La Revolució burgesa

Una revolució és un canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat. El món contemporani va forjar-se a través d’una sèrie de revolucions protagonitzades per la burgesia, la classe social emergent. Formada per elements molt heterogenis, aquesta va aprofitar la crisi de l’Antic Règim per plantejar la seva demanda de poder polític.

Així, la Revolució burgesa és el procés mitjançant el qual es va anar substituint el vell ordre de l’Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret diví, per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació a través d’eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a la llibertat i a la propietat.

Tot això havia de ser reconegut i expressat per una constitució i garantit per la llei, la força pública i l’exèrcit. Els primers exemples de revolucions burgeses van ser les revolucions nord-americana i la francesa.

D’aquesta manera, les revolucions liberal-burgeses són el conjunt de revolucions promogudes per la burgesia seguint les noves idees de llibertat i igualtat de la Il·lustració. El cicle revolucionari burgès començaria amb la Revolució americana (1776-1783) i la Revolució francesa (1789-1799) i es tancaria el 1848 amb l’anomenada primavera dels pobles.

La seva acció principal va consistir a desmantellar les estructures de l’Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o república), el sistema capitalista i la societat classista.

Així, alguns autors determinen que com a Revolució burgesa hem de comprendre els fets històrics que determinen la imposició i hegemonia del sistema de producció capitalista sobre els antics modes de producció precapitalistes.

S’ha identificat la doble Revolució europea (la francesa, sobretot política, i la revolució industrial anglesa) desenvolupada des del darrer terç del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX, com la Revolució genuïnament burgesa. En realitat, ambdós processos revolucionaris van suposar el trencament amb l’antic mode de producció feudal i van sancionar la imposició irreversible del mode de producció capitalista.

Precisament, és aquest caràcter de trencament el que fa ambdós processos particulars. En el cas de la Revolució Industrial, perquè les transformacions econòmiques i socials de la resta del món van tenir, en el moment de protagonitzar el seu propi accés a la industrialització, un competidor comercial que ja havia consolidat el nou model de producció. En el cas revolucionari francès, eminentment polític, aquest va posar en evidència el perill que suposava per a les classes dominants la intervenció directa de les masses en la vida política.

Les condicions per al naixement i desenvolupament del capitalisme burgés són, essencialment, la proletarització dels treballadors i l’acumulació de capital (diners) en mans burgeses. La conjunció d’aquestes dues condicions en l’escenari europeu i americà va posar les bases per a la configuració d’una societat configurada al voltant de la burgesia industrial. La Revolució burgesa completaria les seves tasques fonamentals quan les relacions de producció capitalistes (urbanes i rurals) van convertir-se en predominants. Tot això portaria a la burgesia a la presa del poder polític.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    • Ferran Vital

      27/09/2010 - 00:55

      Hola Vicente,

      Primer de tot, felicitats per aquests posts tant interessants i tant didàctics que fas (n’estic enganxat!). Volia compartir amb tu una reflexió: més enllà de França i Anglaterra, podem parlar de revolució burgesa a la resta d’Europa abans de 1848? A Alemanya no es produí la industrialització fins a finals del XIX amb Bismarck, a l’imperi Austrohongarès no suposà la fi del règim establert per Metternich; a Rússia pràcticament no es va produir mai, i al sud europeu (Espanya, Portugal, Balcans, Grècia, Itàlia…) la revolució burgesa no significà la fi de les estructures socials i econòmiques de l’antic règim.. Per tant, es pot parlar de Revolució burgesa o pacte de les elits socials preexistents amb la classe social emergent del moment?

    • Vicente Moreno Cullell

      28/09/2010 - 12:37

      Interessantíssima reflexió Ferran.

      Els historiadors sempre han centrat el seu focus en l’exemple revolucionari francès, fet normal ja que és el més espectacular i podem perllongar-lo pràcticament fins a la instauració de la Tercera República amb els seus alts i baixos, i han buscat la seva extrapolació a la resta dels Estats europeus del XIX. Aquest exemple fa que trontolli la teoria de la Revolució burgesa ja que les si, arribats a 1848, fem un balanç del fet revolucionari hauríem de concloure que la Revolució ha estat un fracàs perquè només França, Anglaterra i el Piemont hi arriben amb uns règims que podríem denominar liberals tant en la vessant política com en les estructures socioeconòmiques.

      Ara bé, tampoc podem negar que, molt a poc a poc, les monarquies autoritàries deixarien pas a règims constitucionals moderats que comptarien amb el vistiplau de la burgesia industrial, comercial i terratinent, veritable triomfadora del procés de revolucions liberals que va marcar la primera meitat del segle XIX. La nova classe alta, a la qual pertanyien l’aristocràcia de la terra (l’antiga noblesa) i l’aristocràcia dels diners (l’alta burgesia composada pels grans terratinents, rendistes, empresaris, banquers, grans constructors, etc.) seria la burgesia triomfant de les revolucions liberals de la primera meitat del segle XIX i, per tant, la dominadora del món financer i, en gran part, del polític.

      Així, es donaria un atansament progressiu entre els dos grups que l’integraven ja que a la vella noblesa l’interessava entrar en el món dels negocis i l’alta burgesia entroncar, per raons de prestigi social, amb el llustre nobiliari. A més, des del 1848, apareix un nou actor polític i social, l’obrerisme, que ajuda i consolida aquesta aliança. En el moment en què apareix un nou protagonista potencialment revolucionari l’aliança entre les velles i les noves elits seria un fet innegable.

      I aquí retorno a la primera reflexió: el cas francès ens enlluerna perquè a través d’esclats revolucionaris (1789, 1830, 1848, 1871) camina fins a la instauració del liberalisme establint un cànon que no pot aplicar-se mimèticament a cap altre país. En definitiva, si l’acció principal de la Revolució burgesa constituïa a desmantellar les estructures de l’Antic Règim (monarquia absoluta, sistema feudal, societat estamental) i a implantar un nou règim caracteritzat per la monarquia constitucional (o la República), el sistema capitalista i la societat classista, a nivell europeu només ho podem analitzar a través d’una lenta evolució que abraçaria bona part del segle XIX en el qual les velles elits de l’Antic Règim transitarien fins a convertir-se en part integrant de la nova elit social. I a països com Espanya, aquest procés pot perllongar-se fins al primer terç del segle XX.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús