L’Espanya del segle XVIII: el sector agrari

La terra era el factor bàsic de la producció a l’Espanya del segle XVIII i l’agricultura era la primera font de riquesa. El 1797, el sector agrícola espanyol absorbia més del 65% de la població activa, mentre que només un 22% es dedicava al sector serveis i el 12% a la indústria. En els territoris de l’antiga Corona de Castella aquesta tendència era més gran encara arribant al 80%.

Les relacions socials s’articulaven al voltant de l’organització jurídica de la terra i al concepte de propietat que configurava l’agricultura senyorial. La major part de les terres productives estaven sota el domini de la jurisdicció senyorial i estaven amortitzades, és a dir, es trobaven fora del mercat i no es podien comprar ni vendre per estar en possessió del que s’anomenava mans mortes.

Això passava amb les terres que eren béns de l’Església i dels municipis (terres arrendades i comunals), així com en les de la noblesa que es vinculaven en mayorazgos i, generalment, passaven sense divisions de generació en generació gràcies a la primogenitura. Aquesta situació, a més, s’estendria al plebeus enriquits. Per això, la propietat lliure només la trobem a les terres alodials o de realeng (dependents de la jurisdicció reial).

Els senyorius propietat de la noblesa, l’Església i la corona eren els que ocupaven la major part de la terra i definien les relacions que imperaven en el món rural. El senyor, en la seva condició de domini sobre els vassalls, tenia drets senyorials sobre els camperols que romanien a les seves terres i que pagaven segons el diferent tipus de contracte agrari ja fos a través de rendes en metàl·lic o en espècies.

Tipus d’explotació de la terra a l’Espanya de l’Antic Règim:

  • Arrendaments a llarg termini. El principal model és l’emfiteusi (pròpia del camp català). El domini es trasllada de pares a fills.
  • Arrendaments a curt termini. Habitualment es donava l’arrendament per una dècada. Es practicava a Castella. La brevetat dels contractes no permetia que els pagesos s’involucressin en la millora de la terra.
  • Explotació mercenària. Els jornalers andalusos estaven destinats a treballar durant la collita segons les necessitats del terratinent. Al nord d’Espanya els jornalers van arribar a representar el 25% de la població mentre que al sud constituïen prop del 70%.

D’aquesta manera, encara que hi havia un cer nombre d’agricultors propietaris de les seves terres, sobretot a la zona nord del país (Cantàbria, Astúries, País Basc, nord de Castella), la major part de la pagesia era arrendatària o jornalera i la seva situació de submissió al sistema feudal era variant segons la zona i el tipus de contracte al qual estaven sotmesos.

A Galícia i Astúries, els arrendaments (foros) eren fixos durant tres generacions, però la manca de terres va donar lloc a la subdivisió de les terres (subforos) i a l’aparició d’un greu problema de minifundisme. Al sud de Castella, Extremadura i Andalusia, en canvi, hi havia unes grans extensions latifundistes en mans de la noblesa i el clergat, que eren treballades per pagesos amb arrendaments curts i variables o per jornalers.

Contracte Durada Forma de pagament Altres condicions
EMFITEUSI

(Domini directe)

Fadiga.

Lluïsme.

Capbrevació.

EMFITEUSI

(Domini útil)

Indefinida Cens anual Herència.

Venda.

Subestabliment.

PARCERIA O MASOVERIA Temporal Parts de fruits Clàusules diverses
RABASSA MORTA Temporal Parts de fruits

Característiques de l’agricultura:

  • Tècniques endarrerides.
  • Policonreu destinat a l’autoconsum i la subsistència.
  • Eines tradicionals.
  • Sistema de treball comunitari.
  • Rotació triennal amb guaret, associat a la ramaderia.
  • Existència de zones on milloren les tècniques (litoral mediterrani i zona cantàbrica): Introducció d’adobs, rotacions sense guaret, millores en regadius i especialització en olivera i vinya (Priorat i Penedès).

Distribució de la renda de la terra:

  • Càrregues de naturalesa fiscal (tant estatal com eclesiàstica i senyorial).
  • Renda de la terra provinent dels contractes agraris (emfiteusi, furs, parceries i arrendaments a curt termini).
  • Guanys especulatius a través de la fixació de la taxa o de l’anticipació de grans als camperols.

Les reformes en el terreny agrari que van introduir-se al llarg del segle XVIII, especialment durant el regnat de Carles III, no van ser capaces de resoldre la tensió que provocava el fet que el creixement de la població esdevingués superior a la producció d’aliments, fet que derivaria en l’aparició de fams cícliques.

L’expansió del sector agrari català:

L’expansió agrícola catalana, iniciada cap a 1680, va continuar durant tot el segle XVIII caracteritzada per l’augment de la producció, la intensificació de l’explotació agrícola i l’especialització dels conreus.

Augment de la producció. Va basar-se especialment en l’extensió dels conreus. Així, van recuperar-se terres abandonades des de feia segles i es va emprendre la rompuda de les terres marginals. El blat, l’olivera i la vinya (símbol de l’expansió agrícola catalana del segle XVIII) van ser els conreus més freqüents de les noves àrees. L’instrument principal d’aquesta expansió de la vinya va ser l’establiment de colons mitjançant el contracte de rabassa morta que va permetre l’estabilitat del camp català durant l’època d’expansió.

Intensificació de l’explotació agrícola. Estava basada en petites innovacions tècniques com la generalització en l’adobament de les terres, sobretot amb fems. Van implantar-se noves combinacions en la rotació dels conreus que van permetre la progressiva substitució del guaret. I com a punt més espectacular de la intensificació dels conreus, va portar-se a terme una important expansió dels regadius. Malgrat aquestes innovacions, el camp català encara va haver de veure’s sotmès a periòdiques crisis de subsistència.

Especialització dels conreus. La gran expansió de la vinya va assenyalar l’evolució de l’agricultura cap a una orientació comercial. El creixement demogràfic va implicar, a més, un fort impuls de la producció, ja que va incrementar-se la demanda de productes agrícoles. Pel que fa a la ramaderia, en aquest període pot observar-se una especialització i una millora generalitzada de la seva qualitat.

Entre els conreus, el blat va mantenir la seva posició de conreu alimentari per excel·lència. La demanda va incrementar-se com a conseqüència del creixement demogràfic, però, aquest fet pràcticament no va veure’s afectat per innovacions tècniques i les collites van continuar sent escasses.

També va registrar-se un gran augment del conreu de l’olivera –a l’Empordà, les Garrigues, la Segarra i l’Urgell– i dels conreus industrials, com la morera i el cànem, a més del blat de moro i de la patata. L’arròs va implantar-se sòlidament en règims de monocultiu.

El conreu més dinàmic en aquest període va ser, amb molta diferència, la vinya. Al Maresme, al Penedès i al camp de Tarragona van produir-se vins de poca qualitat i de preu baix que es destinaven al consum popular i en part a l’obtenció, per destil·lació, de l’aiguardent, que ben aviat va convertir-se en un article bàsic de l’exportació catalana cap a les colònies.

Al llarg de tot el segle es poden observar els primers indicis del procés de formació d’un “mercat català” gràcies a l’augment dels intercanvis agrícoles intercomarcals o a l’alleugeriment de les desigualtats –amb algunes excepcions– dels diferents preus segons la localitat.

El Decret de Nova Planta va mantenir el règim jurídic i social agrari anterior, es a dir, el règim senyorial. Les noves rompudes van significar un augment de les possibilitats de pressionar la pagesia tot i que encara es mantenia el règim establert per la sentència Arbitral de Guadalupe. L’evolució social del camp català va produir-se sense grans trasbals. Va donar-se una important expansió dels establiments emfitèutics i només cap al final del segle els propietaris van començar a qüestionar aquest sistema, especialment en el conreu de la vinya on el conflicte va revestir-se de gran duresa.

Grups socials en el camp català en el segle XVIII:

Noblesa. La noblesa tenia un caràcter absentista i arrendava les seves terres, fet que va proporcionar-li una important acumulació de capitals per l’augment de les rendes agràries.

Burgesia comercial. La burgesia invertia part dels seus beneficis derivats del comerç en la terra, tant per aconseguir uns guanys com per augmentar el seu prestigi social.

Masovers i parcers. La seva situació no era dolenta gràcies a les condicions pactades en els seus contractes i l’augment dels preus agrícoles, tot i que van continuar sotmesos als drets senyorials i a les jurisdiccions.

Proletariat. El proletariat agrícola estava integrat per jornalers que sovint acabaven emigrant cap a les ciutats a la recerca de noves oportunitats.

L’augment dels preus i de la venda agrària va provocar un increment notable de la riquesa al camp. De fet, els preus agrícoles van triplicar-se al llarg del segle XVIII, accelerant-se especialment durant la segona meitat de segle. Aquesta situació de prosperitat va produir una acumulació de capital que va destinar-se a la reinversió, al consum de productes urbans d’origen comercial i industrial i, fins i tot, al consum sumptuari. Així, s’iniciava una interrelació entre la prosperitat agrícola i el desenvolupament de les activitats urbanes.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús