L’Imperi universal de Carles V

Gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V (Carles I d’Espanya), fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat.

Carlos V.jpg

Aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Així, els territoris de Carles I es componien de:

  • El Regne de Castella i el seu Imperi americà, herència de la seva mare Joana la Boja.
  • La Corona d’Aragó i les seves possessions mediterrànies, herència del seu avi Ferran el Catòlic.
  • Els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat, herència del seu pare Felip el Bell.
  • El ducat d’Àustria, herència del seu avi patern Maximilià.

Per ser nomenat emperador, Carles V va dur a terme una intensa activitat diplomàtica i hi va invertir quantitats importants de diners. El títol imperial va proporcionar-li l’autoritat moral per dirigir Europa en defensa de la cristiandat.

herencia_carlosv.gif

Carles V, nascut i educat a Flandes, va arribar a la Península Ibèrica el 1517 per tal de ser reconegut com a rei. Era molt jove i va arribar envoltat de nobles flamencs i borgonyons, que el van ajudar a governar, davant del descontentament dels castellans i aragonesos que el consideraven com un rei estranger.

Aquest descontentament va esclatar el 1520 en forma de protesta perquè el rei estava utilitzant els diners castellans amb la finalitat de ser elegit com a emperador del Sacre Imperi. Moltes ciutats de Castella van unir-se (Valladolid i Burgos, entre d’altres) i va començar la Guerra de les Comunitats.

El conflicte va comportar un canvi en la manera de governar de Carles V que, davant d’aquests fets, va prescindir de l’assessorament dels estrangers en el govern i va oferir càrrecs a la noblesa castellana. Aleshores, els nobles van abandonar els comuners, que van ser vençuts a la batalla de Villalar (1521). Els caps principals de la revolta, Bravo, Padilla i Maldonado, van morir executats.

Comuneros.jpg

A la mateixa època va produir-se a València i Mallorca la revolta de les Germanies, que va enfrontar la burgesia de les ciutats amb l’alta noblesa, que representava la monarquia de Carles V. El conflicte va finalitzar amb la victòria de la noblesa i l’emperador.

Respecte a Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Fins i tot va donar-se la participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles I va signar una aliança amb Gènova que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània. A més, la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat de la crisi baixmedieval.

D’aquesta manera, després de superar uns inicis força complicats a l’interior, l’emperador Carles V va poder centrar-se a la política exterior, imperial, on el seu principal objectiu va ser buscar d’unir tots els reis cristians contra els principals enemics de la religió catòlica, els turcs i els protestants alemanys, sota el seu comandament.

Habsburg_Map_1547.jpg

Les guerres contra França. Els conflictes van ser la constant de les relacions de Carles I amb els monarques francesos. Així, França va ser el rival constant de la monarquia de Carles V en la lluita per aconseguir l’hegemonia a Europa, a causa del perill que representava per a aquest país sentir-se envoltat pels dominis dels Habsburg. França, gran potència del Renaixement,es va negar obstinadament a inscriure’s en un ordre europeu el qual l’àrbitre suprem fos el rei d’Espanya i emperador d’Alemanya, i així es convertiria en el màxim destorb i la principal ingerència en la política imperial de Carles I.

França es trobava al bell mig de la tenalla formada per les dues branques dels Habsburg, la peninsular i l’austríaca, i va lluitar en tot moment per a trencar-la, especialment intentant que els territoris del nord d’Itàlia, basics per a l’emperador ja que connectaven Itàlia amb l’Imperi alemany, no caiguessin sota domini Habsburg. Per això, el monarca francès Francesc I no es va voler integrar en la croada contra els turcs que promovia l’emperador.

Així, en la lluita per l’hegemonia europea, hi va haver fins a sis guerres entre França i l’Imperi hispànic dels Habsburg. Per impedir l’entrada dels francesos a Itàlia va esclatar una guerra que va resoldre’s a favor de l’emperador a la Batalla de Pavia (1525). La solució definitiva al conflicte franco-hispànic va assolir-se durant la cinquena guerra, ja durant el regnat de Felip II, el qual va vèncer els francesos a la batalla de Saint-Quentin (1557).

La relació amb Portugal. Carles V va cercar l’aliança amb els portuguesos en la recerca d’una estabilitat peninsular necessària per a les seves empreses imperials. Aquesta política es concretaria amb el matrimoni de l’hereva d’aquest regne.

El problema protestant. Els problemes alemanys, a la mateixa casa de l’emperador, derivarien de la implantació del luteranisme que amenaçava d’escindir el món cristià medieval. Així, la difusió del protestantisme pels territoris alemanys va desfer la unitat religiosa de l’Imperi i va ser una provocació a l’autoritat de l’emperador.

D’aquesta manera, va esclatar un conflicte armat entre protestants i catòlics, i Carles V va derrotar els prínceps protestants a la Batalla de Mühlberg (1547). Finalment, la Pau d’Augsburg (1555) va establir la igualtat entre catòlics i protestants i va conduir a que es decretés la llibertat religiosa en els Estats alemanys, fet que suposava un fracàs per a l’emperador.

La lluita contra els turcs. Carles V va enfrontar-se durant tot el seu regnat a l’Imperi Turc, que atacava l’Imperi hispànic des de dos focus: a través del Danubi i a través de l’expansionisme Mediterrani. El perill turc, sota la direcció de Soliman el Magnífic, el més gran soldà otomà, es trobava a la vora d’ofegar Europa per terra i per mar.

Carles I, per la seva comesa imperial, i per ser senyor de moltes de les terres atacades, va intentar en diverses ocasions d’eliminar el perill turc del Mediterrani, però sense gaire èxit. Al Danubi els turcs van ocupar Hongria i van arribar a assetjar la ciutat de Viena (1529). Al Mediterrani tenien el suport dels pirates barbarescos, per això, Carles V va decidir d’apoderar-se de Tunis i convertir-la en plaça forta de la cristiandat al Mediterrani (1535).

CarlosV.jpg

Malalt i esgotat per les constants lluites en les que es va veure immergit en el seu regnat i per la derrota davant del luteranisme, Carles V va lliurar els territoris austríacs al seu germà Ferran, que també va heretar el títol d’emperador del Sacre Imperi. Després, el monarca va abdicar en el seu fill Felip II (1556), que va rebre els territoris hispànics i les seves colònies, a més dels Països Baixos i les possessions italianes. El vell emperador va retirar-se en el monestir de Yuste on moriria el 1558.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús