El París del segle XVIII: La crisi de la monarquia i la Llum de la Il·lustració (1715-1789)

En el pla polític, el regnat de Lluís XV va trobar una França en crisi. El regent Felip d’Orleans, després de fer-se amb el poder forçant el parlament de París a obviar la voluntat de Lluís XIV de constituir un Consell de Regència, va mirar de redreçar les finances per mitjà d’expedients i confià al financer escocès John Law la creació d’una banca d’emissió; però l’emissió constant de paper del tresor acabaria produint la bancarrota de l’Estat.

Mort el regent, amb l’ascensió de Lluís XV al tron, el cardenal Fleury, prudentment, millorà la situació econòmica de França. En morir aquest, el 1743, el rei es deixà dominar per Madame de Pompadour, una de les seves favorites i “amant titular”. El 1740 i el 1756 França entrà en guerra, i el 1763 la pau consagrà la pèrdua de l’imperi colonial (l’Índia, Amèrica).  La guerra agreujà la situació, i el descontentament cresqué. Choiseul intentà de redreçar la situació, però topà amb els parlaments i la situació empitjorà. El regnat de Lluís XV no va fer res més que incrementar les desigualtat socials.

Louis_XV_France.jpg

En el segle XVIII, París es converteix a les idees filosòfiques de les Llums. La Il·lustració penetrava amb força i en els principals cafès (com el Procope) es començaven a discutir conceptes com igualtat, llibertat i sobirania nacional. Comencen a conviure dues ciutats en una: d’una banda, trobem el París popular, brut, pudent i tenebrós amb carrers poblats de misèria; de l’altra, el París de les Llums, la ciutat elegant dels aristòcrates que van sobreviure a la bancarrota, la luxosa capital d’Europa.

Fills d’aquesta distribució social eren els components de la Il·lustració francesa que van passar per París exposant el seu pensament: Rousseau, el fill d’un ric joier; Voltaire, un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes; Condillac, un sacerdot; Condorcet, un marquès; Diderot, fill d’una rica família d’artesans; D’Alembert, fill natural d’un aristòcrata. El seu objectiu no seria cap altre més que salvar la monarquia i l’status quo mitjançant reformes, però el seu discurs aniria calant en la jove burgesia pujant i en la baixa aristocràcia. Les classes populars ja tenien suficient a sobreviure com per preocupar-se dels nous pensaments que corrien pels luxosos salons aristocràtics.

Salon_de_Madame_Geoffrin.jpg

Lluís XV, profundament impopular, va morir el 1774, i el seu successor, Lluís XVI, va haver de cridar de nou els parlaments exiliats. Turgot procurà de reformar el règim (lliure circulació dels grans, intent d’igualtat fiscal), però aquesta política liberal desplagué als privilegiats, i Turgot fou bandejat. Els seus successors (Necker, Calonne) es mantingueren gràcies als emprèstits, i els privilegiats (nobles i eclesiàstics) refusaren la igualtat fiscal. El rei convocà, doncs, els estats generals (1789). França esdevingué llavors un “agregat inconstituït de pobles desunits”. A més, les institucions restaren inadaptades a un país en plena ufana demogràfica. L’expansió econòmica fou frenada pels entrebancs del comerç i la feblesa del crèdit. Els filòsofs de la Il·lustració criticarien aquest règim, basat en la desigualtat.

Lluís XVI.jpg

En aquest període segueixen realitzant-se construccions importants com l’École Militaire, l’Odeon, el Pantheon i Saint Suplice. El pont de Lluís XVI a la Concorde es connectaria amb la plaça Lluís XV donant lloc a la primera plaça reial oberta: La Concorde. El 1785, els encarregats de recaptar els peatges de mercaderies farien construir les primeres rotondes a la plaça de Stalingrad i a la plaça de la Nació. D’altra banda, els jardins del Palais Royal van ser condicionats per a la seva obertura al públic.

pontlouisxvi.jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús