Una nova societat de classes

El creixement demogràfic i la mecanització i concentració de les societats agrícoles va obligar la mà d’obra excedent del camp a emigrar cap a la ciutat on es convertiria en la principal força de treball de la naixent indústria. El gran nombre de treballadors i el seu agrupament van donar lloc a l’aparició d’una nova classe social: la classe obrera o proletariat, fet que alteraria profundament l’ordre social establert fins aquell moment.

Des de l’edat mitjana la societat estava dividida en estaments als quals es pertanyia per naixement, amb obligacions i aplicacions de les lleis diferents per a cadascun d’ells. Així, existien dos estaments privilegiats –clergat i noblesa– on es reunia una minoria de la població i un estament majoritari –tercer estat– sobre el que recauria la càrrega impositiva. La promoció social, tot i ser possible, era molt limitada a la pràctica. La Revolució francesa i la seva expansió a través de les guerres napoleòniques trencaria políticament aquest sistema unificant la llei i els impostos per a tots els ciutadans.

Paral·lelament, la liberalització de l’economia introduiria una nova divisió social, les classes, fonamentada en les diferències en la possessió de la riquesa. A diferència dels estaments, que eren tancats, el nou sistema permetria accedir o canviar de classe a través de d’una promoció social basada en l’enriquiment de l’individu. Així, a poc a poc, la industrialització va consolidar l’existència d’una societat de classes articulada al voltant de dos grans grups: la burgesia i el proletariat.

La classe alta, a la qual pertanyien l’aristocràcia de la terra (l’antiga noblesa) i l’aristocràcia dels diners (l’alta burgesia composada pels grans terratinents, rendistes, empresaris, banquers, grans constructors, etc.). Seria la dominadora del món financer i, en gran part, del polític. Es donaria un atansament progressiu entre els dos grups que l’integraven ja que a la vella noblesa l’interessava entrar en el món dels negocis i l’alta burgesia entroncar, per raons de prestigi social, amb el llustre nobiliari. Aquesta seria la burgesia triomfant de les revolucions liberals de la primera meitat del segle XIX.

burgesia segle xix.jpg

La classe mitjana agruparia als representants de les professions liberals (metges, advocats, militars, artistes, entre d’altres) i a la mitjana i petita burgesia formada per empresaris i agricultors mitjans, comerciants, artesans qualificats, etc. amb un nivell de renda suficient per ser inclosos en un cens del sufragi restringit o censatari. Igual que la classe alta, tindrien accés a la cultura de forma usual. Tindran un paper relatiu en aquest període de canvi, però el seu creixement farà que des de finals del segle XIX i al llarg del segle XX adquireixin un gran protagonisme.

Les classes populars o proletariat reunirien al seu si als treballadors, industrials i agrícoles, de renda baixa i que, amb prou feines, guanyaven suficient per sobreviure. Són la major part de la població. Entre els components d’aquest sector social sorgiria el proletariat urbà, format per aquells treballadors de la indústria que venien la seva força de treball a canvi d’un salari, tant baix que a penes permetia cap tipus d’estalvi. Les seves jornades laborals serien llarguíssimes i no tindrien temps ni mitjans per accedir a la cultura.

revolució industrial.jpg

La supressió dels antics gremis –corporacions professionals d’artesans d’un mateix ofici, reconegudes oficialment pels poders públics–, que regulaven l’aprenentatge i l’accés al món laboral, va deixar els assalariats a mercè de la llei de l’oferta i la demanda, la lliure contractació i acomiadament, les jornades de treball de 12 o 14 hores, les oscil·lacions salarials o la inseguretat en el treball, entre d’altres qüestions. Paulatinament, aquesta classe aniria prenent consciència de la seva força social, no sense dificultats, exigint, arribats a mitjans de segle, uns canvis en la situació laboral que els governs, sota la seva pressió, aniran regulant molt lentament.

Les condicions de vida que havien de patir els treballadors eren força degradants. La majoria dels obrers, vinguts d’un sistema de producció rural, hauran d’adaptar-se al sistema industrial i urbà amb pocs o cap mitjà. viuran acimats en habitatges petits i llòbrecs, sense aigua corrent ni comunes, en barris nascuts a l’entorn de les fàbriques i sense cap mena d’infraestructures. No arribaran a sobrepassar l’analfabetisme ja que hauran d’iniciar la seva inserció laboral des de molt joves no podran accedir a l’escola. El seu únic patrimoni serà el treball, fet que els exposava a la misèria quan emmalaltien.

Dins d’aquest grup cal ressaltar el paper de les dones. Obligades a treballar per a completar els minsos salaris dels conjugues, es veuran empleades en el servei domèstic o en feines auxiliars a les fàbriques, amb jornades de la mateixa durada que la dels homes però amb uns salaris encara més baixos. A més, hauran d’atendre, seguint la mentalitat tradicional, tot el referent a la llar i l’educació dels fills, el que suposava una doble jornada laboral. Les dones no tindrien cap mena d’accés a un ensenyament que no estigués encaminat a la preparació pel matrimoni o el servei domèstic i seran el grup social que més trigaria a aconseguir que els seus drets polítics fossin reconeguts.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús