París, 14 de juliol de 1789: esclata la Revolució

El 5 de maig de 1789 va celebrar-se l’obertura oficial dels Estats Generals al pavelló des Menus Plaisirs, al recinte enjardinat de Versalles. La sessió va ser presidida pels reis, i el propi monarca va ser l’encarregat d’iniciar els parlaments amb un breu discurs que, davant el desencís dels assistents, no va al·ludir en cap moment a les esperades reformes fiscals. Una reacció similar es produiria quan Necker, novament ministre, va prendre la paraula; les reformes que va anunciar no van deixar content ningú dels presents.

estats-generals.jpg

Tot i això, la calma va predominar a la cambra fins que va arribar el moment en el qual els diputats del Tercer Estat van sol·licitar dur a terme les deliberacions –i la conseqüent votació– conjuntament, és a dir, deixant de banda els estaments tradicionals. Contra la suma dels vots dels dos ordres privilegiats –Església i aristocràcia–, l’única possibilitat del Tercer Estat per aconseguir reformar l’ordre era per prevaler el seu nombre de diputats.

Durant el mes de maig i els primers dies de juny la burgesia va demanar inútilment la unitat de la cambra, mentre el rei i la noblesa consideraven gairebé un sacrilegi la discussió dels assumptes d’Estat en una única cambra. Així, la burgesia només va aconseguir que un escàs nombre dels membres del clergat s’unissin a la seva causa. Finalment, esgotada la seva paciència, el 17 de juny els representants del Tercer Estat van convertir-se en Assemblea Nacional amb l’objectiu de legislar en matèria financera. El desafiament a l’autoritat reial i l’ordre establert abocava França a la Revolució.

La reacció del monarca no va fer-se esperar. Pressionat pels privilegiats va fer clausurar la sala des Menus Plaisirs. Els parlamentaris del Tercer Estat van optar per reunir-se en el pavelló del Jeu de Pomme (Joc de Pilota), on van comprometre’s a no dissoldre l’Assemblea sense haver dotar d’una Constitució al poble francès. Després del cèlebre jurament –immortalitzat pel pintor Jacques Louis David–, els assemblearis van continuar la sessió.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

Lluís XVI va decidir avançar-se a les conclusions a les que poguessin arribar-se en el Jeu de Pomme i va anunciar una sèrie de tímides reformes mentre insistia en prohibir la reunió conjunta dels tres ordres. Tot i això, aquestes reformes resultaven insuficients pel Tercer Estat. Davant la fermesa dels representants de la burgesia, el monarca no va tenir més remei que capitular. D’aquesta manera, quan el 9 de juliol l’Assemblea Nacional va esdevenir Constituent, Lluís XVI va contemplar, impotent, la fi de la monarquia absoluta.

Paral·lelament al treball dels diputats constituents, la intranquil·litat anava creixent en els carrers de París. Les agitacions abraçarien un període comprés des de desembre de 1788 fins a la tardor de 1789, per no dir que es mantindrien durant els següents anys. La política començava a transcendir el marc de l’Assemblea, convertint-se en “cosa de tots”, tot i que cada grup social va entendre aquest fenomen d’una manera diferent.

Els primers símptomes de la revolta van tenir els clàssics caràcters d’una crisi de subsistències davant l’escassetat de productes i l’increment dels preus dels aliments de primera necessitat. El poble sempre creia que el reialme era fèrtil i que les crisis eren degudes a una conspiració aristocràtica de la qual era la víctima. Abans de juliol es produïren saqueigs de graners, atacs a funcionaris fiscals, motins als forns de pa, destrucció dels burots de cobrament d’impostos de consums i uns greus disturbis per la baixada dels salaris (26 i 27 d’abril al Faubourg Saint-Antoine) que són considerats com el primer esclat popular de la Revolució.

Aquesta inquietud social va arribar a tals extrems que el rei, cedint davant les pressions del seu entorn, va concentrar a la capital un elevat contingent de tropes amb l’objectiu de salvaguardar els accessos a Versalles i defensar els magatzems militars; a més, es destituïa Necker i d’altres ministres liberals. Aquestes mesures, però, només servirien per a agreujar la crisi, tot i que la Revolució era imprevisible. Els rumors i les falses notícies van anar escampant-se per la ciutat. A les clàssiques reivindicacions de pa barat i abundant es sumaven noves acusacions: es deia que els aristòcrates acaparaven els subministraments, enverinaven l’aigua i pagaven a criminals i assassins. Tot això amb l’objectiu de deixar morir de fam el poble.

Com a resposta, entre el 12 i el 13 de juliol el pillatge s’havia estès per la ciutat. París es convertia en el motor de la Revolució. Era una resposta en part espontània i en part provocada per la intervenció d’activistes del Tercer Estat i per la pròpia actitud reial i de l’anomenat “partit de la Cort”. El dia 12 els activistes del Tercer Estat van convertir els jardins del Palais Royal en un espai públic de llibertat on alliçonar les masses.

El dia 13 una multitud exacerbada per allò que Georges Lefebvre va denominar “por i esperança” –por a la fam i als aristòcrates i esperança en la regeneració política de França– va dirigir-se a la Maison Saint-Lazare, on es trobaven els presos culpables de delictes econòmics, va assaltar la presó i va excarcerar els seus interns. La mobilització popular iniciada a París, i després estesa a les províncies, obria el camí d’una Revolució inesperada i insòlita. Les masses feien la seva “irrupció” en la història.

Amb la finalitat de controlar les masses, des de la naixent Comuna de París instal·lada a l’Hotel de Ville –el nou Ajuntament que substituïa, de fet, l’antiga municipalitat– el Tercer Estat va decidir crear una milícia popular urbana per fer-se amb el control de la situació. S’havien construït barricades i es donaven enfrontaments entre el poble i els regiments reials que van ser guanyats pel poble insurrecte davant d’uns soldats que es negaven a obeir les ordres. Només hi havia un problema per a la milícia: faltava l’armament.

Per a solucionar-ho, el 14 de juliol, a primera hora del matí, uns milers de persones, concentrats en diversos punts de la ciutat, van assaltar diversos arsenals, entre ells el de l’Hospital Militar dels Invàlids, i van incautar-se 32.000 fusells i una vintena de canons.

presa-de-la-bastilla.jpg

De tornada cap a l’Hotel de Ville, al passar per la Bastilla, la presó va semblar als manifestants el símbol de l’autoritat reial. Gairebé un miler de persones va assaltar la fortalesa espontàniament. De Launay, el governador del centre, va intentar contenir els assaltants amb l’ajuda de la guàrdia. Així, van sonar primer els dispars i després les canonades que van produir 98 morts i 73 ferits. Després de quatre hores de combat la fortalesa va rendir-se cap a les cinc de la tarda a condició de salvar la vida. Va ser inútil. Els caps de De Launay i d’alguns dels oficials de la guàrdia van ser passejats en pals i exposats a l’Ajuntament. Els únics set presoners (dos d’ells bojos) van ser alliberats. La Bastilla havia estat presa, i el que podia haver estat un fet més en el curs del moviment revolucionari encetat dos mesos abans esdevenia, davant dels seus contemporanis i dels ulls de la història com el símbol de la victòria del poble sobre els tirans.

Les masses havien envaït l’espai públic i van esdevenir el motor de la Revolució. Encara, però, no reivindicaven un món millor, sinó que seguien demanant els clàssics “pa i responsabilitats per les crisis de subsistències”. Aviat arribaria un projecte polític propi que evolucionaria cap al somni de l’articulació d’una nova societat. L’important era que la irrupció de la multitud el juliol de 1789 venia produïda pel pànic i no per l’acció directa de les elits revolucionàries del Tercer Estat, però les conseqüències d’aquestes jornades serien veritablement revolucionàries.

bastille.jpg

Aquella nit, a Versalles, Lluís XVI escrivia al seu diari: “Dimarts, 14 de juliol: Res”. Si bé pel monarca la manca d’èxit en l’exercici diari de caça havia marcat la jornada, en realitat aquella data ho era tot. Qualsevol Revolució necessita, per a triomfar, una simbologia que esdevingui capaç de transmetre la sensació que les classes subalternes poden fer-se amb el poder. El mateix dia que queia la Bastilla, el món sencer va adquirir una nova icona, un nou símbol: un grup d’esparracats podia fer trontollar una monarquia absoluta com l’encarnada pels reis francesos. Darrere de l’esplendor de Versalles es deixava entreveure un decorat que podia caure davant de l’empenta col·lectiva de la societat. En aquest moment estava naixent un mite que senyalaria un camí que ompliria de dates revolucionàries els segles XIX i XX.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Fran Cadenas

      27/09/2010 - 12:09

      Jo matisaria més quan dius que la burgesia demanà una única cambra deliberativa. Realment cal recordar que molts dels representants del tercer estat eren nobles (per exemple, el mateix Robespierre), així que no era una qüestió d’enfrontament de classes com va plantejar la historiografia liberal (i per mimetisme, posteriorment, la marxista), sinó més aviat d’una nova concepció de ciutadania i de noblesa inspirada en l’admiració pels clàssics i la visió oligàrquica dels pensadors grecollatins, especialment Plató. Crec que Robespierre, Talleyrand o Lafayatte exemplifiquen perfectament aquesta posició, i probablement Brissot és el millor exemple d’un producte propi del tercer estat.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús