Els orígens de la industrialització: màquines, vapor, fàbriques, cotó i ferro

Fins al segle XVIII, les manufactures s’elaboraven en petits tallers artesans que es concentraven a les ciutats. Els artesans feien la feina manualment: no usaven màquines i només s’ajudaven amb algunes eines. Cada artesà feia les peces completes i seguia un ritme de producció condicionat pels límits del treball manual.

Seria des de finals del segle XVIII quan apareixerien i es generalitzarien les fàbriques, establiments en els quals els treballadors (obrers) utilitzaven les màquines per treballar. L’aparició de les fàbriques va tenir dues conseqüències: d’una banda, les activitats industrials es van concentrar en determinats llocs; de l’altra, es va modificar l’organització del treball i cada obrer va passar a realitzar una feina especialitzada, és a dir, una tasca específica en el si del conjunt productiu (divisió del treball).

factory_system.jpg

El continu procés d’innovacions tecnològiques va ser el factor més característic de la revolució industrial. I dues van ser les seves principals plataformes: les fonts d’energia i la mecanització del procés productiu. La introducció de màquines va anar substituint progressivament la feina manual i va anar transformant els antics sistemes de treball artesà.

Fins aquest moment l’energia era hidràulica, eòlica o d’origen animal o humà. L’aparició de la màquina de vapor combinada amb el carbó va donar lloc a un nou tipus d’energia: el vapor, capaç de transformar-se en força motriu i transmetre-la a qualsevol enginy. La màquina de vapor, es fonamentava en la força de la pressió d’aquest transmesa

per un èmbol a una biela. Inventada per James Watt el 1769, va aplicar-se a diversos processos com la bomba per a l’extracció d’aigua a les mines, va adjuntar-se a la màquina de filar el 1785, va aplicar-se a la navegació el 1807 i al ferrocarril el 1825. El vapor és, sense cap dubte, el veritable motor de la primera revolució industrial.

Maquina_vapor_Watt_ETSIIM.jpg

La producció d’hulla en el segle XIX (en milions de tones):

Gran Bretanya Estats Units Alemanya França
1780 6 0,3 0,8
1800 10 1 1
1820 12,5 1,5 1,1
1840 30 2,1 3,5 3
1860 80 13 17 8
1880 149 83 47 19
1900 230 245 100 33

El carbó de pedra o mineral ja era explotat a Anglaterra des del segle XVI, però s’utilitzava molt més el carbó vegetal. Seria a la segona meitat del segle XVIII quan començaria a ser extret industrialment per la demanda generada per l’expansió de la màquina de vapor i les fargues. La seva extracció seria progressiva fins a la dècada de 1950 quan la producció va estancar-se en benefici d’altres recursos. Com a font massiva d’energia, el carbó és una de les bases de la revolució industrial.

La mecanització i la divisió del treball van fer augmentar la productivitat, és a dir, en el mateix període de temps un obrer era capaç d’elaborar més peces que un artesà. Per això es van abaratir els costos de fabricació i els preus dels productes industrials van disminuir. Així, els productes industrials van poder arribar a un nombre més gran de consumidors.

Anglaterra va ser el primer país en desenvolupar el llançament industrial perquè reunia les condicions econòmiques necessàries perquè es produís la Revolució Industrial: un creixent comerç colonial basat en la importació de primeres matèries per a productes industrials, un comerç interior en expansió a causa del creixement demogràfic i una millora de les comunicacions.

A la Gran Bretanya trobem prou mà d’obra i un ampli mercat per als seus productes gràcies a les possessions colonials d’ultramar i al creixement demogràfic del vuit-cents. A més, el país disposava de matèries primeres i abundant carbó mineral, la font d’energia que es va utilitzar per fer funcionar les primeres màquines. Igualment, la nova mentalitat liberal estava molt estesa a tot el país i era la base de les lleis que elaborava el Parlament.

industria-textil-siglo-xix.pngD’aquesta manera, el model anglès va evolucionar des d’un sistema de producció de caràcter domèstic i dispers desenvolupat des de mitjans del segle XVII (domestic system) al sistema fabril (factoy system) que requeria d’una gran quantitat de mà d’obra, de matèries primeres, i d’energia per aconseguir uns productes manufacturats a baix preu que satisfessin les necessitats de la demanda.

Ara bé, aquest procés es desenvoluparia també, en paral·lel, a d’altres punts d’Europa. Els canvis es donarien especialment a partir de 1780 a partir de la reorganització del vell sistema de treball a domicili manufacturat tant en el món rural com a través dels gremis urbans (especialment centrat en el món del tèxtil) ja que les fàbriques no acabarien de estendre’s a Anglaterra i arreu d’Europa fins als anys vint del segle XIX.

Entre el 1820 i el 1840, les innovacions de la Revolució Industrial es van estendre per Europa. França, Alemanya i Bèlgica van ser els primers països que van seguir els passos dels anglesos, mentre que a la resta dels Estats europeus la industrialització només es va desenvolupar en determinades regions i en determinats sectors de producció (a Catalunya, per exemple, va viure’s el creixement del sector tèxtil).

Els tres grans eixos de la industrialització serien, per tant, els comerciants de la ciutat, els artesans rurals i els artesans urbans. Inicialment estaríem parlant d’un sistema dispers en el qual els artesans rurals treballarien amb les màquines tradicionals combinant la producció industrial amb l’agricultura tradicional i els artesans urbans treballarien en grans manufactures on paulatinament s’aniria introduint la nova maquinària.

Al substituir el sistema a domicili pel sistema fabril les zones rurals es desindustrialitzarien majoritàriament, però hi hauria excepcions on s’introduirien les noves tecnologies. Amb la mecanització apareixerien moviments ludistes contraris a la introducció de les màquines que deixava sense oferta de treball els obrers. Cal dir, però, que el sistema de treball artesanal no va acabar de desaparèixer ja que en la ciutat va coexistir amb les màquines per a realitzar les tasques de producció més delicades. El treball infantil a la indústria tèxtil o a la mineria són una mostra de la duresa de les condicions de vida que va imposar la revolució industrial.

Les indústries del cotó i la siderúrgia serien les que canviarien més ràpidament convertint-se així en les veritables protagonistes de la revolució industrial.

planella_tejedora.jpgLa indústria tèxtil cotonera va ser la que va integrar les innovacions tècniques amb més rapidesa. Basada en la producció de teixits de cotó va viure una creixent demanda des de mitjans del segle XVIII generada per l’increment demogràfic. Les principals innovacions que introduiria la revolució industrial serien la filadora waterframe (Arkwright, 1769), la llançadora volant (J. Kay, 1733) i el teler mecànic (Cartwright, 1833).

Com a conseqüència d’aquestes innovacions, Anglaterra va passar d’una producció de 1.000 tones de teixits de cotó el 1750 a 25.000 tones el 1800, desplaçant la producció de teixits de llana. Cap a l’any 1800, unes 350.000 persones treballaven filant i teixint peces de cotó amb filadores i teler mecànics.

A més, en el cas anglès es beneficiava de la prohibició d’importar teles de l’Índia, de la manca de control per part dels gremis i de l’existència d’una matèria prima barata com el cotó. La facilitat per a incrementar la producció de cotó (un conreu) per sobre de la llana (procedent de la ramaderia) explica en part el protagonisme creixent d’aquest teixit. Colònies angleses com l’Índia i l’Egipte seran dos territoris grans cultivadors i subministradors de cotó a preus baixos.

En aquestes condicions, aviat els productes tèxtils britànics, barats i de bona qualitat, van inundar els mercats mundials.

La indústria siderúrgica va veure’s arrossegada per la creixent demanda de màquines des de les fàbriques tèxtils assolint un gran desenvolupament a mitjans del segle XIX. Aquesta va basar el seu desenvolupament en l’ús massiu del carbó mineral de coc (1713), de gran potència calorífica, i en l’obtenció d’un ferro més mal·leable i menys trencadís per mitjà de l’ús de la pudelació introduït en els alts forns moderns el 1783 per Henry Cort (consistent a batre industrialment la massa de metall en estat incandescent per obtenir un producte amb un baix contingut de carboni i eliminant les impureses) i el laminatge que convertien la massa de ferro en barres molt més manejables per la indústria.

En conseqüència, entre el 1720 i el 1850, la producció del ferro es va multiplicar per cent. La demanda de ferro era tan elevada perquè aquest material s’utilitzava per elaborar les màquines tèxtils i les noves eines agrícoles. A més, el desenvolupament del ferrocarril també desencadenaria un gran increment de la demanda i la producció de ferro.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús