Del ludisme a la formació de sindicats i les primeres formulacions polítiques del moviment obrer

Els governs i els parlaments, elegits només per aquells que gaudien d’un cert grau de riquesa, van ignorar la penosa situació dels treballadors durant gairebé mig segle. Serien els propis treballadors els que crearien les primeres organitzacions i reivindicarien les primeres mesures per intentar pal·liar les enormes injustícies derivades de la implantació del capitalisme industrial.

El maquinisme va comportar molt aviat el deteriorament de les condicions de vida dels obrers i, en principi, va deixar-ne molts sense feina. De les 800.000 persones que el 1800 treballaven als telers manuals d’Anglaterra, el 1834 només n’hi quedaven 200.000. És per això que a les primeres dècades del segle van produir-se molts aixecaments d’obrers i de pagesos que protestaven contra la introducció de les màquines i la generalització del sistema fabril. L’existència de lleis antiassociatives –per exemple, les Combination Acts angleses o la llei Le Chapelier francesa– impedia qualsevol associació legal dels treballadors per defensar els seus interessos i condemnava els treballadors a un tipus de revolta espontània i desorganitzada.

Generalment, la seva acció es dirigiria contra els instruments de producció (les màquines de les fàbriques), que consideraven responsables de l’atur o de la davallada dels salaris, o contra els amos i l’Estat que els protegia. Aquestes primeres formes de resistència obrera al maquinisme van rebre el nom de ludisme ja que tenien el seu origen en el nom d’un personatge anglès mític: el capità Nedd Lud.

incendi fabrica bonaplata.jpgLa lluita contra la màquina va esdevenir una manera de defensar el lloc de treball i també una manera d’intimidar els empresaris en els moments de conflicte laboral i s’estendria per Europa en les primeres dècades del segle XIX. Així, a Gran Bretanya es produirien quatre grans onades ludistes entre 1811 i 1816. A Espanya, per exemple, van esclatar revoltes ludistes a molts llocs (Andalusia, València, Catalunya), però els fets més coneguts són la revolta d’Alcoi de 1820 i la crema del vapor Bonaplata a Barcelona el 1835 enmig del moviment de les Bullangues.

Ben aviat, però, els obrers van adonar-se de que formaven una classe social diferent, amb uns problemes comuns i uns objectius propis que donaven peu a la necessitat de crear unes organitzacions pròpies, independents dels grups burgesos, formades exclusivament per treballadors. D’aquesta manera, i per defensar els seus interessos, per primer cop es crearien organitzacions estables de treballadors, no mobilitzacions puntuals més o menys violentes com a l’època anterior.

Ara sorgirien organitzacions que es dotarien d’instruments per a la lluita permanent en defensa dels seus drets. A més, va començar a formular-se una alternativa a la societat capitalista burgesa amb uns ideals contraposats, basats en els desitjos i en l’experiència de la classe treballadora: el cooperativisme davant de la competència i el col·lectivisme davant de l’individualisme burgès. Ja no era una lluita desigual entre el pobre i el ric, sinó l’enfrontament entre dues concepcions econòmico-socials, la dels treballadors i la dels propietaris.

ludismo.jpgEl primer tipus d’organització obrera seria l’associació o societat de socors mutus, sovint clandestina, que prenia com a model el model adoptat pels treballadors anglesos des de finals del segle XVIII. Actuaven com a societats de resistència i, molts cops, provenien d’antigues formes de protecció dels artesans per oficis: ajudaven els treballadors en cas de malaltia o atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes que permetien crear caixes de resistència.

Va ser a Gran Bretanya, a partir de la derogació de les lleis antiassociatives (1825) quan el sindicalisme va fer el seu gran pas endavant. Els obrers es van agrupar en organitzacions per oficis que van anar transformant-se en Trade Unions (unions d’oficis). La més important d’aquestes “trades” seria el Gran Sindicat General de Filadors (1829), dirigit per John Doherty, que va obrir el camí a la proliferació de nombrosos sindicats. Per adherir-s’hi calia pagar una cotització elevada, la qual cosa reduïa l’accés a una minoria de treballadors altament qualificats. El 1834, sota la direcció de Robert Owen, va produir-se la unió dels diversos sindicats d’ofici, formant la Great Trade Union que ràpidament va tenir més de mig milió de treballadors afiliats.

A França, el sindicalisme va iniciar la seva expansió a la dècada de 1830, sobretot arran de les grans vagues produïdes a París i Lió, que culminarien el 1843 amb la formació de la Unió Obrera. A Espanya, el primer sindicat naixia el 1840 i va ser l’Associació de Teixidors de Barcelona, que va arribar a tenir 4.000 afiliats d’un cens laboral de 16.500, encara que el més important d’aquest període seria Les Tres Classes del Vapor, sindicat que agruparia la majoria dels obrers industrials de Catalunya.

D’altra banda, a la primera meitat del segle XIX el moviment obrer encara era massa feble i poc organitzar com per comptar amb partits polítics propis. Així, l’obrerisme apareixia al costat de radicals, demòcrates o republicans. Seria a Gran Bretanya on, per primer cop, el moviment obrer va perdre la iniciativa d’organitzar-se al voltant d’un projecte polític propi: el cartisme.

ChartistRiot.jpg

En la configuració d’aquest moviment va tenir un paper important l’experiència de les Trade Unions. Els empresaris britànics van negar-se ben aviat a donar feina a tots els afiliats i dirigents d’aquest sindicat, de manera que els sindicalistes van veure’s forçats a passar a una mena de clandestinitat. Immediatament, el govern va actuar contra ells acusant-los de ser una societat secreta. En pocs mesos les Trade Unions van enfonsar-se i només els obrers qualificats, sense problemes per trobar feina, van mantenir-se al voltant del sindicat. A partir d’aquests fets, els obrers van arribar a la conclusió que calia canviar el marc legal per poder canviar les relacions laborals.

El 1836 un grup d’obrers britànics fundava la Working Men’s Assotiation, que el 1838 publicava la Carta del Poble. Els cartistes reclamaven el sufragi universal, secret i idèntic per a tots els homes, idèntica divisió dels districtes lectorals (per posar fi al predomini dels districtes rurals davant dels urbans), sou pels diputats, la immunitat parlamentària i altres mesures destinades a iniciar la democratització de la societat britànica. Aquestes peticions van presentar-se a la Cambra dels Comuns i van anar acompanyades de vagues i manifestacions a les ciutats industrials. El 1842 es creava una Associació Nacional de la Carta, dirigida per Feargus O’Connor, que pot considerar-se com el primer partit dels treballadors. Tot i no aconseguir tots els seus objectius, el cartisme va forçar una reducció de la jornada laboral (primerament a dotze hores, i desprès a deu) i la mobilització i la conscienciació política d’àmplies capes de treballadors.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús