Expansió demogràfica i activitats econòmiques a la Catalunya feudal (segles XI i XII)

El creixement demogràfic:

Durant els segles XI i XII les terres catalanes, com en general tot l’occident europeu, van experimentar un important creixement de la població. Les causes cal cercar-les en l’increment de la superfície conreada i en un augment dels rendiments i, per tant, de la producció d’aliments.

Les conseqüències d’aquest augment de la població van ser diverses. Així, a la Catalunya Vella l’augment de la pressió demogràfica va coincidir amb una relativa fixació de la frontera, a causa de la política comtal derivada del cobrament de les pàries, fet que va provocar l’artigatge de noves terres, fins i tot de les de poca qualitat, i la construcció de feixes als vessants de les muntanyes.

Un cop conquerida la Catalunya Nova, en canvi, l’excedent de població va ser molt útil ja que va servir per a repoblar les noves terres sota domini català al llarg del segle XII. Per exemple, es pot afirmar que els repobladors de la Segarra, l’Urgell i l’Anoia procedien segurament del Bages i Osona, és a dir, territoris de la Catalunya Vella.

La població catalana en aquest període, com en segles anteriors, va continuar sent bàsicament rural.

Els principals nuclis urbans eren Barcelona i Girona, que van augmentar la seva població i van veure créixer ravals d’artesans i comerciants al voltant seu.

A partir del segle XII es van fundar a la Catalunya Nova moltes “viles noves” i “viles franques”. Algunes van ser el resultat de la concessió de cartes de poblament per part dels comtes, interessats en la repoblació de terres situades en indrets estratègics, i altres van ser la conseqüència de l’emigració de pagesos de la Catalunya Vella que cercaven noves terres on establir-se.

L’agricultura i la ramaderia:

En una societat rural com la catalana, l’agricultura era l’activitat econòmica més destacada i, partir del segle XI, es va constatar un augment significatiu de la producció. Aquest augment de producció agrícola que va experimentar-se en els segles XI i XII va ser el resultat d’un increment de les terres de conreu i de la introducció de millores tècniques.

campesinos2.jpgEls cereals van ser el conreu més estès. L’ordi, el sègol, la civada, el mill i el blat ocupaven la major part de la superfície conreada. En èpoques de crisi era freqüent el consum de glans en lloc de cereals panificables.

La vinya va anar colonitzant progressivament les terres de Catalunya. Des dels nuclis inicials de la muntanya va davallar cap a les planes. En la seva extensió va jugar un paper important el contracte de coplantatio, segons el qual els pagesos, al cap de set anys de treballar les terres dels seus senyors, esdevenien propietaris de la meitat de la vinya.

A partir del segle XI, l’arboricultura va tenir un fort creixement. La pomera, per la seva capacitat d’adaptació era el fruiter més corrent. L’olivera i la noguera eren també molt apreciades.

A nivell tècnic, les principals innovacions van ser els molins d’aigua, que estalviaven molta feina als pagesos i proporcionaven beneficis als senyors, i una millor qualitat dels estris agraris (aixada, càvec, falç, forca) gràcies als progressos de la metal·lúrgia.

La ramaderia, llevat dels Pirineus on predominava clarament, era un complement de l’agricultura. Els ramats d’ovelles van experimentar, a partir del segle XI, un fort creixement. A més de la llana i la llet, l’ovella proporcionava la pell de la qual s’obtenia el pergamí, greix per a fer candeles i fins i tot dels budells se’n feien cordes.

El bestiar cavallí també va augmentar força en aquest període, especialment des que els cavalls van ser utilitzats per tirar dels carros i de les arades en lloc dels bous. També el porc va sobresortir a causa del consum de la seva carn.

L’artesania:

L’artesania, des del segle XI, va perdre el caràcter rural que va tenir durant els segles IX i X per esdevenir una activitat bàsicament urbana. Des de finals del segle XI, hi ha constància d’obradors a Barcelona, mentre que a Girona, Berga, Besalú, Vilafranca del Penedès i Lleida se’n troben des de l’últim terç del segle XII.

La indústria tèxtil va ser la més representativa del món artesanal en aquest període, tant pel nombre de treballadors com pel volum de la seva producció.

Les draperies, que produïen teixits de llana, van adquirir un especial desenvolupament des de la presa de Tortosa, ja que la seva conquesta garantia l’arribada de les llanes aragoneses a través de l’Ebre. Segons estudis recents, durant el segle XII els centres drapers ja estaven estesos per tot Catalunya.

D’altra banda, la metal·lúrgia del ferro va ser l’altra gran activitat artesanal. Les fargues es concentraven sobretot al Pallars i al Ripollès, a prop dels jaciments (Vall Ferrera), dels rius (Freser, Ter) i dels boscos, dels quals s’obtenia carbó vegetal.

Progressivament, els treballadors d’un mateix ofici van estrènyer els seus vincles laborals i van sorgir les primeres associacions artesanals: les confraries. Inicialment van tenir una finalitat benèfica i social (ajudes a vídues i orfes, assistència als malalts, ajuda als qui es quedaven sense feina, etc.) i un marcat caire religiós. A partir de les confraries sorgirien, durant el segle XIII, els gremis.

El comerç:

El comerç català va experimentar un primer impuls a partir del segle XI donant pas a una intensificació de l’activitat comercial tant local com exterior. Mentre en els mercats interiors –urbans, rurals, fires i mercats itinerants– es traficava amb productes agrícoles, bestiar, vestits, sal i productes artesanals, el comerç exterior, especialment a partir del segle XII, va diversificar-se bàsicament en tres grans rutes: Flandes, nord d’Àfrica i Orient.

Els productes catalans s’exportaven al nord d’Àfrica a canvi d’ivori, pells, metalls i especialment l’or sudanès. Aquest mateix or, posteriorment, era emprat en els mercats orientals per a adquirir productes exòtics i espècies, que després els comerciants catalans redistribuïen entre els mercats occidentals. Així mateix, el comerç de productes amb Al-Àndalus es va incrementar.

El desenvolupament del comerç va comportar l’aparició de les primeres formes de capitalisme mercantil, lligades al finançament de les expedicions comercials.

El tipus de contractació més típic a Catalunya va ser la comanda. Aquesta consistia en un pacte entre dues persones. L’una finançava el viatge sufragant-ne tot el cost, i l’altra feia i aportava el seu treball. En el moment de liquidar el pacte, el primer recuperava la inversió feta i percebia tres quartes parts dels beneficis, mentre que el mercader es quedava la quarta part restant.

A partir del segle XI, els canvistes van ser freqüents en els mercats i ports catalans. Especialistes en el pes i valor de les monedes, els canviants intercanviaven monedes estrangeres per locals, amb un benefici a favor seu d’aproximadament un 20%.

La moneda catalana va evolucionar durant els segles XI i XII cap a un model bimetàl·lic. Així, imitant el dinar musulmà, es van encunyar els mancusos catalans, que equivalien a vuitanta-quatre diners de plata. Com a monedes intermèdies es van crear el diner gros (3,5 diners) i els argenços (2,4 diners).

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús