La independència de Grècia

Grècia, sotmesa a l’Imperi Turc des del segle XVI, havia desenvolupat un profund sentiment nacional durant dècades. A més, la seva burgesia va finançar el moviment revolucionari que va lluitar per la independència durant gairebé deu anys (1821-1830). Occident, però, va interpretar aquesta lluita del poble grec per la seva independència com l’enfrontament de la cristiandat civilitzada enfront de l’Orient islamitzat i bàrbar.

Epanastasi.jpg

El Tractat d’Adrianòpolis del 1829 va significar la concessió definitiva de la independència grega. No obstant això, el 1830, les principals potències europees (França, Gran Bretanya, Rússia) van firmar el Protocol de Londres pel qual van rebutjar la instauració d’un règim constitucional i van imposar una monarquia autoritària (amb el rei Otó I). L’objectiu era sotmetre el país als seus interessos, però el resultat va encetar un període molt inestable.

Proclama de l’Assemblea Nacional Grega el 27 de gener de 1822:

Nosaltres, descendents dels savis i nobles pobles de l’Hèl·lade, nosaltres que som els contemporanis de les il·lustres i civilitzades nacions d’Europa […] no podem continuar patint sense covardia i automenyspreu el jou cruel del poder otomà que ens ha sotmès des de fa més de quatre segles; un poder que no coneix més llei que la seva voluntat […].

Després d’aquesta esclavitud tan prolongada, hem decidit recórrer a les armes per venjar-nos i venjar la nostra pàtria contra una tirania terrible, l’essència de la qual és iniqua, un despotisme sense parangó […].

La guerra contra els turcs no està destinada a obtenir avantatges per una part del poble grec. És una guerra nacional, una guerra sagrada, una guerra que té com a objectiu reconquerir els drets de la llibertat individual, de la propietat civil i de l’honor, drets que els pobles civilitzats d’Europa, els nostres veïns, ja tenen avui dia […].

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús