El creixement demogràfic dels Estats Units en el segle XIX

Tot i que el factor que més influència va tenir en el fort creixement demogràfic nord-americà des de les tretze colònies originals fins al Pacífic va ser l’alta natalitat d’una població jove, aquest no hauria estat possible sense la constant aportació de la població europea. El 1790, els EUA no arribaven als 4 milions d’habitants, el 1830 eren 13 milions, el 1870 arribaven als 40 milions i el 1900 ja eren 75 milions d’habitants. És una increment demogràfic extraordinari. En el mateix període de temps Europa havia multiplicat la seva població per 2,5 mentre que els EUA la multiplicaven per 15.

Ellis_island_1902.jpg

Anglaterra i Irlanda van constituir per a la jove nació una gran reserva humana que constantment remetia onades d’immigrants. Alemanya va apropar-se en alguns períodes a les quotes d’anglesos i irlandesos, però de forma irregular –els 118.000 immigrants alemanys de 1870 es reduirien a 18.000 el 1900–. Les aportacions constants de capital humà proveirien del nord d’Europa, és a dir, població anglosaxona. S’estava formant un món anglosaxó davant la pobresa demogràfica llatina.

Estats Units, un país d’immigrants (1860-1940):

1861-1880

1881-1900

1901-1920

1921-1940

Europeus

4.337.000

8.295.000

12.511.000

2.825.000

Anglesos

796.000

1.078.000

866.000

359.000

Irlandesos

871.000

1.043.000

485.000

233.000

Alemanys

1.505.000

1.957.000

484.000

526.000

Russos

41.000

718.000

2.518.000

62.000

Italians

66.000

958.000

3.154.000

523.000

Asiàtics

187.000

139.000

435.000

112.000

Americans

570.000

464.000

1.504.000

1.676.000

Canadencs

536.000

396.000

921.000

1.032.000

Houton_Immigration_Poster.jpgAixí, pels Estats Units va ser una sort que coincidís en el temps la constitució del seu creixement territorial amb la revolució demogràfica europea. En els segles anteriors, amb una alta mortalitat, el continent europeu no estava en condicions de transferir masses humanes com ho faria en el segle XIX. Les revolucions demogràfica i industrial europees van possibilitar un veloç creixement per un continent semibuit.

La primera onada migratòria arribaria cap a 1840. En només vint anys la població passava de 17 milions d’habitants a 32. La major part d’aquests immigrants eren britànics, presbiterians de l’Ulster, catòlics irlandesos i alguns alemanys. Eren persones pobres que desprès d’instal·lar-se a la costa Est del país es llençarien a la conquesta de nous territoris cap a l’Oest.

La major part d’aquest gruix de població era jove i prolífica a l’hora de reproduir-se. Estaven habituats a la vida en el camp o en petits nuclis de població i van adaptar-se amb facilitat a la vida rural en els nous territoris. Alguns van establir-se a la costa de Nova Anglaterra i a altres comarques de l’Est, on les ciutats van créixer de forma sorprenent (Nova York arribava als 700.000 habitants i Boston i Filadèlfia passaven de 100.000). Pels EUA va ser una fortuna la ràpida assimilació d’aquests nous nuclis de població: camperols i pioners que buscaven nous horitzons a l’Oest; i comerciants i homes de negocis a l’Est. S’estava formant una societat original, sense aristocràcia, integrada per burgesos i camperols.

La Guerra de Secessió va interrompre durant uns anys el corrent migratori, a la vegada que provocava una recessió demogràfica amb les seves pèrdues humanes (500.000 morts, majoritàriament joves). Però, a partir de 1865 va produir-se una segona onada migratòria gràcies a la qual la població nord-americana va arribar al mig centenar de milions. L’increment va començar a desbordar el milió d’immigrants per any, arribant a créixer 19 milions en quinze anys.

ellisisland.jpgEn aquest període el centre demogràfic es traslladaria des de l’Est cap a les regions centrals i l’Oest. Les arribades van produir-se al ritme de l’evolució econòmica, incrementant-se en els períodes de prosperitat i reduint-se en temps de crisi i recessió. Igualment passava amb els corrents migratoris interns. L’heterogeneïtat ètnica va diluir-se entre la població indígena, però, a grans trets, podem distingir preferències geogràfiques dels diferents grups d’immigrants. Així, per exemple, els irlandesos preferentment van establir-se a la costa Est i els alemanys en el llac Mitxigan. Aquesta heterogeneïtat de procedència i l’habitual excés de població masculina van generar uns caràcters propis de la població nord-americana de finals del segle XIX.

Cap a 1880, la immigració va intensificar-se, tot i que els EUA ja eren un “món acabat” des de 1890 amb la conquesta de l’oceà Pacífic i ja no quedava terra disponible. L’afluència d’europeus nova ser interrompuda i en els darrers vint anys de segle els Estats Units van incrementar en 25 milions la seva població.

L’altra cara de l’expansió nord-americana va ser l’eliminació de la població indígena, relegada a reserves de població, desprès una llarga i cruenta lluita per fer-se amb el control del territori. Els 1,5 milions d’indis van ser exterminats pels governs nord-americans fins a restar-ne només 200.000 el 1900. D’altra banda, va donar-se un increment constant de la població negra que passava de 1 milió el 1800 a gairebé 9 milions el 1900, i no va créixer més per la seva alta taxa de mortalitat i el seu inferior nivell de vida.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús