La societat feudal a Catalunya

Com a conseqüència del procés de feudalització, la societat catalana va perdre el seu caràcter equilibrat. La formació d’un nou estat feudal es va produir durant el govern de Ramon Berenguer I, basant-se en l’hegemonia del Casal de Barcelona, a partir de les relacions feudals establertes entre els antics comtats. La degradació de la pagesia va donar pas a la consolidació de la noblesa com a grup dominant.

La noblesa, que en aquesta etapa va beneficiar-se del procés repoblador de la Catalunya Nova, s’estructurava en una rígida jerarquia feudal, basada en els barons o alta noblesa i els cavallers o baixa noblesa.

Cleric-Knight-Workman.jpgDintre del grup dels barons, el lloc més alt de la piràmide feudal catalana l’ocupaven els comtes (ocupant el vèrtex de la piràmide social), sent el comte de Barcelona el més important i el que detentava el títol de prínceps o primer senyor del territori que englobava els restants comtats de l’antiga Marca Hispànica. El títol de prínceps era, doncs, el representatiu de la supremacia feudal dels comtes de Barcelona i comportava la qualitat de jutge suprem a Catalunya. Aquesta supremacia es fonamentava en la concessió de terres (feus) a canvi del jurament de fidelitat.

Per sota dels comtes es trobaven els vescomtes, vassalls directes dels comtes i posseïdors de grans dominis territorials. De ser, originàriament, oficials del comtat, van passar a administrar grans dominis territorials que tenien en “feu”.

Els seguien els comdors o comitores, feudataris dels comtes i membres del seu seguici o de la cort dels comtes.

Finalment, es trobaven els anomenats castlans, vassalls dels vescomtes i dels comdors.

Per sota d’ells es trobaven els anomenats “milites” i, més endavant, “cavallers”, membres de la baixa noblesa, una noblesa de segona categoria, que rebien subinfeudacions de castells o càrrecs dels barons.

feudalisme_01.jpgL’Església també es va integrar en l’estructura feudal de la societat catalana, amb extensos dominis que posseïa com a resultat de les donacions que rebia dels comtes o dels particulars, i per la tasca que va dur a terme en la repoblació de la Catalunya Nova a través dels monestirs cistercencs. D’aquesta manera, monestirs com ara el de Santa Creus i el de Poblet, van dirigir els nous pobladors i els van prestar assistència.

El nou ordre va influir en l’organització de l’Església, que es va a basar, a partir d’aquest moment, en els vincles personals propis de la societat feudal. Els bisbes i abats van rebre dominis a canvi del jurament de fidelitat al monarca i ells el van rebre dels seus vassalls a canvi de protecció. Els ordes militars hi van tenir un paper destacat, i alguns, com el del Temple, van veure incrementat el seu poder amb la conquesta de territoris als musulmans.

La pagesia va ser l’estament més nombrós de la societat catalana feudal. Subjecta a la pressió senyorial, la seva situació va ser diferent segons es trobés a la Catalunya Vella o a la Catalunya Nova.

A la Catalunya Vella, els pagesos, per evitar la seva emigració cap a les terres que s’anaven reconquerint, van ser adscrits a la terra com a serfs de la gleva i van restar sotmesos a gravoses obligacions, els dits mals usos. A la Catalunya Nova, en canvi, la seva situació va resultar més favorable, ja que van fer valer els privilegis que van obtenir en les cartes de poblament.

Així, a la Catalunya Vella, entre els anys 1150 i 1350, els senyors van endegar un procés de vinculació del pagès a la terra per evitar la seva emigració cap a les ciutats o a la repoblació de la Catalunya Nova. Aquest procés va anar acompanyat, en el moment en què el creixement demogràfic ho va permetre, d’una nova càrrega per al pagès: la redempció o remença. Aquesta consistia en una quantitat del pagès havia d’abonar al seu senyor per a poder abandonar les terres que treballava.

La remença era un dels mals usos, un conjunt de drets que els senyors podien exercir sobre la pagesia. Alguns dels més usuals, d’entre molts altres, van ser:

Feudalisme_treballcamp.jpga. Remença: Dret de redempció a canvi del pagament d’un rescat.

b. Intestia: Dret del senyor a quedar-se amb una part dels béns mobles i dels bestiar del pagès quan aquest moria intestat, és a dir, sense testament.

c. Eixorquia: Penalització per a aquells que no tinguessin descendents en la successió del mas.

d. Cugúcia: Dret del senyor a la meitat o a la totalitat dels béns de la dona que fos culpable d’adulteri.

e. Àrsia: Indemnització que rebia el senyor directe per raó d’un incendi a la finca emfitèutica.

f. Ferma d’espoli forçada: Aprovació del senyor directe a la hipoteca que feia el pagès sobre el mas per tal de garantir el dot a la muller.

g. Ius maletractandi: Dret senyorial de maltractar els pagesos per fer-los expiar un delicte o falta.

A més, la pagesia catalana esta sotmesa, generalment, a una doble pressió:

1. La senyoria territorial, corresponent al senyor directe, és a dir, aquell qui els havia cedit les terres on treballaven o vivien. Els pagesos havien de satisfer uns censos (el delme, una desena part de la collita, o la tasca, una onzena part) i realitzar determinats treballs personals a la reserva senyorial. En alguns casos, a més, havien de pagar per utilitzar els monopolis senyorials, com la farga o el forn.

2. La senyoria jurisdiccional, corresponent als titulars de les baronies, és a dir, les unitats administratives en què es trobaven les terres cedides pel senyor directe. Els pagaments que els pagesos havien de realitzar variaven molt d’una zona a una altra i sovint es confonien amb els de la senyoria territorial.

el feudo.jpg

La major part dels pagesos estaven sotmesos a la noblesa, però també n’hi havia d’altres que depenien directament dels comtes (jurisdicció comtal), o bé a l’Església (jurisdicció eclesiàstica).

Les normes i les diferents fonts jurídiques en què es fonamentava el nou ordre feudal es van agrupar, a partir del segle XII, en una compilació de lleis coneguda com a Usatges de Barcelona, un codi legal que recollia les normes del dret romà, del dret germànic i els costums feudals i substituïa l’antic codi dels visigots, el Liber iudiciorum.

D’altra banda, enmig del clima de lluites feudals característic d’aquest període, l’Església va instituir la treva de Déu, per la qual se suspenien les activitats bèl·liques durant un període fixat per la mateixa Església. La primera reglamentació de la treva de Déu va tenir lloc al sínode de Toluges, al Rosselló, l’any 1027 sota la presidència del bisbe Oliva. Posteriorment, l’any 1064, el comte de Barcelona Ramon Berenguer I la va incorporar als Usatges.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    • Lluís Artigas

      05/02/2011 - 14:00

      Hola!

      El proper 14 d’abril del 2011, si no tens cap inconvenient, reproduirem a quest article, anomenant autor i procedència, en el capítol d’història de Catalunya dedicat a la època feudal. Apartat que destinem a donar a conèixer la nostra història a la Comunitat Mexicana resident a Catalunya.

      Felicitacions sinceres per la redacció que fas de cada tema. Claredat, profunditat i rigor.

    • Vicente Moreno Cullell

      05/02/2011 - 16:40

      Lluís, per descomptat que podeu reproduir aquest post en la vostra publicació. És un honor que hagueu escollit el meu text i moltíssimes gràcies pels elogis.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús