La crisi de la baixa edat mitjana al camp: el conflicte remença

El camp, durant els segles XIII i els primers decennis del XIV va estar molt poblat. A la Catalunya Vella, on predominaven els masos dispersos, es conreava pràcticament qualsevol terreny. Gràcies a aquesta agricultura extensiva la producció es va mantenir abundant i estable. Els nobles, l’Església i alguns burgesos van invertir diners en la creació de masos i van dividir les unitats de producció per tal d’aconseguir més masovers o parcers.

La crisi demogràfica va incidir sobre l’economia i va provocar que els segles XIV i XV en conjunt es caracteritzessin a Catalunya per la successió de crisis agrícoles i els conflictes socials. En el context expansiu del tres-cents, la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana i l’inici del declivi de la producció van tenir un doble efecte en el camp català:

image020.jpgD’una banda, la crisi que es va iniciar al segle XIV va provocar una davallada de la població al camp, a causa de la mort o de l’emigració cap a la ciutat a la recerca de millors condicions de vida. En canvi, els pagesos que van sobreviure a la pesta negra i van mantenir el seu patrimoni van poder incrementar-los, en molts casos, amb la incorporació de les terres que van restar desocupades per la mort o l’emigració dels pagesos que les treballaven (masos rònecs).

D’altra banda, els senyors van veure com els seus ingressos en base a les rendes agràries minvaven per haver quedat moltes terres improductives per manca de mà d’obra. A més, com que la crisi afectava a tota Europa, molts dels productes agraris que s’adreçaven a l’exportació no trobaven sortida en els seus mercats tradicionals, amb la qual cosa els senyors van perdre una important font d’ingressos.

Per superar aquesta situació, la noblesa va endurir les condicions de la pagesia aplicant els mals usos i exigint el pagament dels censos. Així, per tal d’assegurar-se la mà d’obra els senyors van reforçar la vinculació dels pagesos a la terra, al mateix temps que incrementaven els drets feudals i miraven de recuperar les terres ocupades amb la finalitat de vendre-les a una burgesia que, davant la crisi econòmica general, invertia els seus capitals en terres en lloc de fer-ho en el comerç.

Aquest increment de la pressió feudal va provocar l’odi dels pagesos i va esdevenir una de les causes dels greus conflictes socials dels segles XIV i XV. La reacció dels remences va ser lluitar per la seva llibertat i per l’abolició dels drets feudals, com també conservar les terres adquirides. Ara bé, no tots els pagesos van reaccionar de la mateixa manera ni tenien els mateixos objectius. Els més pobres, que predominaven a la muntanya, eren partidaris de la lluita armada. En canvi, els benestants o grassos es conformaven amb l’abolició dels mals usos i eren partidaris de negociar amb l’ajuda del monarca.

023.jpgPer tal d’assolir aquests objectius, els pagesos van organitzar-se i van comptar amb el suport dels monarques, interessats en debilitar la noblesa i d’aquesta manera augmentar la seva autoritat política i el seu poder econòmic. Així, els monarques es van mostrar favorables a convertir els mals usos en censos perpetus i evitar d’aquesta manera les revoltes camperoles.

Aquesta política filoremença per part de la monarquia va ser especialment significativa durant el regnat d’Alfons el Magnànim. Així, a mitjans del segle XV, Alfons el Magnànim va permetre que els pagesos formessin un sindicat remença per mantenir litigis contra els senyors i va proclamar la Sentència Interlocutòria, que donava llibertat als pagesos remences i suspenia els mals usos. L’oposició a la Sentència del bisbe de Girona i els senyors feudals de la Catalunya Vella, amb el suport de la Generalitat, va ser molt forta. Finalment, Alfons va deixar en suspens la Sentència interlocutòria.

El seu successor, Joan II, es va mostrar decidit a fer complir la Sentència Interlocutòria. Això va portar al trencament definitiu entre l’oligarquia barcelonina i el monarca. Pel maig de 1461, la pagesia es va declarar favorable al rei.

La primera revolta remença va esclatar l’any 1462, coincidint amb la guerra civil entre Joan II i la Generalitat (1462-1472). Els pagesos remences, acabdillats per Francesc de Verntallat des d’Hostoles, van fer costat al rei i van actuar preferentment a la muntanya. Tot i això, quan, deu anys més tard, Joan II va guanyar la guerra, no va abolir ni les servituds ni els mals usos. La qüestió camperola seguia sense solució.

mapaca2.jpg

No és d’estranyar que durant el regnat de Ferran el Catòlic, el 1485, els remences es revoltessin novament, ara dirigits per Pere Joan Sala, cap d’un sector més radical. La segona revolta remença, però, va ser ràpidament esclafada.

La solució al conflicte remença va arribar amb la publicació de la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486.

Amb la Sentència es redimien els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i s’abolien els drets a maltractar i molts altres abusos senyorials de caràcter menor. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals.

Així, els remences van obtenir la seva llibertat i l’abolició dels mals usos esdevenint pagesos emfitèutics. Pel contracte emfitèutic, un propietari (el senyor) cedia en règim d’usdefruit (domini útil) unes terres a un pagès (emfiteuta), perpètuament o a llarg termini, a canvi d’un cens o altres serveis o prestacions.

Placa_remença_Amer.jpg

La importància d’aquesta sentència resideix en el fet que va ser la primera vegada a Europa en la qual uns serfs de la gleva van aconseguir de forma col·lectiva la seva llibertat. Al mateix temps, l’evolució del pagès remença cap a ser un pagès lliure va implicar un procés de modernització de les estructures socials del camp català, per bé que ni el règim senyorial va desaparèixer ni tots els pagesos van sortir beneficiats del canvi.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús