Els orígens de la industrialització: la revolució demogràfica

Fins al segle XVIII, la població europea va créixer molt lentament. Encara que la taxa de natalitat era molt elevada, la mortalitat també era molt alta com a conseqüència de les malalties infeccioses i dels períodes de fam.

20070417klpgeogra_63.Ees.SCO.png

Gràcies al avenços de la higiene, la medicina i l’agricultura –en certa mesura preconitzats per la Il·lustració del segle XVIII– la població va entrar a partir de 1750 en una fase de desenvolupament denominada de “transició demogràfica“. Un transició caracteritzada pel manteniment de l’índex de natalitat (al voltant del 30 per mil) i la disminució paulatina de l’índex de mortalitat (amb uns valors continguts del 20 per mil).

Així, les epidèmies de pesta bubònica que havien assolat Europa van començar a desaparèixer progressivament i van aparèixer les primeres vacunes, com ara la de la verola. Aquest procés faria que la majoria dels països europeus pràcticament dupliquessin la seva població en l’espai d’un segle. Paral·lelament, també s’incrementaria l’esperança de vida, que passaria dels 38 anys a finals del segle XVIII a assolir els 50 a finals del XIX.

Així, els aproximadament 150 milions d’habitants amb què comptava Europa cap a 1750 es transformarien en 190 milions el 1800 i en 300 milions cap a 1870. El ritme de creixement va ser més gran i més ràpid a la Gran Bretanya, on la població es va arribar a duplicar al llarg del segle XVIII, passant de cinc milions a deu milions d’habitants.

El creixement de la població europea (1750-1850):

1750 1800 1850
Bèlgica 2.200.000 3.100.000 4.300.000
França 21.000.000 27.300.000 35.800.000
Gran Bretanya 7.400.000 10.500.000 20.800.000
Itàlia 16.000.000 17.200.000 24.400.000
Rússia 28.000.000 35.500.000 68.500.000
Espanya 8.200.000 10.500.000 15.700.000

creixpobl.jpgAquest augment demogràfic va constituir un factor molt important per al progrés econòmic d’Europa. Com una reacció en cadena, el fet que hi hagués més persones va provocar que també hi hagués més demanda de productes i, en conseqüència, es produís un augment del consum. A la seva vegada, l’augment de la demanda va estimular la innovació tecnològica.

D’altra banda, aquest creixement també va afectar a la distribució de la població mitjançant el fenomen de l’emigració i la urbanització. Les ciutats, gràcies a la indústria, atraurien mà d’obra sobrant del camp (l’èxode rural) i iniciarien un procés de desenvolupament espectacular. Les condicions de vida dels immigrants rurals a la ciutat serien força complicades: l’amuntegament, la divisió contínua dels habitatges, la insalubritat d’aquests, la manca de serveis mínims…

Tot plegat faria del naixent col·lectiu obrer un dels moviments més reivindicatius. Aquesta serà una constant que persistirà en el temps sempre que analitzem un procés d’industrialització –per exemple, l’Espanya dels anys seixanta del segle XX– i que encara avui trobem en els països en desenvolupament de l’anomenat Tercer Món.

D’altra banda, l’excedent de població europea també s’alleugeriria amb l’emigració transoceànica. Anglesos i alemanys es dirigirien fonamentalment cap a les costes americanes des d’on es distribuirien a l’interior del continent. També Austràlia i Sud-àfrica serien destí de població europea emigrada, especialment des de mitjans de segle.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús