L’expansió colonial dels països europeus en el segle XIX

Tot i que a principis del segle XIX la qüestió semblava abandonada, la realitat és que només estàvem davant d’un parèntesi provocat per l’època de les revolucions. Així, des de la dècada dels anys trenta la idea es reprendria quan Gran Bretanya va incrementar la seva presència a l’Índia i França va llançar-se a la conquesta d’Algèria. Aquest procés s’acceleraria a partir de 1870, quan les potències van llançar-se a una competició per augmentar els seus dominis colonials.

World_1898_empires_colonies_territory.png

Des de les primeres exploracions de John Cabot el 1497 i la fundació de Virgínia per W. Raleigh el 1584, Gran Bretanya no va deixar de cercar les matèries primeres que necessitava pel desenvolupament de la seva indústria tèxtil, i matèries exòtiques com les espècies. Durant els segles XVII i XVIII, l’Imperi Britànic mantindria una dura competència amb Holanda i França per la fundació d’establiments comercials que li servissin també d’escales per a la navegació dels seus vaixells. Així, Malta, Santa Helena, Illes Maurici, Ceilan, etc. van assegurar les rutes pel Mediterrani i les Índies. A l’Amèrica del Nord ocuparien els territoris francesos del Quebec i Montreal (1759) i pel Tractat de París de 1763 aconseguirien el domini del Canadà, Louisiana i Florida. A l’Índia, amb la victòria de Plassey (1757) sobre els francesos s’asseguraria el control de la zona asiàtica, eixamplat progressivament amb l’inici de la colonització d’Austràlia (1788). El 1814 el Nepal esdevindria territori vassall britànic, i a poc a poc tots els països veïns serien annexionats.

L’Imperi Britànic es consolidaria com el més gran del segle XIX des de 1869 amb l’obertura del Canal de Suez, del qual esdevindria un dels principals accionistes. El 1878 annexionaria Xipre i el 1882 ocuparia Egipte, transformat en protectorat des de 1912. A Àfrica, des de 1888, annexionaria l’antiga Rhodèsia, Uganda i Kènia, i a partir de la Guerra dels Bòers (1899-1902) controlaria tota Sud-àfrica. D’aquesta manera, als inicis del segle XX, el Regne Unit dominava el continent africà des del Nil fins a la Ciutat del Cap. S’havia configurat un imperi mundial de 450 milions d’habitants i 33 milions de kilòmetres quadrats, comptant amb el 46% de la flota mundial i dominant les principals rutes comercials internacionals –entre 1880 i 1913 Gran Bretanya doblaria el seu comerç exterior–. Lentament, aquest imperi derivaria cap a una confederació de nacions, la Comonwealth, amb una àmplia autonomia, dependents de Gran Bretanya pel que feia a l’economia, la flota de guerra, la llengua (inici de la supremacia de l’anglès) i les tradicions. D’altra banda, les colònies interessaven també als anglesos com a lloc de destinació de població que s’instal·laria permanentment alleugerint així el problema de la pressió demogràfica a la metròpoli.

Imperial_Federation,_Map_of_the_World_Showing_the_Extent_of_the_British_Empire_in_1886.jpg

França, que a principis del segle XIX posseïa una sèrie de petites colònies a diversos països, va emprendre la seva expansió africana cap a 1830 amb l’ocupació d’Algèria. Des d’aquesta data fins a 1847 conqueriria tot el país i començaria l’ocupació amb colons francesos que es dedicarien, especialment, al coreu del blat i la vinya. Al mateix temps, iniciaria la penetració a l’oest africà conquerint Guinea, Gabon i Senegal (1843-1865). Però, seria a partir de 1871 –sobretot per compensar la derrota enfront Prússia i satisfer el nacionalisme– quan l’expansió es faria més profunda, encoratjada per polítics com Jules Ferry, encara que també provocant l’aparició d’un moviment anti colonialista, socialista i radical, encapçalat per Clemenceau.

Segona potència colonial en el segle XIX, pel Tractat de Bardo (1881), França estendria un protectorat sobre Tunísia, i des del Senegal i Algèria penetraria fins el Sudan (1894), on toparia amb Anglaterra. A la costa est africana sotmetria i annexionaria l’illa de Madagascar el 1895. D’altra banda, a l’Àsia establiria un protectorat sobre el regne d’Annam (1883) i va ocupar Tonquín (1885). El 1887, el govern francès per tal de vertebrar els territoris asiàtics crearia la Unió Indoxinesa, a la qual s’afegiria Laos el 1896. L’imperi colonial francès s’arrodoniria el 1912, quan va articular el protectorat compartit amb Espanya sobre el Marroc. El seu Imperi tenia una extensió de 10 milions de quilòmetres quadrats i tenia una població de 48 milions d’habitants.

Empire_colonial_français_(1920).png

Per Rússia, el fracàs de la Guerra de Crimea (1853-56) tancava les seves possibilitats d’expansió cap a la Mediterrània i orientava els russos a cap a l’aventura colonial a l’Àsia. El 1854, desprès de vèncer la resistència del Caucas, va avançar les seves fronteres cap a la línia de la Mar Càspia, la Mar d’Aral i el llac Balkhas, i annexionava el Turquestan el 1864. Aquesta direcció seria frenada pels britànics que obtenien el protectorat sobre l’Afganistan. Una altra sortida territorial per Rússia seria la costa del Pacífic. Així, el 1858 aconseguiria la cessió per part de Xina del territori d’Amur on fundaria la ciutat de Vladivostok, a la vegada que obtenia la ciutat de Port Arthur i la concessió de la construcció de la via fèrria de Manxúria (1986-1898). La guerra contra el Japó (1904-05) anul·laria qualsevol possibilitat d’expansió russa posterior. Amb tot, el gran repte de la Rússia tsarista seria l’explotació sistemàtica de les immenses extensions de Sibèria. Per tal de facilitar-ne l’ocupació construiria el ferrocarril transsiberià des de Sant Petersburg fins a Vladivostok (1881-1904), que seria l’eix vertebrador de la colonització d’aquest territori.

Alemanya i Itàlia, totes dues dedicades a les respectives unificacions, van trobar-se amb els territoris més rics d’Àfrica i Àsia ocupats quan van voler participar de l’expansió colonialista. Així, Alemanya hauria d’establir les seves colònies al golf de Guinea (Togo i Camerun, 1884) i un protectorat sobre Namíbia a l’Àfrica sud-occidental. El 1894 fundaria la Companyia de l’Àfrica Oriental per tal d’explotar els territoris de Tanzània, que annexionaria el 1897. A l’Oceà Pacífic obtindria d’Espanya la cessió de les Illes Carolines i Maniannes (1899). Fracassaria, però, en l’intent de compartir el protectorat sobre el Marroc amb França i Espanya per tal de dominar l’Estre de Gibraltar (1906). D’altra banda, Itàlia s’establiria el 1885 a Massaua (nord d’Etiòpia), on fundava la colònia d’Eritrea, i a la costa índica de Somàlia, però fracassaria en el seu intent d’ocupar Etiòpia (1896). Des de 1911 iniciaria la penetració en el territori de Líbia des de Trípoli i la Cirenaica.

Les descobertes africanes per Portugal d’Angola i Moçambic a la dècada de 1480, van permetre el país l’establiment de centres comercials que, assegurats per una presència militar permanent, iniciarien l’ocupació de la zona costanera. No seria, però, fins el 1850, que Portugal iniciaria la colonització interior davant de la competència de la Gran Bretanya. A la Conferència de Berlín quedarien delimitades les fronteres d’Angola, que realment no seria veritablement colonitzada fins desprès de la Primera Guerra Mundial. L’intent d’unir-la a Moçambic mitjançant un passadís fracassaria a causa de l’oposició britànica (“ultimàtum de 1890”) que veia trencada la seva continuïtat territorial cap al nord, i la d’Alemanya que cobejaria aquest territori sense arribar a aconseguir-lo.

Les exploracions de Henry Stanley (1874-77) en nom de l’Associació Internacional d’Àfrica Central donarien al rei Leopold II de Bèlgica la possessió personal d’un extens territori a la vall del riu Congo, que seria reconegut a Conferència de Berlín (1884-85) com a zona neutral als interessos de les altres potències colonitzadores. Més tard, les colònies belgues serien ampliades amb l’annexió de Katanga (1894). El propi rei cediria el domini territorial a l’Estat belga el 1908.

Finalment, Espanya, preocupada pels problemes dels seus territoris ultramarins (que perdria el 1898), nomès participaria tardanament en el repartiment d’Àfrica i amb la intenció de salvaguardar interessos menors que ja havia adquirit en èpoques anteriors. Guinea Equatorial ja pertanyia a Espanya des del Tractat de San Ildefonso (1777), però fins a 1859 no esdevindria colònia. Des d’aquell moment esclatarien conflictes amb França per l’exploració del territori i que no es resoldrien fins a 1900, quan amb la signatura del Tractat del Pardo quedaven fixades les fronteres. Espanya ja havia fet alguna expedició a la costa africana, a la zona que restava davant de les Illes Canàries, però no seria fins el 1884 que en prengués possessió, i encara trigaria dos anys en fer l’exploració. L’acord amb França el 1900 delimitava també el que serien les fronteres del Sàhara Occidental. D’altra banda, la Guerra d’Àfrica (1859-60) accentuaria l’interès espanyol sobre el Marroc i es concretaria en la creació d’un protectorat compartit amb França que donaria lloc a una llarga guerra pel control del territori nord-africà.

imperialismo siglo xix.png

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • Ferran Vital

      30/11/2010 - 14:59

      Molt xulo i molt interessant! Felicitats crack estàs fent una gran feina! Continúa així!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús