De l’entronització de Felip V a la resistència catalana

Inicialment, el nou rei Felip V va ser acollit a Catalunya amb una actitud expectant sense que s’hi manifestés una hostilitat explícita. El monarca va començar per convocar les Corts catalanes (1701-1702) amb l’objectiu de jurar les lleis (constitucions) de Catalunya i aprovar una sèrie de mesures econòmiques favorables al país mentre que la guerra ja esclatava a Europa.

Philip_V.jpgFelip V va seguir els consells del seu avi Lluís XIV i va convocar les Corts per a complaure als catalans, als qui considerava molt gelosos de les seves llibertats. D’aquesta manera, Felip V va jurar les constitucions catalanes, però les Corts van ser força tibants a conseqüència dels mètodes absolutistes dels ministres castellans i alguns jutges filipistes.

El representants a les Corts no van passar per alt que a introducció d’un Borbó podia significar la implantació d’un sistema polític tan fortament centralitzador com el francès. A més, d’una banda, els comerciants i els industrials catalans temien la competència dels productes francesos; i de l’altra, des de mitjans del segle XVII havia anat arrelant un fort sentiment antifrancès a les zones frontereres a causa dels abusos comesos pels exèrcits de Lluís XIV en repetides ocasions.

ConstitucionsCatalanes.jpgLes sessions de les Corts van iniciar-se l’octubre de 1701 i van tancar-se el gener de 1702 amb un resultat força positiu per als representants catalans. El nou rei va acceptar el sistema polític constitucional català i va donar permís per a crear un port franc a Barcelona des d’on podrien sortir dos vaixells anuals cap a Amèrica a canvi de l’obtenció d’un donatiu a la corona de 1.500.000 lliures i l’aprovació d’un servei de 12 milions més a pagar en 7 anys.

A poc a poc, però, l’arxiduc Carles va anar guanyant adeptes entre les classes urbanes catalanes i entre l’estament eclesiàstic a causa d’un conjunt de factors com la prepotència creixent de la burocràcia reial castellana. L’actuació nefasta del nou virrei Fernández de Velasco (1703-1705), que va violar de forma reiterada les constitucions catalanes, i la decisió de Felip V d’obligar els camperols a allotjar les tropes i a pagar forts impostos per al manteniment de l’exèrcit van fer créixer el rebuig al nou monarca.

El punt de confluència dels catalans contra Felip V era la francofòbia que s’havia estès al Principat arran de la mutilació de Catalunya el 1659, les ocupacions constants del Principat a la segona meitat del segle XVII, les vexacions patides per l’ocupació francesa entre 1694-97 i l’entrada massiva de manufactures franceses.

També es pot detectar una creixent castellanofòbia contra els ministres reials i els oficials de l’exèrcit. A més, la defensa de les constitucions era un objectiu compartit per tots els estaments. L’oposició a l’absolutisme borbònic va ser un dels elements cohesionadors de la comunitat nacional catalana.

Els diferents estaments també tenien motius per malfiar-se de la nova monarquia. La burgesia dels negocis tenia uns interessos contraposats als francesos i esperaven que Carles d’Àustria convertís Catalunya en un territori de comerç lliure amb capacitat d’influència als afers de la monarquia i d’Amèrica. Per la seva banda, els eclesiàstics tenien un profund sentiment antifrancès perquè havien realitzat profanacions d’esglésies durant l’ocupació de Catalunya i temien la pèrdua del seu estatut de privilegi jurídic i fiscal. Finalment, la noblesa temia perdre els seus privilegis i la seva parcel·la de poder.

El primer recolzament als austriacistes va procedir dels anomenats vigatans, un conjunt de propietaris rurals i petis nobles benestants de la vegueria de Vic (Osona) que havien participat majoritàriament a la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), amb el recolzament d’alguns burgesos barcelonins decididament contraris als Borbó, que van articular l’oposició política i social a la monarquia de Felip V.

Va ser a partir de 1702 quan va aparèixer el partit austriacista impulsat pels membres del braç militar i de la burgesia en defensa del pactisme i del sistema constitucional català. Els eclesiàstics van jugar un paper fonamental en la difusió d’idees i consignes antifilipistes i van oferir els mitjans organitzatius imprescindibles pel naixement del partit austriacista. Es suposava que Carles, un príncep austríac, seria més respectuós amb el marc confederal de la Monarquia Hispànica.

Tot i això, les institucions catalanes com a tals van mantenir-se fidels a Felip V i van resistir un primer bloqueig aliat de Barcelona l’any 1704 com a conseqüència d’una acció conspirativa austriacista.

Carles-III-de-Catalunya.jpgEn aquest context de recels i malfiances cap a la nova dinastia de Felip V, el 20 de juny de 1705 va signar-se el pacte de Gènova entre Anglaterra i els representants catalans que significava l’entrada de Catalunya en la guerra al costat dels austriacistes. En el pacte, els catalans van comprometre’s a reconèixer l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei i a aportar 6.000 homes a les tropes aliades. Anglaterra, a canvi, es comprometia a defensar les llibertats catalanes fos quin fos el resultat de la guerra. La suma d’aquests factors va fer que Catalunya reconegués l’arxiduc Carles com a rei l’octubre de 1705.

Aleshores, la flota de Carles d’Àustria va fer desembarcar les seves tropes a València, tot iniciant la conquesta d’aquest regne. Poc després, amb l’ajuda d’un exèrcit de vigatans, va ocupar la ciutat de Barcelona sense trobar-hi resistència. Un cop l’arxiduc Carles (Carles III de Catalunya) va arribar a Barcelona, una important representació de la societat catalana va rebre’l per jurar-li obediència. Aquest va respondre convocant Corts i atorgant títols.

Carles III va crear nous organismes de govern que van acabar substituïts per una Reial Audiència i a la convocatòria de Corts va ampliar el braç reial incrementant les ciutats representades. Així l’arxiduc buscava ampliar la base social que li donava suport. A més, va ampliar l’afavoriment cap a la llibertat de comerç i va impulsar la producció pròpia de teixits. Altres mesures van ser la fi de l’intervencionisme monàrquic en el procés insaculatori de la Diputació del General i del Consell de Cent, es va posar fre als abusos de les tropes i els soldats van ser allotjats en casernes.

Tot i això, la pràctica de govern de l’arxiduc va estar fortament condicionada pel desenvolupament de la guerra i Carles III va haver de realitzar accions absolutistes per a controlar els partidaris de Felip V. A més, l’arxiduc va estar fortament supeditat als interessos anglesos per la seva precarietat financera.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Herraldex

      02/09/2012 - 16:29

      Aleshores, Felip V ve a Catalunya i jura les lleis catalanes a la vegada que les corts li juren fidelitat. Doncs, quan s’alcen en armes contra Felip V van contra el jurament. És lògic que en Felip V al guanyar la guerra apliqués el dret de conquesta per anul·lar les lleis dels rebels.

      No va passar el mateix amb Navarra i Vizcaya que també li van jurar fidelitat però no el van trair.

      Amb el pacte de Gènova i la Paz de Utrech es veu que Catalunya es va deixar portar per gent que va arruïnar els seus drets i les seves lleis.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús