Què és la Història?

La Història és una ciència humana o social que dóna un coneixement científic del passat de la societat humana a través d’un estatut científic profundament diferenciat de les ciències naturals. És una ciència útil, perquè l’estudi del passat pot indicar una possible evolució del futur, però a la vegada és una ciència interpretativa i selectiva. Això explica les manipulacions que ha patit per part del poder.

El poder polític, de totes les ideologies, ha intentat manipular la història al llarg del temps. Això demostra la utilitat de la història. La manipulació històrica pot donar-se per acció o per omissió amb l’objectiu de presentar una determinada visió de la realitat. Així, la celebració d’una data determinada sempre té una lectura política en un sentit determinat (mil·lenari de Catalunya, Guerra Civil, etc).

La història és una eina clau per entendre l’evolució de la societat per la seva funció d’instrument d’interpretació. Una societat és el que és per la seva memòria col·lectiva, una memòria que no s’ha d’esborrar.

Ηistoria.jpeg

La història no pot ser fictícia i ha de fer servir un criteri crític que va introduir-se a mitjans del segle XIX a través de l’escola prussiana. Així, la història ha de ser veritable, comprovable, racionalista, causalista (res no succeeix sense unes causes), no dogmàtica i cronològica. L’evolució històrica no depèn de la sort, tot i que és un factor que influeix, sinó de la societat. El factor sort pot explicar un fet determinat, però no condiciona ni és un determinant de la història ja que aquesta té unes pautes al marge.

Història i ciència només van lligats des de la Il·lustració, definint la diferència entre ciències socials i ciències naturals. Va ser al segle XIX quan van començar a aparèixer les primeres càtedres i departaments d’història a les universitats (en especial a Alemanya). França va ser el primer país que va incorporar la història com a matèria obligatòria a Europa, posteriorment, cap a mitjans de segle, va introduir-se a Òxford i després de la Guerra de Secessió en els Estats Units. A Espanya la història va aparèixer el 1845 relacionada amb el Dret i l’escola eclesiàstica.

A mitjans del segle XIX van aparèixer els primers arxius nacionals en els Estats que s’estaven articulant. També van crear-se les primeres biblioteques nacionals. S’està configurant l’aparell pràctic que farà servir l’historiador: les fonts primàries i secundàries classificades (notes a peu de pàgina). A finals del segle XIX es realitzaran les primeres reimpressions de fonts primàries (documents medievals), apareixeran les primeres revistes especialitzades en història (Boletín de la Real Academia de la Historia) i els primers manuals de metodologia i es celebraran els primers congressos de la disciplina.

Les escoles nacionals d’historiadors aniran prenent forma sota la protecció dels Estats-nació que tenien la necessitat de crear una historia nacionalista que justifiqués el seu projecte polític. Un historiador sempre plasma la seva ideologia en la seva obra i s’ha de ser conscient d’aquest factor per treballar amb honestedat.

L’origen de la història. La paraula Història prové del grec i pot ser traduïda com “testimoni del que veu”. El pare de la història va ser Herodot que a l’Antiguitat va realitzar una història que examinava el coneixement del passat mitjançant la indagació i l’estudi dels comportaments humans.

  • Polivi  → “Cap educació és més apta que el coneixement de les accions passades”.
  • Ciceró → “Ignorar la història és com mantenir-se a la infantesa tota la vida”.

Per analitzar la història s’ha d’establir un criteri com la Fórmula PESC (Política, Economia, Societat i Cultura). Aquests quatre paràmetres d’anàlisi es troben de forma estàndard a totes les cultures. Existeixen també altres models d’anàlisi com el marxisme; la dominació del treball i la cultura; o la producció, la coerció i el coneixement. L’historiador per realitzar el seu estudi ha de partir de les relíquies (residus) que s’han d’interpretar després de discriminar i analitzar les fonts primàries.

L’historiador i la metodologia de treball:

  • L’historiador ha de ser crític al voltant de l’autenticitat dels documents.
  • L’historiador està obligat a citar i referenciar adequadament les fonts.
  • Tot esdeveniment històric està connectat amb el passat i l’historiador ha de relacionar-ho.
  • La cronologia és un factor bàsic per a la comprensió de la història.

La utilitat social de la història. Els governs busquen manipular la història per la seva utilitat social. Els Estats-nació de finals del segle XIX consideraven la història com un element imprescindible del seu projecte social. Per això, primer a França i després a la resta de països, la història va anar introduint-se a les escoles.

Es tractava d’una història justificativa, explicativa i instrumentalitzada per a consolidar el projecte d’estat-nació liberal. Així, la història es subordinava a les necessitats d’un Estat necessitat de símbols que justifiquessin la seva existència. Aquella història explicada a l’escola presentava la imatge determinada que interessava als grups socials en el poder. La situació política que es vivia en el segle XIX condicionava tota interpretació del passat.

L’escola articulada en el segle XIX trobava el consens en una sèrie de valors, per sobre de la crítica i la raó, que marcaven una ideologia política concreta segons els principis que defensaven els dirigents polítics (Déu, pàtria, disciplina, moral i societat). L’escola era el vehicle de transmissió de la moral oficial de l’Estat burgés. El mestre substituïa al capellà com a transmissor de la moral. Aquesta concepció de la història va anar evolucionant, però, per exemple, en alguns punts dels Estats Units aquests preceptes ideològics van mantenir-se fins els anys seixanta del segle XX.

Actualment, la història hauria de servir per crear una consciència crítica en un moment de davallada de les ideologies. S’ha de replantejar l’estudi del passat i l’evolució de les societats capitalistes per entendre el món actual marcat per la desorientació ideològica. La història ha de denunciar les injustícies i ajudar a construir un futur més confortable per a la societat. El gran objectiu a aconseguir en el segle XXI és l’ensenyament d’una història crítica.

En resum, la historiografia és la ciència que estudia, analitza i interpreta la realitat històrica del passat. El treball de fonts i idees per a recuperar els fets del passat condiciona, per tant, la pràctica historiogràfica. S’ha de tenir en compte que no existeix, ni pot existir, una veritat absoluta sobre les visions del passat històric (relativisme històric).

Existeixen una gran varietat d’interpretacions de la història. L’historiador és un resultat del temps i la realitat on viu condicionen el seu treball. I és que el present sempre condiciona l’estudi del passat. Per tant, en conseqüència, no existeix una història, sinó historiadors que interpreten els fets històrics del passat.

La història pot ajudar a comprendre el present i a pronosticar un futur possible segons ens diu la visió tradicional de la historiografia, però aquesta visió actualment està en franca crisi, innecessàriament confrontada amb una història que busca molts cops satisfer la curiositat morbosa i amb aquella que busca l’entreteniment dels lectors. Altra funció nefasta de la història és, en ocasions, satisfer el narcisisme dels nacionalismes radicals.

Comparteix

    Etiquetes:

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús