Factors impulsors de l’Imperialisme del segle XIX

L’Imperialisme és l’expansió territorial que van dur a termes les potències industrials europees al darrer terç del segle XIX i que va comportar, d’una banda, l’explotació d’homes i recursos i, de l’altra, la dominació política d’una bona part d’Àsia (56% del territori), Àfrica (90%) i Oceania (99%). Així, a les acaballes del segle XIX totes les grans potències van llançar-se a una lluita pel repartiment del món. Una sola explicació o teoria no serveix per explicar la multiplicitat de tipus de colonialisme o de polítiques imperials. Seria la barreja d’una sèrie de factors demogràfics, polítics, ideològics i econòmics el que explicaria l’expansió colonial de finals del segle XIX.

imperialismo.jpgEls factors demogràfics s’expliquen per l’enorme creixement de la població europea al segle XIX que va provocar una forta pressió demogràfica al continent que faria providencial la possibilitat de la sortida migratòria cap a ultramar. I és que totes les formes de colonització van acompanyades de migracions humanes, i entre 1850 i 1900 aquestes van esdevenir massives. D’aquesta manera, els problemes de l’atur o les tensions socials que podien haver provocat la manca d’expectatives van alleugerir-se gràcies a la possibilitat de marxar cap a les colònies molts cops potenciada pels propis governs. Per a aquesta mobilització massiva seria fonamental l’existència dels nous mitjans de transport (vaixell de vapor, ferrocarril).

Els factors polítics que expliquen l’Imperialisme van ser diversos. D’una banda, desprès de les unificacions d’Itàlia i Alemanya, les fronteres europees semblaven estabilitzades i les possibilitats d’expansió territorial eren molt més fàcils fora del continent europeu. D’aquesta manera, les necessitats d’engrandiment nacional van projectar-se sobre els territoris d’ultramar. D’altra banda, tots els governs van estar interessats en la construcció d’un imperi colonial ja que les colònies donaven prestigi en el concert internacional, podien fer oblidar els problemes interns potenciant l’orgull nacional o ajudaven a garantir el tràfic marítim.

A més, molts polítics europeus van considerar que era necessari adquirir colònies ultramarines com una part important de les seves estratègies diplomàtiques, que servissin de bases estratègiques per a millorar el poder militar o, simplement, per tractar d’impedir que els seus rivals estrangers aconseguissin controlar més àrees geogràfiques. Cada país tenia els seus motius: Gran Bretanya necessitava els enclavaments colonials estratègics per protegir les llargues rutes comercials cap a la Índia (Gibraltar, Malta, Xipre, Egipte, Aden); França, desprès de la desfeta de Sedan el 1870, necessitava recuperar prestigi i l’aventura africana seria la gran ocasió; Alemanya, al cim del prestigi polític europeu, no podia cedir davant la cursa colonial de les altres potències.

Els factors ideològics que impulsarien l’Imperialisme del segle XIX van ser fonamentalment de dos tipus: nacionalistes i culturals.

D’una banda, la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada va ser necessari pel desenvolupament del colonialisme (la tendència humana dels més forts a imposar-se sobre els més dèbils). Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país (“grandesa nacional”) i considerava la missió de la comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, prolongar la seva sobirania en els dominis colonials.

D’altra banda, els pobles veien l’imperialisme com una manera d’afermar la seva força i la seva superioritat cultural. Així, no podem entendre la intensitat de l’Imperialisme sense tenir en compte les ideologies racistes que proliferaven a Occident en aquest període. Els europeus consideraven que tenien el deure de difondre una cultura i una civilització a través d’un “paternalisme civilitzador” entre uns pobles considerats endarrerits i inferiors amb un ampli suport entre l’opinió pública de les metròpolis. És el que l’escriptor R. Kipling va descriure com “la feixuga tasca de l’home blanc”. Importants grups de pressió (societats missioneres, associacions colonials i societats geogràfiques) van difondre amb força aquestes idees racistes, expansionistes i colonialistes en les societats industrials de la segona meitat del segle XIX.

Finalment, els factors econòmics van ser de dos tipus i van tenir una importància decisiva en el procés colonial.

D’una banda, davant l’augment de la producció i la riquesa que va acompanyar les revolucions industrials del segle XIX, va desenvolupar-se l’imperialisme comercial a la recerca d’uns nous mercats susceptibles tant de rebre productes de la metròpoli com de facilitar el proveïment de les primeres matèries necessàries per a la indústria. Amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors.

Les crisis del 1873 (i la greu depressió que la va seguir), del 1882, i del 1890 van agreujar aquest fet i van provocar un canvi generalitzat de la política econòmica, que consistia a abandonar el lliure canvi substituint-lo per una política de caràcter proteccionista. Això faria indispensable poder disposar de mercats i de recursos en unes altres zones del món i els països industrialitzats van haver de dirigir-se cap a àrees no explotades. D’aquesta manera els països colonitzadors es garantien un mercat sense intromissions ni competències. En conseqüència, l’expansió colonial i el proteccionisme van esdevenir dos fenòmens econòmics paral·lels.

D’altra banda, també va sorgir l’imperialisme financer, més complex, el qual considera que un dels principals factors econòmics impulsors de l’Imperialisme seria el derivat de les necessitats de les nacions industrials per trobar nous llocs per invertir-hi els excedents de capital mitjançant la construcció o la millora d’obres públiques, com ara ferrocarrils i ports, així com la concessió de préstecs. D’aquesta manera, el capitalisme en arribar a la fase monopolística es trobaria amb unes expectatives de beneficis limitades, perquè el control del mercat i dels preus per part d’un nombre reduït d’empreses faria poc rendible la reinversió dels beneficis en el mateix mercat o en els mateixos sectors. Per aquest motiu es cercarien altres indrets del món on les inversions esdevinguessin més rendibles, on hi havia matèries primeres abundants i una mà d’obra no europea que podia ser contractada a preus més baixos.

En qualsevol cas, l’Imperialisme contemporani sorgiria quan la indústria dels països desenvolupats va arribar a un grau de creixement que feia necessària la recerca de mercats pels seus productes, de primeres matèries abundants i d’espais econòmics on poguessin donar rendiment els capitals excedents. Aquestes condicions només es donaven en territoris endarrerits d’Àsia i Àfrica, sense mitjans tècnics i massa dèbils per oposar-se a l’assalt de l’Europa industrial. No seria tant el mercat existent en aquests territoris, sinó el seu potencial el que impulsaria la cursa en la conquesta de territoris. Les polítiques desenvolupades per l’Imperialisme generarien unes relacions de dependència econòmica que, en gran part, serien les responsables de l’actual situació de subdesenvolupament de moltes de les antigues colònies.

Actualment, però, trobem estudis de caràcter economètric que qüestionarien la veritable rendibilitat econòmica dels imperis colonials de finals del segle XIX. Així, els balanços econòmics dels imperis farien que l’aventura colonial no fos tan rendible com els seus impulsors esperaven i que, en el cas britànic, els costos de mantenir i defensar l’imperi no justificaria els beneficis obtinguts per les inversions britàniques a les colònies. D’altra banda, si bé els costos globals van ser alts, les més perjudicades serien les classes mitjanes que mantindrien l’imperi amb els seus impostos, mentre que tan sols se n’hauria beneficiat un grup reduït de grans capitalistes.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    • Josep

      29/11/2010 - 12:00

      Et felicito per l’article, m’ha semblat molt didàctic i entenedor. El que m’ha semblat més interessant és l’esment d’uns estudis que posen en dubte la viabilitat econòmica d’aquests imperis. Si fos possible podries esmentar-los? si els localitzés m’agradaria fer-hi una ullada.

      Per cert, no sé si és un anacronisme desproporcionat però no hi ha una base per comparar les migracions massives de la metròpoli a les colònies que cites en l’article amb les apoikies gregues de l’època preclàssica? jo diria que hi ha una certa semblança, encara que només sigui pel tema dels conflictes socials.

    • Vicente Moreno Cullell

      29/11/2010 - 14:49

      Josep,

      Els estudis als que em refereixo estan citats i força ben resumits en l’obra d’Eric Hobsbawm La era del Imperio, 1875-1914 (pàgines 65 a 93), que és una de les bases principals de l’entrada. Aquest és un debat ja iniciat per autors con Lenin que ja en el 1917 (Imperialism, the latest stage o capitalism) qüestionava la viabilitat d’aquest tipus de política econòmica, donant pas a una llarga polèmica, especialment entre autors marxistes i de tendència liberal, que arribaria fins a la descolonització de mitjans del segle XX i que posteriorment seria reprès pels historiadors de l’economia. Et recomano, si t’interessa el tema, l’obra Expansión europea y descolonización, de 1870 a nuestros días, de Jean-Louise Miége, obra clàssica on s’analitza la qüestió en panoràmica i, a més, incorpora el debat entre historiadors sobre aquest tema i una interessant selecció de documents.

      D’altra banda, la veritat és que mai m’havia plantejat les similituds que poguessin existir entre les colonitzacions gregues de l’Antiguitat i les colonitzacions del segle XIX, però és indubtable que tot procés d’aquest tipus presenta una sèrie de trets que les homologarien, especialment els conflictes socials derivats de la colonització entre pobladors indígenes i invasors ocupants. Per exemple, en parlar de la globalització sempre he pensat que la primera globalització econòmica no estava en la Revolució Industrial de l’època contemporània ni en el mercantilisme de l’època moderna, sinó en l’articulació de l’Imperi Romà. Tot procés històric, segons el meu parer, té unes característiques específiques que el fan únic, però també existeixen unes característiques comunes que l’homologarien amb fets de qualsevol època.

      Així, tant la colonització grega de l’Antiguitat, l’imperialisme romà, la colonització d’Amèrica en l’època moderna, com la colonització imperialista contemporània parteixen d’una sèrie de condicionants econòmics que les fan similars en alguns trets. Totes tenien un rerefons econòmic i comercial i van tenir uns efectes de canvi i transformació positius (modernització econòmica, d’infraestructures, etc.) i negatius (conflicte social) per a les societats autòctones que patirien les ocupacions, fets que les farien força similars en l’anàlisi més general. En el fons, la història té un cert element cíclic que fa possible aquestes analogies. Per això és tant important el seu coneixement.

      Moltes gràcies pels teus comentaris i aportacions.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús