La feudalització de Catalunya

De forma paral·lela a la consolidació de la Catalunya comtal, el sistema feudal va anar desenvolupant-se en la societat catalana. El feudalisme, com és ben sabut, és un sistema polític, econòmic i social que va desenvolupar-se en la major part dels països de l’Europa occidental entre els segles X i XII i va caracteritzar-se pels següents trets:

feudalismepiramide.jpga. La feblesa del poder monàrquic. Els reis van esdevenir uns senyors de senyors. La seva autoritat estava condicionada per la noblesa i el clergat.

b. El caràcter autàrquic de l’economia. La decadència de les antigues ciutats romanes va fer que la vida es concentrés en el camp. En les grans ciutats va implantar-se un règim autàrquic. La manca de comerç va provocar que els feus s’autoproveïssin, convivint en el seu si les explotacions agràries i els tallers.

c. L’existència d’una complexa xarxa de relacions socials. La pèrdua de poder reial va provocar l’aparició dels vincles feudals, vassallàtics o de servitud.

Els vincles feudals horitzontals o vassallàtics es donaven quan la relació era entre dos homes lliures, un dels quals –el més poderós– actuava de senyor i l’altre de vassall. El primer, a canvi de fidelitat i el servei del segon, li cedia unes terres perquè en tragués profit. La cessió podia tenir un caràcter vitalici (benefici) o hereditari (feu).

En canvi, els vincles verticals o de servitud es donaven, en aquest cas, entre un home lliure que actuava de senyor i un home que estava al seu servei renunciant a la seva llibertat: el serf, que es convertia en un objecte propietat del senyor. El serf obtenia un tros de terra (tinença) per a viure i alimentar a la seva família, però a canvi havia de lliurar una part de la collita al senyor i treballar de franc les seves terres.

d. Una societat teocèntrica. La idea de Déu va omplir tota l’edat mitjana. Era el punt de referència, la resposta a les preguntes que la ciència no podia contestar. L’Església sortia beneficiada d’aquest context social, i va esdevenir rica i poderosa.

Des del punt de vista artístic, el romànic va ser l’estil que va implantar-se en aquesta etapa. L’arquitectura, amb la construcció de monestirs i esglésies, va ser l’element més important. L’escultura i la pintura li estaven subordinada.

A Catalunya, el feudalisme va iniciar-se, probablement, a partir de finals del segle X, i en la seva implantació van intervenir-hi diferents factors.

1. Les lluites civils d’al-Àndalus. La crisi del califat durant el govern d’Hissan II, especialment després de la mort del seu lloctinent al-Mansur, va tenir conseqüències en la societat catalana. Les intervencions militars, com ara la del comte Ramon Borrell l’any 1010, o les actuacions de nobles catalans com a mercenaris dels diferents sectors enfrontats, van proporcionar sumes importants d’or que van consolidar econòmicament la noblesa.

Reinos_de_Taifas_1037.png

Berenguer_Ramon_I.jpg

Berenguer Ramon I

2. El regnat de Berenguer Ramon I. La minoria d’edat de Berenguer Ramon I (1017-1023) i la poca autoritat mostrada durant el seu govern van agreujar les tensions amb la noblesa, la qual va aprofitar l’afebliment del poder comtal per usurpar béns i drets públics. D’aquesta forma, la noblesa, i sobretot la noblesa de frontera, va continuar el seu procés de consolidació.

El testament de Berenguer Ramon I no va afavorir la recuperació del poder comtal. Pel testament, Ramon Berenguer I, el seu fill gran, va obtenir els comtats de Barcelona i Girona, i els seus germans Sanç Berenguer i Guillem Berenguer la Marca del Penedès i el comtat d’Osona respectivament, però sota l’obediència al primogènit, i a això s’ha de sumar el condomini de l’àvia Ermessenda de Carcassona, fets que van contribuir a la inestabilitat feudal.

3. Les revoltes nobiliàries (1040-1060). Entre els anys 1040 i 1060 van succeir-se un seguit de lluites internes (revoltes feudals) que van destruir l’equilibri social anterior i van instaurar un nou ordre, ja clarament feudal. A més, l’afebliment dels vincles que relacionaven els comtats catalans amb la monarquia carolíngia va facilitar que la noblesa s’apropiés gradualment de les terres i sotmetés una bona part de la pagesia lliure.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer I

Si bé Barcelona, durant el govern del comte Ramon Berenguer I, va ser el millor exponent, aquestes revoltes van estendre’s arreu, i així coneixem conflictes entre els comtes del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà. A la Cerdanya, el comte va enfrontar-se amb el vescomte, que reclamava més participació política.

En el casal de Barcelona, paradigma d’aquestes rebel·lions, la causa més probable va ser l’oposició de la noblesa a la política de Ramon Berenguer I, favorable a mantenir unes relacions de pau amb les taifes. Finalment, però, va arribar-se a un compromís pel qual Ramon Berenguer I va recuperar la fidelitat de la noblesa a canvi de sancionar l’explotació de la pagesia per part dels feudals.

4. La degradació social del pagès aprisiador. Simultàniament al seu ascens polític, la noblesa va assolir la seva consolidació econòmica en perjudici de la figura del pagès aprisiador. Aquest havia obtingut la seva propietat durant la repoblació de la Catalunya Vella, però a partir del segle XI va veure com la seva situació social i econòmica seria cada cop més precària.

Això va deure’s, d’una banda, a la pressió de la noblesa, especialment els veguers, els quals van utilitzar la justícia en favor seu i van confiscar abundats terres.

D’altra banda, els endeutaments de molts aprisiadors, normalment després de males collites, van comportar la pèrdua del seu patrimoni.

Si l’aprisiador va veure com es degradava el seu estatus, també el pagès de tinences va patir els efectes de la feudalització en incrementar-se els censos. Així, progressivament, va instaurar-se el braçatge, que consistia a lliurar al senyor una sisena part de la collita.

5. La marginació del pagès de la milícia. La manca de recursos i el creixent procés de feudalització va apartar la pagesia de la milícia, esdevenint aquesta un monopoli de la noblesa.

En definitiva, la feudalització de la societat catalana va suposar, com en tot procés feudal, un afebliment del poder comtal, una degradació jurídica i material de la pagesia i un reforçament del poder nobiliari i eclesiàstic. L’Església no va restar al marge d’aquest procés i va beneficiar-se de l’estructura feudal a través de la possessió d’extensos dominis i de la seva integració en la xarxa de vinculacions personals.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús