el repartiment de l’imperi xinès per part de les potències occidentals i el nou colonialisme japonès emergent. Cap potència no estaria disposada a renunciar a un mercat potencial de 400 milions de consumidors. Així, la debilitat estructural del vell imperi xinès permetria el repartiment del país en diferents zones d’influència de les potències colonials: França es situaria a al sud-est; Gran Bretanya al sud i a l’àrea del riu Iang-Tsé; Rússia i el Japó rivalitzarien pel nord-est, al voltant de Manxúria; i Alemanya i Gran Bretanya pugnarien pel control de la península de Shandong.

De la mateixa manera, van intensificar-se les ingerències econòmiques, especialment en el camp del lloguer de les mines i dels ferrocarrils. Gran Bretanya va apropiar-se les mines d’hulla, el Japó les de ferro i carbó i, en general, els capitals europeus i japonesos van controlar les vies fèrries. L’obertura forçada de la Xina al comerç internacional donaria lloc a grans transformacions de l’economia, sobretot a les ciutats, on els artesans tradicionals van empobrir-se i s’unien en la seva misèria a una pagesia secularment pobra i afamada. Aquesta explotació donaria lloc a reaccions nacionalistes, com la dels reformadors radicals en l’Aixecament dels Cent Dies (1898) o en la Revolta Popular dels Bòxers (1900-01), que van fracassar. Amb tot, el 1911, una revolució triomfaria, posant fi a l’estructura imperial i proclamant la República Xinesa en un intent per alliberar el país de la dependència colonial i d’aconseguir la reconstrucció nacional.

Finalment, a Australàsia també van produir-se conflictes. La zona estava dominada per Gran Bretanya, que tindria friccions amb els holandesos, que des del segle XIX havien establert colònies a Indonèsia. Els britànics posseïen els dos territoris més importants de la zona: Austràlia i Nova Zelanda, colònies de poblament, que esdevindrien Estats Sobirans dins de l’Imperi Britànic.

imperialisme-asia.jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús