Conquesta i organització dels imperis colonials

Exploració i conquesta:

Durant el procés colonialista del darrer terç del segle XIX, l’adquisició d’un territori, la seva confirmació com a colònia i la seva inclusió en el sistema imperial metropolità es realitzava normalment en tres fases successives.

En primer lloc s’explorava el territori. Molt sovint eren els comerciants i els missioners els que prenien la iniciativa de les exploracions. Les notícies que aquests donaven a la metròpoli eren confirmades per uns exploradors professionals al servei de societats científiques o dels governs (com en el cas de Livingstone i Stanley a Àfrica).

Un cop explorat el territori s’iniciava la segona fase: la conquesta. Aquesta resultava relativament fàcil per la superioritat militar i tècnica dels països colonitzadors. La signatura de tractats amb els indígenes era una farsa que equivalia a imposar l’ocupació dels territoris. A més, s’utilitzaven les rivalitats internes entre les tribus o ètnies dels països ocupats i els europeus reclutaven moltes de les seves tropes entre els indígenes. Per controlar els territoris seria fonamental, en molts casos, l’ajuda dels nous mitjans de comunicació i transport (telègraf, ferrocarril, etc.).

La tercera fase comportava l’organització i l’administració dels territoris conquerits. Així, un cop conquerit el territori, la nova colònia passava a engrossir els territoris imperials i, per tant, era governada per la metròpoli. Ara bé, no totes les colònies serien administrades o governades de la mateixa manera. Generalment, seria el model organitzatiu de l’imperi britànic el que s’implantaria als territoris colonitzats, seguint diferents aplicacions. Els principals tipus de colònies serien: les colònies d’explotació, els protectorats, els mandats i les colònies de poblament.

Models d’administració colonial:

Els països colonitzadors van fer servir diferents estructures de dominació colonial: les colònies d’explotació, els protectorats, les colònies de poblament, les concessions i els mandats.

Les colònies d’explotació no tenien govern propi i estaven sotmeses a la sobirania de la potència colonitzadora, és a dir, depenien directament de l’administració metropolitana que hi exercia una política d’ocupació. L’autoritat era en mans d’un governador que actuava ajudat per una munió de funcionaris britànics que van erigir-se en una elit dirigent. Un exemple d’aquest model el trobem en el Congo Belga.

Els protectorats, en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena encarregat de la política interior i que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa, explotació econòmica i  representació exterior. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

Les colònies de poblament o dominis, que implicaven l’establiment a la colònia d’abundant població europea de forma permanent (Canadà, Austràlia, etc.) i que exercien l’autogovern. D’aquesta manera, s’originaven nuclis socials de tipus occidental que s’imposaven a la població indígena. Els models d’aquest model de colonització serien els Dominis Britànics de la Commonwealth, que aviat gaudirien d’un govern i un sistema parlamentari propis. Aquest govern tindria, però, limitades les seves prerrogatives exteriors i estava sotmès a la figura del governador (nomenat pel govern britànic) que era el representant de la metròpoli a la colònia. Així, el Canadà va assolir l’autogovern el 1867, Nova Zelanda el 1854, Sud-àfrica el 1872 i Austràlia el 1890.

Les concessions eren territoris que pertanyien a un país independent, però del qual les potències colonitzadores n’aconseguien la cessió temporal per controlar-ne l’economia. Posteriorment apareixerien els mandats, fórmula nascuda desprès de la Primera Guerra Mundial, i que va aplicar-se per administrar els territoris dependents de les potències de l’Europa central perdedores de la guerra. Segons aquesta nova fórmula, una potència colonial (bàsicament, Gran Bretanya o França) exerciria la tutela sobre un determinat territori en representació de la Societat de Nacions.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    • Martí

      30/11/2010 - 14:36

      Molt interessant! Anirem seguint el blog.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús