Organització econòmica i social de la monarquia dels Reis Catòlics

La Corona d’Aragó. La crisi de la baixa edat mitjana havia reduït la població de la Corona d’Aragó i n’havia afeblit l’economia comercial, sobretot als territoris de Catalunya. Per intentar sortir de la crisi, Ferran va propiciar mesures a fi de revitalitzar l’economia.

Per acabar amb la conflictivitat pagesa va decretar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que va suposar l’abolició dels drets feudals en el camp (els anomenats mals usos).

També van promulgar-se lleis per afavorir el comerç, la navegació i les manufactures de Catalunya (l’anomenat redreç de la Mercadoria). Entre aquestes mesures proteccionistes, van posar-se forts aranzels a la importació de teixits de llana amb la finalitat d’estimular les manufactures locals.

Tanmateix, l’economia de la Corona d’Aragó no va aconseguir recuperar l’esplendor que havia caracteritzat l’època medieval. L’impuls del comerç atlàntic, a partir dels grans descobriments, va donar a Castella la supremacia econòmica dels regnes peninsulars durant tota l’edat moderna.

El Regne de Castella. Durant el regnat dels Reis Catòlics, l’economia castellana va continuar orientada cap a la ramaderia, fonamentalment basada en l’explotació dels recursos derivats de les ovelles merines. La seva llana, de gran qualitat, era exportada cap a Flandes i cap a Anglaterra a través dels ports del Cantàbric.

Els grans ramats d’ovelles eren propietat de la noblesa castellana, que va pressionar la monarquia per tal que protegís la ramaderia en detriment de l’agricultura. Així, van ser promulgades una sèrie de lleis que beneficiaven la poderosa Mesta, l’organització que agrupava els ramaders castellans.

Ja a l’edat mitjana, els propietaris de grans ramats d’ovelles havien creat l’Honrado Consejo de la Mesta, una associació que s’encarregava de regular la transhumància de les ovelles al Regne de Castella. Així, a l’estiu pujaven als prats de la Serralada Cantàbrica i a l’hivern tornaven a la Meseta.

El transit de les ovelles es feia per uns camins senyalitzats que s’anomenaven carrerades. Els agricultors no podien posar tanques a les terres ni impedir el pas dels ramats. Quan hi havia conflictes entre ramaders i agricultors, la monarquia gairebé sempre donava suport als ramaders, als quals va concedir molts privilegis.

La conseqüència d’aquest procés d’afavoriment de la ramaderia va ser una reducció de l’espai possible conreable, amb la qual cosa es van haver d’importar la major part dels cereals necessaris per al consum de la població.

En contrapartida als privilegis concedits per la monarquia hispànica a la Mesta, la noblesa ramadera va correspondre-hi amb importants ajudes financeres a la Corona.

A més, socialment i econòmicament es va afavorir a l’alta noblesa que va augmentar el seu poder econòmic amb els senyorius granadins. Les Lleis de Toro de 1505 van enfortir la institució del mayorazgo.

Els grups socials. La principals activitat econòmica dels regnes peninsulars era l’agricultura i els 90% de la població era pagesa. La majoria d’aquests no tenien terres (treballaven com a jornalers) i estaven sotmesos al pagament de drets senyorials.

Les terres pertanyien a la noblesa i al clergat. Aquests no havien de pagar impostos a la Corona i monopolitzaven tots els càrrecs eclesiàstics, de l’administració i de l’exèrcit.

A les ciutats hi havia una burgesia dedicada a les activitats comercials i artesanes. A Castella, el creixement de la burgesia, però, va quedar limitat pel predomini d’una economia orientada a l’exportació de llana. A la Corona d’Aragó, en canvi, la burgesia urbana era molt més nombrosa, gràcies a la tradició manufacturera i comercial de les seves ciutats.

Algunes ciutats lligades al comerç, com Valladolid, Toledo i Sevilla al Regne de Castella, o Barcelona i València a la Corona d’Aragó, van arribar a superar la xifra de 30.000 habitants.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús