El Segle d’Or de la pintura espanyola

El segle XVII es considera el Segle d’Or de la pintura espanyola, perquè en aquest període va assolir el màxim esplendor. Igual que va succeir en el camp de la literatura, en contrast amb els nombrosos problemes polítics, econòmics i socials que patia la Monarquia Hispànica dels Àustries, l’activitat creativa dels artistes del Barroc espanyol va tenir un desenvolupament i una brillantor enorme que va permetre l’escola pictòrica barroca espanyola ser una de les més importants d’Europa.

La pintura del Barroc hispànic es va utilitzar sovint com un arma propagandística de la Contrareforma, i per això molts quadres eren de temàtica religiosa ja que responien a l’encàrrec per part de l’Església d’obres que despertessin la fe i afermessin els grans principis catòlics d’un país que era punta de llança de Trento. Tanmateix, aquesta és també la gran època de la pintura de la cort ja que monarques i nobles van encarregar nombrosos retrats als pintors.

L’estil pictòric del barroc espanyol es va caracteritzar per la introducció de realisme i per una gran emotivitat de les escenes, especialment en els quadres religiosos. Una altra característica destacada és la freqüència de missatges simbòlics que s’amagaven darrere de l’escena principal.

D’entre els pintors barrocs espanyols de la primera etapa del segle XVII destaquen especialment les obres del valencià Josep de Ribera i de l’extremeny Francisco de Zurbarán. Tots dos pintors van participar de les preocupacions essencials dels pintors barrocs: el tractament de la llum, la utilització de colors càlids, el naturalisme i les composicions complexes.

Ara bé, l’obra de Ribera va ser, en el seu conjunt, més tenebrista amb una constant preocupació per l’ús de la llum i el color (per exemple, el Martiri de Sant Felip o Sant Andreu). En canvi, l’obra de Zurbarán va anar evolucionant fins arribar a un estil naturalista més preocupat per la representació exacta de realitat i la qualitat de les coses (la natura morta o les vestimentes, entre d’altres).

José_de_Ribera_Martiro_san_Felipe.jpg

El Martiri de Sant Josep, quadre de Josep de Ribera (1639). L’escena religiosa està carregada de dramatisme.

Zurbaran San Hugo en el Refectorio.jpg

Sant Hug al Refetor, quadre de Zurbarán. Destaca pel naturalisme dels rostres i els objectes que es troben a sobre de la taula.

A la segona meitat del sis-cents, ens trobem amb l’eclosió dels pintors de la cort com Carreño o Claudio Coello, que van ser uns excel·lents retratistes. Però, els pintor més destacat d’aquest període va ser el sevillà Esteban Murillo, que va destacar especialment en el camp de la pintura religiosa (Mares de Déu amb infants) i pel seu tractament dels temes infantils (utilitzant colors suaus, alegres i lluminosos).

Murillo Niño despiojándose.JPG

El Jove Rodamon, quadre de Murillo (Joven Mendigo, 1650). Obra realista on l’artista presenta una imatge de la vida quotidiana sevillana: un nen espollant-se el cos.

No obstant això, entre totes dues generacions es troba el sevillà Diego Velázquez (1599-1660), que va ser, sens dubte, pel seu extraordinari geni, el millor pintor del barroc hispànic i un dels artistes més universals i admirats de tots els temps.

Velázquez va néixer a Sevilla, on es va formar al taller de Francisco Pacheco; va ser en aquest taller on va adquirir un estil molt influït pel realisme i el tenebrisme. El 1623 va ser cridat a la cort per pintar un retrat de Felip IV. El monarca en va quedar tan satisfet que el va nomenar pintor de cambra, és a dir, el seu pintor oficial a palau.

Així, el pintor sevillà va cultivar tots els gèneres del seu temps. Com a pintor de la cort dels Àustries va realitzar molts retrats de la família reial i de molts personatges de la cort (Felip IV, Marianna d’Àustria, La Família de Felip IV o Les Menines, entre d’altres). I com a artista culte i amb contactes amb Itàlia, a on va realitzar diversos viatges, va pintar d’altres temes mitològics, que eren humanitzats amb l’ús de models populars en actituds quotidianes gens glorioses a la vegada que aprofundia en l’estudi del nu i la perspectiva (La farga de Vulcà, El triomf de Bacus o Les filoses).

velazquez_meninas.gif

Les Menines, quadre de Velázquez (1556). Obra mestra de la pintura universal, els efectes de profunditat i llum adquireixen en aquest quadre una intensitat mai assolida en la història de la pintura fins aquell moment. Com a tema central, mostra la infanta Margarida tot i que la pintura presenta altres personatges, inclòs un autoretrat del propi Velázquez.

velazquez-francisco-lezcano.jpg

Francisco Lezcano o El niño de Vallecas, quadre de Velázquez. L’artista presenta un nan biscaí amb un cap, enorme, i una expressió que reflecteixen la seva incapacitat mental.

Des del punt de vista tècnic, l’obra de Velázquez destaca, tant als interiors com en els paisatges oberts (com a La rendició de Breda), per la utilització magistral de la llum i de la perspectiva aèria, concepte que defineix la sensació òptica de la llum que circula entre els objectes i les figures donant profunditat a les obres. La seva pinzellada era solta, fet que feia que els colors es fessin més clars i lluminosos de forma progressiva, tot aconseguint la perfecta fusió entre les figures i el fons. Les composicions dels seus quadres són complexes, amb diversos plans i focus de llum que il·luminen les escenes esglaonadament i amb una gran intensitat.

velazquez-rendicion de breda.jpg

La rendició de Breda, quadre de Velázquez (1635).

velazquez-las-hilanderas.JPG

Les Filoses, quadre de Velázquez (Las Hilanderas, 1657). Al fons de l’obra unes dones observen un tapís que representa el mite d’Aracne (concurs entre la deessa Minerva i Aracne per a determinar qui teixia millor); en el primer pla les filadores que es troben al seu taller. Aquesta obra constitueix, juntament amb Les Menines, la culminació de l’estil de l’artista sevillà.

Respecte de la pintura barroca a Catalunya, el seu gran representant va ser el solsonès Francesc Ribalta, pintor tenebrista d’una tècnica molt depurada, especialment en el domini de la llum, que es va caracteritzar pel realisme de les seves obres en les quals confluïen aspectes com la vellesa, la malaltia o el mal, que contrastaven amb l’idealisme renaixentista. Ja en el segle XVIII, cal recordar l’obra barroquista d’Antoni Viladomat, que va ser autor de molts quadres religiosos, entre els quals cal destacar la Vida de Sant Francesc i el Viacrucis.

Francisco_Ribalta.jpg

Abraçada de Crist a Sant Bernat, quadre de Francesc Ribalta.

Jesús_concede_a_san_Francisco_la_indulgencia_de_la_Porciúncula.jpg

Vida de Sant Francesc, obra d’Antoni Viladomat. La pintura forma part del cicle de vint pintures sobre la vida de Sant Francesc d'Assís realitzades per al convent de Sant Francesc de Barcelona.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús