Auge i caiguda del Govern Revolucionari (1793-1794)

Conscients de ser l’encarnació de la radicalització o auge de la Revolució, els sans-culottes continuarien exercint la seva pressió sobre la Convenció. Així, la jornada del 2 de juny de 1793, van obligar l’assemblea a desfer-se dels membres de la Gironda, i després del 5 de setembre van imposar a la Muntanya un programa social i polític original.

En paral·lel s’implantaria el Terror per a contraatacar els enemics de la Revolució, els contrarevolucionaris, tal i com s’expressa al Decret sobre els sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Article 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

Article 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789 fins a la publicació del decret el 30 de març de 1792, encara que hagin tornat a França en el termini fixat pel decret esmentat o anteriorment […].

L’assetjament a la República seria el justificant per a prendre aquestes mesures. L’estiu de 1793, la pàtria patia greus amenaces: la Vendée, la revolta federalista i la guerra exterior. Dirigit pels comitès de l’assemblea, sostingut per la Muntanya i representat sobre el terreny pels representants en missió, el Terror permetrà frenar els progressos contrarevolucionaris reialistes, vigilar els sospitosos, liquidar el federalisme, restablir el subministrament de subsistències gràcies a les taxes que fixaven els preus màxims i aconseguir grans victòries militars sobre les coalicions de les monarquies europees.

Saint_Just.jpg

La peça central del nou sistema serà el Comitè de Salut Pública, escollit i renovat per la Convenció (tot i que es mantindria essencialment intacte durant l’any II). Els caps polítics serien Robespierre, Saint-Just i Couthom, i d’altres membres destacats serien Carnot, Saint-André (marina), Prieur (subsistències), Barère (diplomàcia) o Collot d’Herbois.

Tot i les tensions que es van viure en el seu si, el Comitè de Salut Pública seria la peça mestra de la coordinació de l’activitat revolucionària, eclipsant totes les altres seccions del govern central, ja que els propis ministres es subordinarien a la iniciativa del Comitè. L’altre gran comitè del període, el Comitè de Seguretat General, es limitaria a aplicar i coordinar el Terror.

Com a agents locals del Govern Revolucionari van ser designats primer una sèrie d’agents nacionals en els districtes, després es formarien comitès revolucionaris en les localitats. Però, en el Comitè i les instàncies executives jugaven un espai essencial els representants en missió, convencionals enviats a les províncies durant un temps determinat. Juntament amb aquests agents individuals, va existir l’acció essencial dels exèrcits revolucionaris de l’interior, els “agents del Terror” en els departaments, però, sorgits dels rengles dels sans-culottes, aquestes formacions resultarien sospitoses pel govern que les dissoldria l’hivern de 1793-94.

Robespierre2.jpg

Per Terror en la Revolució francesa hem d’entendre una ampli conjunt de disposicions que van més enllà de la simple repressió política, ja que el Terror va estendre’s al domini econòmic i la legislació social, per acabar definit una atmosfera viscuda en el període. En paraules del propi Robespierre (1794):

En la República no hi ha més ciutadans que els republicans. Per això els reialistes, el conspiradors, no només són estrangers, són enemics. La primera màxima de la vostra política ha de ser conduir al poble mitjançant la Raó i els enemics del poble mitjançant el Terror […]. El Terror no és res més que la justícia, prompta, severa, inflexible; per tant, és una emanació de la virtut […]. S’ha dit que el Terror era el motor del govern despòtic […], el govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania.

Sens dubte, la repressió dels enemics de la Revolució va augmentar i el Tribunal Revolucionari de París, encapçalat per Fouquier Tinville, va començar a posar en pràctica el que es denominarà el Gran Terror. Així, el 1794 després de la reina Maria Antonieta van passar per la guillotina els caps dels líders aristocràtics i de la Gironda. El balanç total de morts (que varia segons els autors de 16.600 a 50.000 guillotinats) pot ser una xifra alta o baixa segons les opinions.

TerrorGuillotine.jpg

En el terreny econòmic, la fixació de preus màxims responia a una exigència popular espontània. A partir de setembre de 1793, la Llei del Màximum General acabaria estenent aquesta política no només a tots els productes, sinó també als salaris:

Article 1. Els productes […] de primera necessitat i dels quals s’ha cregut necessari fixar un preu són: la carn fresca, la mantega, el peix salat, el pa, la cervesa, les espelmes, el sucre, l’oli, el vi, la sal, el ferro […].

Article 4. Qualsevol persona que en compri o en vengui […] a un preu més alt del que està fixat haurà de pagar una multa del doble del valor fixat i serà inscrit a la llista de persones sospitoses i tractat com a tal […].

D’aquesta política en derivarien una sèrie de mesures que poden ser interpretades com a autoritàries com el curs forçós dels assignats i la requisa forçada de les collites dels camperols. Tot i què aviat la política del màximum esdevindria impopular entre els productors i una part dels assalariats, no va deixar de permetre que les classes populars poguessin gaudir d’una alimentació adequada durant la Revolució.

El resultat d’aquesta mobilització d’energies nacionals pot inscriure’s en la reorganització de la situació política i militar. I és que el 1794 els enemics interiors o han estat derrotats o com a mínim controlats.

Així, els federalistes perdrien terreny amb la presa de Marsella, Lió i Tolon; la revolta dels chouans hauria de retornar a la guerrilla davant les derrotes militars; i a l’exterior s’aconsegueixen victòries decisives a Bèlgica i Alemanya.

En paral·lel, l moviment de descristianització va aparèixer en aquest període. Originat a l’hivern de 1793 en el centre del país, va tenir gran repercussió a París i en els mesos següents s’estendria per tot el país. Aquest moviment semiespontani va ser inicialment mal vist per la Muntanya i desautoritzat pel Govern Revolucionari. El propi Robespierre temia que es tractés d’una iniciativa contrarevolucionària que busqués allunyar la Revolució de les masses.

Ara bé, la descristianització no va ser ni el resultat d’una conxorxa aristocràtica ni l’expressió directa de la política jacobina. Tampoc respondria a les actituds de la política de la sans-culotterie. Per tant, un moviment espontani va anar prenent caràcter oficial i va derivar en la renúncia de 20.000 sacerdots al seu estat, en la presa d’esglésies, en vandalisme, en expressions de subversió i en festes en honor de la Raó.

Fête_de_la_Raison_1793.jpg

La descristianització, si bé va aixecar grans oposicions locals, en algunes regions gairebé va passar inadvertida. Això sí, va trobar un terrenys propici en determinades categories socials urbanes i en algunes comarques rurals disposades a rebre aquest procés amb els braços oberts.

Entre l’hivern i la primavera de 1794, es denunciarà la proliferació de societats populars, es llicenciarien els exèrcits revolucionaris i la Comuna de París perdria paulatinament la seva influència. Tot aquest conjunt de mesures aniria creant oposició al Comitè de Salut Pública dins dels sectors més radicals de la Revolució, desembocant en la crisi de Ventós.

La culminació d’aquest procés de fractura i oposició el trobarem en el procés a Hebert i els hebertistes que aniria seguit de l’execució d’aquests en el mes de maig. Aquest procés inaugurava una lluita entre el Govern Revolucionari i les faccions que van anar formant-se a la seva dreta i a la seva esquerra.

Certament, el moviment popular dels sans-culottes estava controlat i ja no oferia resistència al Govern Revolucionari, però també mostrava un suport més moderat als muntanyencs en el poder. Per a processar els hebertistes, els robespierristes van haver de recolzar-se en el sector indulgent de la Convenció (Danton, Desmoulins). Quan va haver passat el procés, aquesta facció va denunciar la persecució dels polítics, exposant-se imprudentment. Així, els següents a patir el rigor de la justícia revolucionària serien el propi Danton i els seus seguidors.

Des d’aquest moment, l’estat major robespierrista va restar sense una oposició oberta, però també sol en el poder. És el moment que Robespierre aprofitaria per a buscar instaurar les bases sobre les quals edificar la nova República. Així, els decrets d’abril representarien el punt culminant del compromís social de la política jacobinista en confiscar els béns i propietats dels sospitosos per a realitzar una redistribució entre els indigents i els més necessitats. Sense qüestionar mai la propietat privada, era un gran exercici de política social que no arribaria a portar-se a la pràctica.

L’altra acció que Robespierre va projectar en aquest moment de breu hegemonia política indiscutible va ser la proclamació de l’Ésser Suprem i la immortalitat de l’ànima. El deisme roussonià dels muntanyencs, pels quals la nova societat havia de fonamentar-se en la virtut, va instaurar la figura d’un Ésser Suprem com a contrapartida de l’herència cristiana, la superstició i el culte a la Raó (camí cap a l’ateisme). La immortalitat de l’ànima seria la contrapartida a una vida marcada per la virtut. La principal expressió d’aquest culte el trobem en la celebració a tota França de la Festa de l’Ésser Suprem el 8 de juny de 1794.

Fête_de_l'Etre_suprême.jpg

Fête_de_l'Etre_suprême_2.jpg

Aquesta celebració seria l’apoteosi de la figura de Robespierre, una victòria, però, amargant, breu i fràgil. Seguidament, una coalició d’antics indulgents i antics terroristes (alguns fortament compromesos amb el Terror pels seus excessos a les províncies) va formar-se per a acabar amb el robespierrisme i la seva hegemonia política.

El Comitè de Salut Pública perdria la seva homogeneïtat i els sectors més esquerranosos atacarien la política de Saint-Just, Couthom i un Robespierre cada cop més aïllat. La crisi esclataria a Termidor, després del ràpid eclipsi de la figura de Robespierre. Una proclama anònima es llançava a la Convenció el 8 de Termidor contra els “brivalls” i precipitava l’atac convertit en cop parlamentari.

El 9 de Termidor, en una dramàtica sessió de la Convenció, s’ordenava l’empresonament de Robespierre, Saint-Just, Couthom i els seus principals aliats. La Comuna de París, encara fidel a Robespierre, fracassaria en el seu intent d’alliberar-los en una deficient acció que posava de manifest l’esgotament i la manca de suports en el poble parisencs. L’Hôtel de Ville cauria sense combatre en mans de les tropes de la Convenció.

Arrestation_de_Robespierre.jpg

Robespierre i els seus seguidors eren executats el 10 de Termidor de l’Any II (28 de juliol de 1794) posant fi a la Revolució jacobina.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús