Les monarquies autoritàries europees de la baixa edat mitjana

Durant l’edat mitjana, Europa va estar dividida en multitud de petits Estats. Però a partir del segle XV molts d’aquests Estats es van unir gràcies a les aliances matrimonials entre els seus sobirans o per mitjà de conquestes. D’aquesta manera, es van crear noves i grans potències, governades per monarquies autoritàries, que en gran part són l’origen dels actuals països europeus.

Anglaterra:

Al segle XI, Guillem el conqueridor, duc de Normandia (un Estat normand del nord de França), va conquerir Anglaterra, i, després d’apoderar-se de les terres dels senyors feudals, les va repartir entre els seus seguidors. Més endavant, va establir un sistema polític en el qual el rei tenia molt de poder.

Bayeux_Tapestry_WillelmDux.jpg

Amb el pas del temps, al segle XIII, l’aristocràcia laica i eclesiàstica, i també els grans comerciants, van aconseguir la creació d’un parlament, o assemblea composta per representants d’ambdós sectors. Al segle XIV, el parlament es va dividir en dues cambres, la dels lords (noblesa i clergat) i la dels comuns (sectors urbans enriquits).

Al segle XIV, el regne d’Anglaterra es va veure involucrat en una llarga guerra amb França, l’anomenada Guerra dels Cent Anys (1337-1453), fet que va propiciar que la dinastia regnant a Anglaterra es cregués amb dret d’ocupar el tron francès. Després d’una ofensiva militar dels anglesos, el poble francès va mantenir una llarga i dura resistència que va culminar al segle XV amb l’expulsió dels anglesos.

BattleofSluys.jpeg

Les famílies pageses i els sectors més pobres de les ciutats es van veure obligats a costejar, amb els seus impostos, les despeses d’aquesta guerra que venia a sumar-se a les dificultats derivades de la crisi i de les pestes. Cap a la darreria del segle es va produir un gran alçament popular, dirigit per Wat Tyler, que, malgrat el seu fracàs, va aconseguir que fos abolida la servitud.

Al segle XV va sorgir un nou conflicte a l’interior d’Anglaterra: la Guerra de les Dues Roses (1455-1487). Aquí van enfrontar-se partidaris de dues dinasties diferents: els Lancaster i els York. O dit d’una altra manera, s’enfrontaven els partidaris de mantenir els privilegis dels nobles amb els de l’autoritarisme reial. El conflicte acabaria amb la coronació d’Enric VII d’Anglaterra, introduint els Tudor com a nova dinastia regnant. La debilitat la noblesa va fer possible que Enric VIII augmentés el poder reial en els següents anys.

França:

A França, el rei havia tingut tradicionalment menys poder enfront dels senyors. Al segle XIV, però, van coincidir diverses dificultats: a les calamitats (males collites, pestes) s’hi va sumar la forta pressió fiscal derivada de la necessitat de defensa enfront de l’atac anglès. Tot això va provocar un ferm alçament camperol al nord del país, la jacquerie. Aquesta revolta va fracassar, però els pagesos van poder obtenir la concessió de majors llibertats personals.

D’altra banda, l’exèrcit organitzat per la noblesa no va ser capaç de resistir l’ofensiva anglesa del segle XIV, i una dona, Joana d’Arc, que va esdevenir un símbol de la nació francesa, va aconseguir d’organitzar una guerra de guerrilles populars que la va dur a la victòria.

Joan_of_arc_miniature.jpg

El desenvolupament i resolució de la Guerra del Cent Anys van permetre que el poder reial es consolidés i iniciés un procés de centralització que s’aniria accentuant en els segles posteriors. Per tant, després de la guerra dels Cent Anys, els reis francesos des de Carles VII fins a Francesc I van unificar el país i van afermar el seu poder.

Així, doncs, l’evolució política de les dues principals monarquies europees va ser força divergent: controlada pels estaments a Anglaterra i pels reis a França.

Els regnes de la Península Ibèrica:

Al segle VIII, els musulmans havien conquerit la Península Ibèrica, a excepció de les zones muntanyoses del nord, on en èpoques primerenques s’hi havia format petits estats cristians que lentament van ampliar els seus territoris.

Entre els segles XI i XIII van intensificar-se els enfrontaments militars entre aquests regnes, ja de caràcter cristià, i Al-Àndalus. Els regnes cristians van rebre el suport d’altres estats europeus i del Papat, gràcies al qual van poder accentuar la seva agressiva pressió contra el regne musulmà. El territori d’Al-Àndalus va acabar fragmentat en petits regnes i no va poder afrontar la renovada escomesa dels cristians.

IsabellaofCastile.jpg

A la darreria del segle XV, a la Península Ibèrica ja tan sols restava sota poder musulmà el Regne de Granada. Hi havia, a més, els regnes de Navarra, Portugal, Castella i la Corona d’Aragó. La reina Isabel de Castella i el rei Ferran d’Aragó van casar-se i, en qüestions de política exterior, van encetar una política unitària. L’enllaç matrimonial d’Isabel i Ferran va posar les bases de la unió dinàstica dels regnes de la península Ibèrica, llevat de Portugal.

A més, aquests reis, anomenats els Reis Catòlics, van conquerir Navarra i Granada i van potenciar l’expansió cap a les Canàries i Amèrica. A l’interior dels seus respectius regnes, que van mantenir-se separats, van establir-hi el model de la monarquia autoritària. Per tal d’afrontar la població musulmana i jueva sotmesa es van recolzar en l’Església, per reforçar-se mútuament.

La_rendición_de_Granada.jpg

Sacre Imperi Romano-Germànic:

Des de finals del segle X, la major part d’Estats de l’Europa central i el nord de la Península Itàlica van ser integrats en el Sacre Imperi Romano-Germànic.

Imperial_Circles-2005-10-15-en.png

A Bohèmia, un dels Estats més grans de l’Imperi, al segle XV, la influència de l’Església i dels funcionaris imperials, i el poder dels senyors feudals, eren molt grans. Aquesta situació va produir un alçament camperol dirigit per Jan Hus que proclamava també unes embrionàries reivindicacions nacionals enfront dels alemanys, fet que indicava que rebutjaven la ingerència de potències exteriors a la vida política de Bohèmia. Al principi, a l’alçament dels pagesos hussites van participar-hi d’altres sectors socials, com ara la petita noblesa i la burgesia urbana. Però, en advertir la força que anaven agafant els pagesos, aquests sectors van permetre que les tropes imperials esclafessin la revolta.

Progressivament, els prínceps que regien els altres estats alemanys van independitzar-se del poder imperial. I el mateix va passar amb les grans ciutats, per la qual cosa l’Imperi va entrar en una fase de decadència en la darreria de l’edat mitjana.

La Península Itàlica:

Al llarg dels darrers segles del període medieval, a la Península Itàlica es van configurar diversos nuclis importants.

Grandi_Casate_Italiane_nel_1499.png

Al sud hi havia el Regne de Nàpols, que havia estat conquerit per la Corona d’Aragó, amb litigi amb França, que també volia apoderar-se’n.

Al centre s’hi trobaven els Estats Pontificis, que al segle XIV van viure una etapa de grans disputes pel poder. Durant uns anys, la seu del Papat va ser traslladada a Avinyò (va passar a dependre dels reis de França) i se’n va fundar una altra seu a la ciutat de Roma. La cristiandat va quedar dividida: uns estats obeïen el Papa d’Avinyò i uns altres al de Roma. El problema es va solucionar al segle XV, i el Papa de Roma va assolir el poder exclusiu. Aleshores s’iniciaria una etapa en la qual el Papat va recobrar la seva gran influència política en l’àmbit europeu.

El nord, en canvi, es trobava dividit en nombrosos i petits estats, constituïts per grans ciutats i els seus territoris circumdants. D’entre aquestes ciutats van destacar especialment Milà (rica per les seves indústries manufactureres), Florència (bressol del gran moviment cultural del Renaixement), Gènova i Venècia (ciutats que rivalitzarien pel control del comerç marítim mediterrani).

L’Imperi Rus:

Al segle XIII, els territoris de Rússia, Hongria i Polònia van ser envaïts pel poble mogol (tàrtars), el qual va crear, al sud de Rússia, un gran Estat denominat l’Horda d’Or. Al segle XV, la ciutat de Moscou va aconseguir de derrotar l’Horda d’Or, sotmetre el territori rus i crear l’Imperi Tsarista sota el comandament d’Ivan III el Gran l’unificar el país i es autodesignat tsar (emperador) de Rússia.

Mapa Rusia Ivan III.jpg

La zona bàltica:

Al segle XII, es va crear, als estats cristians de l’est d’Europa, un ordre religiós militar, l’ordre Teutònic, que, un segle més tard, va dirigir una croada per a sotmetre i cristianitzar els pobles de les terres que vorejaven la Mar Bàltica. Després d’imposar una organització feudal i estendre el seu domini, al llarg del segle XIV, aquest ordre va iniciar la seva decadència.

D’altra banda, els regnes escandinaus de Suècia, Noruega i Dinamarca van pactar, a la darreria del segle XIV, en la Unió de Kalmar, la seva “fusió perpètua”, tot i que, a la pràctica, aquesta unió mai va arribar a consolidar-se.

L’Imperi Otomà:

Els turcs otomans havien aconseguit fer-se amb el control de l’Imperi Islàmic. Al segle XIV, procedents de l’Àsia Menor, van penetrar als Balcans i van sotmetre servis i búlgars. I, finalment, el 1453, van conquerir Constantinoble, capital del ja força disminuït Imperi Bizantí, a la qual canviarien el nom pel d’Istanbul. Des d’aquest moment, l’Imperi Otomà va constituir una greu amenaça pels estats europeus durant l’època moderna.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús