El Compromís de Casp de 1412

Marti_l'humà.jpg

Martí l'Humà, el darrer rei del casal de Barcelona.

La mort sense descendència del rei Martí l’Humà i sense la presència d’un clar successor al tron catalano-aragonès va obrir un període de tensions polítiques i una greu crisi successòria que només es van acabar, després d’un interregne de dos anys, amb la decisió que van prendre a la ciutat de Casp nou compromissaris, tres per cada regne de la Corona d’Aragó.

La Diputació del General de Catalunya va establir un govern provisional amb un Parlament al qual es van presentar com a candidats al tron Jaume d’Urgell i Lluís d’Anjou, duc de Calàbria. Els aragonesos, després de diverses lluites internes, van proposar com a candidat el trastàmara Ferran d’Antequera.

Aleshores, el papa Benet XIII, que recolzava la candidatura de Ferran, va aconseguir aprovar el projecte de nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d’Aragó (Mallorca va quedar-ne al marge de la decisió), que, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà.

Teòricament, a Casp s’havien d’examinar els drets dels diferents candidats al tron, especialment els de Jaume d’Urgell (besnét d’Alfons el Benigne i nomenat lloctinent per Martí l’Humà, càrrec que ocupaven els hereus de la Corona d’Aragó) i els de Ferran d’Antequera (nét de Pere el Cerimoniós i germà del rei castellà Enric III).

EL COMPROMISO DE CASPE.jpgEn la pràctica, però, era gairebé impossible dictaminar a favor de cap candidat, atesa la complexitat jurídica del tema, per la qual cosa la solució va anar covant-se durant l’interregne, en el qual els diferents pretendents havien mogut els fils que havien de cristal·litzar en l’elecció de compromissaris favorables als seus interessos.

La decisió va ser favorable a Ferran d’Antequera, el candidat que va saber maniobrar amb més habilitat, gràcies als sis vots aconseguits (els tres vots dels representants d’Aragó, dos dels de València i solament un per Catalunya). En el moment de la votació, els representants dels catalans es van mostrar indecisos, mentre que aragonesos i valencians, més vinculats al comerç de la llana i a altres interessos econòmics castellans, van optar per Ferran.

El_Compromiso_de_Caspe_1867_Teófilo_de_la_Puebla.jpg

La proclamació de Ferran d’Antequera va suposar l’entronització de la dinastia castellana dels Trastàmares a la Corona d’Aragó i, per tant, a Catalunya.

Ferrando_I_de_Aragón.jpg

Ferran I d'Aragó, primer monarca catalano-aragonès de la dinastia castellana dels Trastàmara.

En l’entronització de Ferran d’Antequera cal destacar diversos factors:

a. La posició de Jaume d’Urgell respecte als pagesos de remença, sensible a buscar una solució justa en el conflicte que aquests mantenien amb els seus senyors.

b. L’experiència de govern de Ferran d’Antequera, regent del seu nebot Joan II de Castella des de la mort del germà d’aquest.

c. L’habilitat política i la supremacia militar i econòmica de Ferran d’Antequera, que li van permetre de captar valuosos seguidors com els Urrea a Aragó o els Centelles a València.

d. La divisió de l’Església a causa del Cisma d’Occident. Benet XIII, el Papa Luna, va afavorir, mitjançant la intervenció de Sant Vicenç Ferrer, l’elecció de Ferran d’Antequera per tal d’assegurar-se el suport de Castella i de la Corona d’Aragó en el seu conflicte particular amb Roma.

El Compromís de Casp i la introducció en el tron d’una dinastia estrangera ha estat vistos per alguns historiadors com la font de la decadència catalana durant el segle XV. En realitat, però, la crisi de la baixa edat mitjana va tenir unes causes estructurals molt profundes i alienes a la presència dels Trastàmares, en la qual aquests només són un element més a considerar, però en cap cas serien l’únic factor ni el més important.

El que sí és un fet contrastat és que el resultat del Compromís de Casp va comportar una important pèrdua d’influència de Catalunya en el si de la Corona d’Aragó en la baixa edat mitjana a favor dels regnes d’Aragó i València.

Tanmateix, el caràcter de monarquia pactada de la Corona Catalano-aragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya; l’aprovació de regulacions repressives contra la pagesia; o la conversió de la Diputació del General en institució política. És a dir, les institucions catalanes no van perdre totalment la seva influència.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús