El regnat de Carles IV: l’impacte de la Revolució francesa

El regnat de Carles IV (1788-1808) va estar marcat per l’esclat de la Revolució francesa i les seves conseqüències així com per ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. Espanya no es podrà mantenir en una posició neutral davant l’esclat revolucionari i així Carles IV es veurà obligat a escollir entre els imperatius estratègics i les motivacions ideològiques per decantar-se en una aliança amb Anglaterra o França.

Carlos_IV.jpg

Carles IV

familia de carlos iv.jpg

Carles IV va abandonar la política reformista i amb ella van desaparèixer de l’escena política els ministres il·lustrats com Floridablanca o Jovellanos. A més, va segellar les fronteres per evitar que penetressin a Espanya les idees progressistes procedents de la França revolucionària. El 1792, Manuel Godoy, un jove militar allunyat dels cercles nobiliaris que fins aquell moment havien gaudit del poder a la cort, va ser nomenat valido de la monarquia (primer ministre) per Carles IV.

Manuel_Godoy.jpg

Manuel Godoy

El 1793 a França era guillotinat el rei Lluís XVI: ens trobem en la fase més radical de la Revolució francesa. A Espanya, si la Inquisició ja s’encarregava d’evitar l’entrada al país de les idees revolucionàries franceses, després de l’execució de Lluís XVI Godoy va decretar l’expulsió del país dels súbdits francesos. Davant la radicalitat de la Revolució Carles IV va declarar, en coalició amb d’altres monarques europeus units en la Primera Coalició, la guerra a la França de la Convenció.

Va ser la Guerra Gran (1793-1795), en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim. El País Basc, Navarra i Catalunya serien els principals escenaris del conflicte. Aquesta guerra, que duraria poc més de dos anys, va afectar de formar especial a Catalunya i va ser un bon testimoni de les actituds polítiques dels catalans vuitanta anys després del final de la Guerra de Successió.

El Tercer Pacte de Família es trencava definitivament donant lloc a una aliança hispano-britànica per fer front a la guerra. Durant el conflicte la propaganda revolucionària a territori espanyol va augmentar i això va unir-se a la crisi que vivia el país amb l’increment dels preus i dels impostos indirectes per fer front a les despeses bèl·liques. Els intents revolucionaris interna i les manifestacions van augmentar.

La guerra va ser pagada substancialment a costa d’un fortíssim endeutament de la monarquia que seria el preludi de la crisi final de la hisenda absolutista en els primers anys del segle XIX. El cost econòmic de la guerra va ser de 935 milions de rals. Entre 1794 i 1795 van emetre’s vals reials destinats a pagar les despeses corrents de la guerra, però aquests no van bastar ni per cobrir el 10%.

guerra gran.jpg

El pla de campanya preveia la formació de tres exèrcits a Catalunya, Guipúscoa i Aragó, però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes armats amb fusells. En un principi, entre març de 1793 i febrer de 1794, tot un seguit de pobles van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès, però això va canviar quan l’exèrcit mal proveït va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència.

Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre. El govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya ressuscitant el sometent. Tot i això, la campanya de 1794 va significar la desfeta de l’exèrcit espanyol amb la contraofensiva francesa que va capgirar la situació i va suposar la penetració francesa a Catalunya ocupant la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

L’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

El 1795, amb els reforços proveïts per aquesta assemblea, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places catalanes i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent.

La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors Godoy va iniciar les gestions per signar la pau. El conflicte entre els absolutistes i els revolucionaris francesos va perllongar-se des de 1793 fins a 1795 quan es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica.

paz de basilea.jpg

La Pau de Basilea suposava que Espanya recuperava els territoris que havien ocupat els republicans francesos a canvi de la cessió a França de la part espanyola de l’illa de Santo Domingo i del reconeixement d’una sèrie de privilegis comercials a França. A més, els costos econòmics i humans serien considerables, especialment les pèrdues demogràfiques i de collites a la zona de frontera on s’havien desenvolupat les accions bèl·liques de la Guerra Gran.

La Guerra Gran va ser una mostra palpable de la debilitat de l’Antic Règim i va servir als catalans per redescobrir la seva capacitat d’organització autònoma, dos fets que tindrien un pes important en el futur. No hi havia res en la política dels Borbons que afavorís el creixement català: no entenien el que passava a Catalunya i alguns eren francament hostils. Així, la hostilitat i la incomprensió entre catalans i castellans s’anava agreujant. A més, la marxa decidida de l’economia i la societat catalana cap el desenvolupament capitalista i la industrialització topaven amb una societat espanyola força endarrerida i que no assumirà la conveniència d’aquest camí.

godoy-carlos4.jpg

D’altra banda, la Pau de Basilea va suposar un canvi en les aliances internacionals. A partir d’aquest moment Espanya serà novament un aliat subordinat de França contra la monarquia anglesa, en especial després del pacte segellat a Sant Ildefons el 1796. Aquest tractat suposava una aliança ofensiva i defensiva contra Anglaterra.

El 1801 Espanya, pressionada per França, trencarà les relacions amb Portugal davant la negativa portuguesa a tancar les seves fronteres al comerç britànic. Quan Napoleó sigui proclamat emperador en 1804 es declararà el blocatge continental al comerç Britànic i Portugal serà l’únic aliat continental dels britànics al continent europeu. Carles IV es tornarà a aliar amb França. L’aliança hispano-francesa, però, viuria una forta derrota enfront els anglesos el 1805 al front de Trafalgar davant l’almirall Nelson. Això suposava la destrucció de la flota espanyola i el final de la força naval de l’exèrcit espanyol.

battle-of-trafalgar1.jpg

A més, la desastrosa política exterior de Godoy va complicar encara més les coses per a l’economia del país que entre 1796 i 1802 viuria una forta crisi per la interrupció del comerç marítim agreujada per les males collites. El posterior desastre naval a Trafalgar paralitzaria el comerç colonial, agreujant encara més la crisi de la hisenda reial que es veia privada dels ingressos provinents del comerç amb Amèrica. igualment, la producció tèxtil catalana va veure’s força afectada perquè veia perillar un dels seus principals mercats.

Per a fer front a la crisi, Godoy va recórrer a l’endeutament, a l’augment de les contribucions i a reformes com ara la desamortització i venda de terres eclesiàstiques. Aquestes mesures van provocar una àmplia oposició entre amplis sectors de la noblesa i l’Església que ja des de bon començament eren hostils a la figura de Godoy pel seu origen plebeu. Així, moviments aristocràtics contraris a la figura del favorit reial van reunir-se al voltant de la figura del príncep Ferran (fernandistes). La monarquia es trobava per tant en mig d’un conflicte dinàstic entre els partidaris de Carles IV i els partidaris de Ferran VII.

Fernando_VII.jpg

Ferran VII

Els impostos sobre la pagesia, tant els senyorials com els estatals, van estimular el creixement del descontentament popular, incrementat per les epidèmies, la fam i la carestia que vivia el país que van costar la vida a entre 350.000 i 500.000 persones en només vint anys. La incapacitat del govern per a resoldre aquesta crisi va alimentar que es produïssin avalots i protestes que responsabilitzaven Godoy de la greu crisi que assolava el país.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús