El regnat de Felip III, l’inici de la decadència hispànica

Als inicis del segle XVII, l’Imperi hispànic era el més ric i poderós del món, però aquest va ser el segle de la decadència i l’esfondrament de l’Imperi forjat pels Habsburg en el segle XVI sota el govern dels anomenats “Àustries menors”. El país va viure immers en greus problemes interns i va mantenir nombrosos conflictes amb altres potències. En poques dècades, aquest Imperi va perdre l’hegemonia a Europa i va patir una profunda crisi econòmica i social.

El primer dels “Àustries menors”, Felip III (1598-1621) és el representant hispànic de l’anomenada “generació pacifista del Barroc”, integrada per un conjunt de monarques que, després de les guerres del segle XVI, van cercar una etapa de pau per tal de recuperar-se i en alguns casos preparar-se per al combat definitiu.

Felipe III.jpg

Un dels aspectes característics de la política hispànica durant el segle XVII va ser l’abandonament del govern per part dels monarques, que van delegar l’exercici del poder en mans de personatges de la seva confiança, els favorits o validos. D’aquesta manera, Felip III, va delegar el poder en la figura de, Francisco de Sandoval y Rojas, el duc de Lerma, que va ser qui va dirigir la política durant bona part del regnat.

Rubens_lerma.jpg

El duc de Lerma, privat de Felip III

Un dels principals objectius del regnat va ser concloure les nombroses guerres que havia heretat del seu antecessor. Així, la Monarquia Hispànica de Felip III va procurar de no intervenir en les guerres europees, convençuts que una treva solucionaria els greus problemes de tresoreria heretats de les bancarrotes del segle XVI. En aquest context, la política exterior pacifista de Felip III va cercar la pau amb Holanda (Treva dels Dotze Anys, 1609) i Anglaterra (Pau de Londres, 1604), i únicament va realitzar algunes accions al nord d’Àfrica.

A l’interior, però, no hi va haver cap actuació respecte dels greus problemes que arrossegava el país: la despoblació i la crisi econòmica.

Al contrari, l’any 1609 es va decidir dur a terme l’expulsió dels morescos, fet que va comportar un augment dels despoblament del camp on aquests treballaven majoritàriament. Com a resultat d’aquesta mesura, van sortir d’Espanya unes 300.000 persones (prop del 5% de la població). Més enllà del drama personal dels morescos que van haver d’abandonar casa seva, àmplies zones d’Aragó, València i Andalusia van quedar pràcticament despoblades, la qual cosa va repercutir negativament en l’agricultura. Aquest fet, però, va afectar relativament poc a Catalunya ja que els morescos representaven una minoria.

embarque de moriscos alicante.jpg

Expulsió dels morescos al port d'Alacant

A més, malgrat que la despesa militar va disminuir considerablement com a conseqüència de l’absència de guerres, va augmentar la despesa destinada a les festes, al manteniment de la cort i al pagament de pensions a la noblesa. L’any 1607 el rei va tornar a declarar una altra bancarrota.

Respecte a Catalunya, les dificultats desvetllades durant l’etapa final del regnat de Felip II s’accentuarien en el regnat de Felip III, donant lloc a l’inici de l’anomenada “desnacionalització violenta”. Les friccions apareixerien per les necessitats econòmiques de la corona. En aquest context s’ha d’incloure l’exigència reial del “quinto” dels ingressos que havien obtingut alguns municipis catalans des de 1599 i que va provocar grans enrenous, en especial a Barcelona. Un altra motiu de descontentament va ser la prohibició als cavallers de portar armes a sobre.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús