Les Revolucions de 1820

Als voltants de 1820 van esclatar a tota Europa una sèrie de revoltes, dirigits per activistes especialment militars, que van ser fruit de l’expansió dels ideals polítics liberals. Encara que aquests intents de posar fi a l’absolutisme i prendre el poder mitjançant insurreccions armades serien durament reprimits, els elements liberals més exaltats, imbuïts de l’ideal romàntic i aprofitant les penúries econòmiques que patia la població, van manifestar-se a través de revoltes populars en les quals es barrejaven reivindicacions de caràcter liberal, nacional i social. Seria a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia on la Revolució prengués un caràcter més fort, però les agitacions van proliferar per tot el continent.

rev20.png

europa-entre-las-revoluciones-liberales-y-la-reaccion-1815-1848.jpg

Així, el primer punt conflictiu va ser Anglaterra. El període restauracionista va estar marcat a les illes britàniques per l’enfrontament entre les forces conservadores vinculades a l’aristocràcia terratinent i les forces renovadores. El sistema polític anglès es fonamentava en una constitució que no responia al model sorgit de les revolucions liberals, sinó en una sèrie de textos sense connexió i en la tradició parlamentària. El monarca intervenia en el joc polític, el dret de vot estava restringit i la corrupció electoral caracteritzaven el sistema, donant lloc a un caràcter elitista del parlament. La forta agitació obrera de 1819 va ser reprimida amb la Llei de les Sis Actes que va instaurar l’estat de guerra i va reforçar el poder del govern. L’entrada en el govern de Robert Peel (1822) va permetre una evolució del règim cap al reformisme, concretat en la reforma electoral de 1832.

El 1819, a Alemanya, davant tot un seguit de manifestacions liberals i nacionalistes protagonitzades pels estudiants universitaris, principal front d’oposició al règim absolutista prussià, Metternich va suprimir la llibertat de premsa i controlar la universitat. La reacció va imposar-se clarament a Alemanya.

D’altra banda, a França la derrota i posterior abdicació de Napoleó va comportar la restauració de la monarquia dels Borbons en la figura de Lluís XVIII sota un règim de carta atorgada que no reconeixia la sobirania nacional. El 1820 va ser assassinat el duc de Berry, presumpte hereu al tron francès, motiu pel qual el ministre Villèle va imposar una sèrie de restriccions que van arribar a afectar a la universitat. Des de 1820, França viuria una reacció ultra, especialment marcada durant el regnat de Carles X (1824-1830). Es recuperava la idea del poder reial per dret dinàstic.

A Rússia, el 1820, el tsarisme va haver de fer front a la insurrecció del regiment militar Semenovsky, fet que Alexandre I aprofitaria per suprimir la llibertat de premsa i d’ensenyament refermant l’absolutisme i controlant la intelligentsia (grups intel·lectuals que buscaven un canvi polític) del país.

A Espanya, desprès de la Guerra de la Independència, a el retorn de Ferran VII es retornaria a la monarquia absoluta i a la societat estamental, derogant la Constitució de Cadis. Seria el gener de 1820 quan amb el pronunciamiento del tinent coronel Rafael del Riego triomfés la revolució liberal amb la recuperació de la Constitució de 1812, establint el model dels posteriors aixecaments liberals a Europa.

Fernando_VII_jura_la_constitucion.png

Els liberals van fer-se amb el poder durant tres anys (Trienni Liberal o Constitucional) però la inestabilitat interna i la intervenció de la Santa Aliança, decidida al Congrés de Verona el 1822, amb l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís va derrocar el règim i va donar pas a la Dècada Ominosa on Ferran VII recuperaria novament les pràctiques absolutistes.

A Portugal l’exèrcit va alçar-se a Porto el 1820. El triomf de la insurrecció va derivar en la creació d’una Junta Central Suprema que va convocar Corts Constituents donant pas a la introducció d’un Estatut liberal que va perdurar fins 1828 quan els absolutistes van tornar a triomfar.

A la Península Italiana seria el Regne de Nàpols el protagonista de la Revolució. El juliol de 1820 l’exèrcit va exigir la instauració de la Constitució espanyola de 1812 a rei Ferran I. Aquest va servir-se de la Santa Aliança per demanar ajuda a Àustria que el 1821 retornaria el poder absolut al monarca.

En els Balcans, desprès de diverses i fracassades temptatives d’insurrecció contra la dominació de l’Imperi Otomà, Grècia va revoltar-se el 1821 i a l’Assemblea d’Epidaure (1822) els grecs van declarar la seva independència. El problema grec traspassava les fronteres europees i va afectar a la unitat de la Santa Aliança que, en principi, considerava els otomans com els seus representants oficiosos a la Mediterrània Est. Si bé Metternich veia amb bons ulls la repressió dels insurgents grecs fent us del principi del legitimisme, Anglaterra –que el 1823 va reconèixer el dret grec a la insurrecció– i Rússia –que ambicionant Sèrbia en la seva política expansionista paneslava va intervenir a favor dels independentistes– van pronunciar-se a favor de la independència grega. El 1827, França s’adheriria a la causa grega en la signatura del Tractat de Londres. Després d’una llarga i cruenta guerra el govern turc seria derrotat el 1829 donant pas a la independència definitiva de Grècia.

Epanastasi.jpg

En resum, fora de Grècia que va aconseguir la seva independència, les revolucions liberals de 1820 van fracassar arreu d’Europa, però entre les seves conseqüències s’ha de destacar que la Santa Aliança va quedar pràcticament dissolta i que la ideologia del liberalisme va refermar-se en l’occident europeu.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús