L’Imperi hispànic de Felip II

La Monarquia Hispànica. Com a conseqüència del testament del seu pare, Felip II va renunciar als territoris austríacs i al títol imperial. Així, la Monarquia Universal de l’emperador Carles V deixava pas a la Monarquia Hispànica del rei Felip II. Felip II va heretar del seu pare els dominis d’aquest, llevat de l’Imperi alemany, engrandint-los amb la incorporació de Portugal.

Felipe II.jpg

D’aquesta manera, l’Imperi de Felip II va ser el més poderós de la seva època, format pel regne de Castella, la corona d’Aragó, els Països Baixos, gran part d’Itàlia i altres territoris de l’Europa central; també comprenia l’imperi castellà a Amèrica i moltes possessions al nord de l’Àfrica i l’Extrem Orient.

Des del moment en què va arribar al poder, Felip II va decidir d’ocupar-se personalment de tots els afers dels seus Estats. Va establir la Cort a Madrid, centre de la seva monarquia, on rebia notícies de tots els assumptes dels seus regnes i els estudiava personalment amb l’ajuda dels seus secretaris.

El govern de Felip II es va estendre per tots els territoris peninsulars després de l’annexió de Portugal (1581) perquè el rei portuguès va morir sense descendència. Al ser fill d’una infanta portuguesa, el monarca hispànic va  reclamar els seus drets sobre la corona portuguesa, que va obtenir aquell mateix any. Així, incorporant les possessions portugueses a Amèrica, Àfrica i Àsia, Felip II va constituir un Imperi gegant per a la Monarquia Hispànica.

felipeii-imperio-europa.jpg

imperio felipe II.jpg

Respecte a Catalunya, el regnat de Felip II va significar, des de bon començament, un tomb important en les relacions que havien mantingut la monarquia i el Principat, especialment agreujat a partir de l’esclat de les Guerres de Religió franceses i la rebel·lió dels moriscs de Granada.

D’aquesta manera, les diferències entre la monarquia i les institucions representatives de Catalunya van augmentar. Durant les Corts de 1563-1564, les primeres que Felip II va convocar com a rei a Catalunya, hi va haver enfrontaments entre grups partidaris de la política del rei i grups contraris. Felip II no va respectar les lleis catalanes amb la lluita contra el bandolerisme com a pretext, i va ordenar detenir els diputats de la Diputació del General el 1569 per haver-se negat a pagar l’excusat, un impost atorgat pel papa a la monarquia hispànica i amb el qual el rei buscava obtenir recursos econòmics per finançar la seva política imperial.

És en aquest moment quan va iniciar-se el que Ferran Soldevila va qualificar de “desnacionalització pacífica”. Així, el regnat de Felip II a Catalunya es va caracteritzar pels enfrontaments entre els representants de l’autoritat del rei i les institucions que defensaven les lleis i els privilegis de Catalunya. A més, les amenaces exteriors al projecte polític de Felip II per part dels calvinistes francesos (hugonots) i els turcs al Mediterrani van suposar la impermeabilització de la frontera pirinenca.

La defensa del catolicisme. Per a Felip II la monarquia hispànica era la gran defensora del catolicisme enfront dels perills que suposaven l’islam i l’expansió del protestantisme.

Així, Felip II, Igual que abans havia fet l’emperador Carles V, va erigir-se en el principal defensor del catolicisme a Europa, cosa que la portar-lo a lluitar contra els protestants holandesos, anglesos i francesos. A més, al Mediterrani va lluitar contra els turcs, als quals va vèncer a la Batalla de Lepant.

religion_tiziano.jpg

El temor que el protestantisme penetrés en els regnes hispànics i l’existència, a dins d’Espanya, de moltes persones d’origen convers (moriscos i jueus) va fer que Felip II es convertís en un gran defensor de l’ortodòxia catòlica. El rei sempre es va negar rotundament a concedir la llibertat religiosa als seus súbdits i va ser implacable contra qualsevol brot de protestantisme als territoris on regnava.

Per això, la Inquisició va actuar molt durament en la persecució de les desviacions religioses i, com a actes exempleritzants, se celebraven actes de fe per a jutjar els sospitosos d’heretgies. També va imposar-se la “neteja de sang”, que vigilava que tots els funcionaris o membres dels ordres militars no tinguessin ascendents jueus o musulmans. Així, el poder va concentrar-se en un grup reduït dels anomenats “cristians vells” i va créixer la intolerància.

Finalment, un seguit de mesures van pretendre aïllar la Monarquia Hispànica del contacte amb l’exterior. Per això van dictar-se lleis que prohibien la importació de llibres, es va impedir els estudiants que anessin a estudiar a l’estranger i va publicar-se un índex de lectures prohibides per l’Estat i l’Església.

La conservació de l’herència patrimonial. Felip II considerava que tenia l’obligació de conservar tots els territoris que havia heretat i de transmetre’ls als seus successors. En conseqüència, la voluntat del monarca de mantenir l’hegemonia política hispànica i, a la vegada, l’ortodòxia catòlica a Europa va donar com a resultat un seguit de guerres:

a. Felip II va aconseguir derrotar els francesos a l’inici del regnat i els va obligar a firmar la pau de Cateau-Cambresis de 1559. Al final del regnat, però, el conflicte secular per l’hegemonia europea entre els dos països es va reactivar.

b. Per frenar l’expansió musulmana que amenaçava les possessions hispàniques al mar Mediterrani, Felip II va organitzar una gran flota aliada, on formaven part el Papat (Pius V), la República de Venècia i la Monarquia Hispànica, que va derrotar els turcs a la Batalla de Lepant (1571).

Battle_of_Lepanto_1571.jpg

c. La rebel·lió dels Països Baixos va ser el resultat de la difusió del protestantisme calvinista en aquests territoris i de la fixació de nous impostos. La insurrecció la va encapçalar Guillem d’Orange i va començar el 1566. Les solucions de força i la presència dels terços (exèrcit) no van aconseguir resoldre un conflicte que va durar 80 anys. Finalment, els Països Baixos van fragmentar-se en dues zones: el nord, protestant, aviat va aconseguir la independència (tot i que no seria reconeguda oficialment fins el 1648 a la Pau de Westfàlia, durant el regnat de Felip IV); i el sud, catòlic, va continuar sota la dependència hispànica.

Camino_Español.PNG

d. La lluita contra Anglaterra va ser motivada perquè, arran de l’arribada d’Isabel I al tron anglès, aquest país donava suport els protestants europeus contra l’Imperi de Felip II (en especial als rebels dels Països Baixos) i perquè els seus vaixells representaven una amenaça per a la flota espanyola que comerciava amb Amèrica. En conseqüència, el monarca va preparar una gran esquadra, batejada com l’Armada Invencible, que va acabar destruïda per una tempesta a prop de les illes britàniques el 1588.

Spanish_Armada.jpg

El seguit de guerres produïdes durant el regnat de Felip II van tenir un cost elevat per a la Monarquia Hispànica. Desbordada per tantes despeses, i malgrat l’augment continuat dels impostos, la hisenda espanyola es va arruïnar el 1596 tot declarant-se en bancarrota. Tot l’esforç humà i econòmic que van suposar les constants guerres de Felip II i del seu pare Carles V va recaure fonamentalment sobre Castella, però haurien estat impossibles de mantenir si no hagués estat per les remeses de metalls preciosos que arribaven d’Amèrica.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús