La novel·la històrica com a eina per a entendre el passat

Alguns dels èxits editorials més importants dels darrers anys porten el segell de “novel·la” històrica. No citaré cap títol en concret perquè la majoria de vosaltres ja tindreu uns quants al cap. El que vull referir en aquest article és que, en paral·lel a l’interès creixent entre lectors i editors per les narracions literàries basades en fets reals, el món de la historiografia ha estat debatent amb intensitat la utilitat divulgadora d’aquest gènere.

1714.jpgAixí, ha sorgit sovint la pregunta sobre si la ficció aplicada a la història és, en la majoria dels casos, una manera de dissimular una literatura de baixa qualitat. O, ben al contrari, si la novel·la històrica acosta al gran públic els períodes i personatges que són inaccessibles des de la rigorositat i l’erudició dels estudis dels historiadors.

En qualsevol cas és una polèmica que posa de manifest que la història, malgrat tot està de moda i desperta interès entre el públic.

És evident que entendre el passat va molt més enllà de la memorització i la recomposició burocràtica de la història. La fredor de les dades, dels documents d’arxiu i dels patrons teòrics és insuficient en el treball de cap disciplina social. El factor humà és massa poderós en l’estudi del passat i la comprensió generosa, àmplia i profunda d’aquest passa per una certa vivència personal del tema d’estudi.

Com recorda Alfred Bosch, professor d’història de la UPF i escriptor d’èxit, si bé el geògraf pot conviure amb els seus paisatges, el filòleg pot parlar l’idioma que el preocupa i l’antropòleg pot conviure amb la seva ètnia favorita, l’historiador no pot fer un autèntic treball de camp. No existeix una màquina del temps que ens permeti viatjar al passat per a estudiar-ne el factor humà d’aquest. Segons Bosch, el substitut d’aquesta mancança seria la ficció literària. Crec, però, que això pot esdevenir una eina perillosa quan s’apropa al gran públic.

Així, per exemple, l’acadèmic que no ha llegit l’obra de Dickens es perd una dimensió vital de la primera Europa industrial. Igualment, el que no coneix l’Adrià de Yourcenar trigarà a comprendre la Roma imperial, i el que ignori Amin Maalouf vibrarà menys amb l’ahir del món islàmic. Això és ben cert. Però, no és menys cert que quan el lector corrent, desprovist de les armes correctores de l’historiador, accedeix a aquestes visions literàries pot assimilar una visió deformada i poc solvent de la història.

el-nombre-de-la-rosa.jpgVal a dir que la distorsió, generalment, mai serà tant greu com en determinades interpretacions cinematogràfiques (no val la pena citar-les) o com en l’exercici manipulador de la memòria històrica dels mites i els fets que són magrejats dia a dia per la política, la publicitat o determinats mitjans de comunicació.

Per tant, la novel·la històrica no és una bona eina per a entendre el passat, però amb matisos. Ho pot ser, i jo gaudeixo quan parlem d’una veritable novel·la, de cap a peus, i, per tant, fa una veritable aposta per la contemporaneïtat en un perfecte exercici narratiu, en el qual l’enginy pugna amb l’erudició, on les marques d’un passat versemblant conviuen amb els arabescos de la ficció. La citada Les memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar, sense anar més enllà.

Però hem de destriar això de simples exercicis de mal estil literari decorats amb un fons de cartó pedra, farcit d’anacronismes a l’hora de definir un període o un personatge que, a més, el lector corrent no pot diferenciar. Podem aplicar això a l’Ivanhoe de Walter Scott, per exemple. Una lectura certament entretinguda, que enganxa al lector, però que no diferència la veritat del temps històric dels anacronismes i les invencions.

I no és l’únic. Així, Alexandre el Gran, en la versió de Manfredi, gran èxit de vendes, s’ha convertit en una estrella de la cultura pop totalment allunyada de la realitat del personatge. I el paradigma d’aquesta deformació la trobem en l’enigma del Sant Greal, transfigurat en les novel·les de gran consum per a formar part d’un joc esotèric d’iniciats barats.

el-asedio.jpgJueus toledans, arxiprests enginyosos, pintors mordaços, nobles recorcats i tot un seguit d’estereotips esdevenen figures emblemàtiques de la imaginació d’uns autors que busquen en la ficció el que no saben o no poden trobar en l’anàlisi de les fonts. En paraules de José Enrique Ruiz-Domenec, catedràtic d’història medieval de la UAB, la manipulació de les llegendes continua imparable.

Per tant, la majoria dels cops, quan parlem de la novel·la històrica estem davant d’una literatura dolenta i d’una interpretació de la història encara pitjor. Però amb excepcions que confirmen aquesta regla. Ningú pot negar que les obres d’Umberto Eco, per exemple, són una excel·lent revisitació del passat que posseeixen una forta dignitat en l’àmbit literari i també en l’erudició.

No oblido que sense identificació no hi ha emoció, i que sense una bona dosi d’emoció no es pot produir una veritable passió per l’estudi social. Per tant, que vinguin les novel·les i novel·letes, bones i dolentes, i posem-nos en la pell en la pell d’aquella gent que ja no existeix. Passegem, mengem, pensem i estimem com ho podien haver fet ells. Però els historiadors no hem d’oblidar mai que una de les nostres tasques serà destriar el gra de la palla i explicar la veritat al lector.

la_catedral_del_mar.jpgFinalment, el que trobo a faltar en el debat és la pròpia autocrítica dels historiadors. Per què triomfen certs títols de novel·la històrica i fracassen bona part de les publicacions historiogràfiques? Per què els historiadors no som capaços de fer conviure l’erudició i la rigorositat amb una narració intel·ligible per als lectors? El segle XXI, si volem que la història es mantingui en un primer pla i no que sigui arraconada, hem de ser capaços de fer narracions comprensibles per als lectors. Això no vol dir que rebutgem la tasca més erudita, l’anàlisi més feixuga de les dades. Però ho hem d’acompanyar de la història narrativa que explica els fets al lector i aprofundeix en l’estudi de la societat.

La història l’hem d’escriure els historiadors. I hem d’aprendre a escriure-la. No pot ser que els periodistes i els novel·listes es facin amb el nostre àmbit de treball. Hem de conviure-hi, és clar. Però no hem de deixar-nos trepitjar. Hem de reinventar-nos novament. La narrativa històrica i la interpretació i utilització de les noves tecnologies per arribar al públic és el futur. Sense deixar el mètode científic, això mai. Hem de ser una ciència social comprensible i accessible. Sortir de l’aula universitària al carrer, arribar a la ciutadania. Aquest és el camí. I un dels objectius d’aquest humil espai.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús