Els comtats catalans en els segles XI i XII: l’expansió peninsular i la consolidació del casal de Barcelona

L’etapa compresa entre els segles XI i XII assenyala un període de creixement territorial i polític dels comtats catalans, caracteritzada per dos elements principals:

1. L’expansió peninsular que va suposar la reconquesta de la Catalunya Nova.

2. La consolidació del casal de Barcelona per sobre de les altres cases comtals catalanes i la formació de la Corona d’Aragó.

Un tercer element a destacar, amb el qual es posaria fi a aquesta etapa de la història catalana, va ser el naixement de la Corona d’Aragó amb la unió dinàstica del comtat de Barcelona i el regne d’Aragó, el 1151, que trencaria l’equilibri de forces existent a la Península i determinaria l’articulació d’unes noves relacions entre el regne de Castella i el nou regne catalano-aragonès des del segle XII.

L’expansió peninsular:

Després de la ruptura amb l’Imperi Carolingi, els successors de Borrell II van evolucionar, durant el segle XI, de la següent manera:

comtats.jpegEntre el 985 i el 1010, després d’una breu etapa de pau que va arribar fins a l’any 1000, va donar-se un període de clar domini musulmà, durant el qual Ramon Borrell, comte de Barcelona, va haver de patir diferents atacs en els seus territoris.

A partir de 1010 i fins el 1046, coincidint amb la descomposició del califat i l’aparició dels regnes de taifes, va donar-se una superioritat militar catalana, traduïda en nombroses expedicions, com la de Ramon Borrell i Ermengol I d’Urgell l’any 1010 per a intervenir en els afers interns dels musulmans.

Aquestes incursions proporcionarien grans recursos econòmics als comtes, fet que explica perquè en aquest període els avenços a la frontera van ser molt petits, consolidant-se aquesta en el riu Gaià.

Entre l’any 1046 i el 1090, és a dir, durant el govern de Ramon Berenguer I i els seus fills Ramon Berenguer II (dit el “Cap d’Estopes”) i Berenguer Ramon II (dit “el Fratricida”), va implantar-se definitivament el cobrament de pàries (tribut que les taifes pagaven per tal de conservar la seva integritat) a les taifes de Tortosa, Lleida i Saragossa, però no va aconseguir-se a València i Múrcia, on l’acció del Cid Campeador va impedir-ho.

L’or provinent de les pàries musulmanes va reactivar l’economia catalana, ja que l’abundància de moneda va contribuir a fer desenvolupar el comerç i la construcció de castells i vaixells.

A partir del 1090, després de la derrota del rei Alfons VI davant els almoràvits en la batalla de Sagrajas, els regnes cristians van aturar la seva expansió.

D’aquesta manera, en acabar el segle XI la frontera estava estabilitzada i les ciutats més riques de la Catalunya Nova (situada al sud de la frontera Llobregat-Cardener-Segre), com Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa, seguien en mans musulmanes.

A començaments del segle XII (1105), els urgellencs, ajudats pels barcelonins, van conquerir Balaguer. Tot seguit (1116), Ramon Berenguer III va efectuar un primer intent d’ocupació de Lleida que va acabar sense cap resultat positiu. L’interès del comte barceloní en Lleida era comprensible tenint en compte que l’any 1118 Alfons el Bataller d’Aragó havia conquerit Saragossa i ambicionava les terres de Ponent. Finalment, i després d’alguns enfrontaments militars, va arribar-se a un compromís mutu de no realitzar cap acció sobre Lleida.

comtats catalans.jpgSalvaguardats els interessos a la frontera de Ponent, Ramon Berenguer III va concentrar tots els seus esforços sobre la ciutat de Tarragona, la conquesta i repoblació de la qual va iniciar-se l’any 1129. Aleshores, l’Església catalana va poder restablir la seu d’aquesta ciutat, que va esdevenir independent de l’arquebisbat de Narbona.

Dominada Tarragona, el següent objectiu va se Tortosa, conquerida per Ramon Berenguer IV l’any 1148. Sense deixar temps als musulmans per a refer-se de la desfeta, el comte barceloní va iniciar aleshores el setge de Lleida.

La ciutat de Lleida va caure l’any 1149. Immediatament va iniciar-se l’ocupació dels territoris situats entre Lleida i Tortosa. En dos anys (1149-1151), els exèrcits catalans van ocupar la major part de les Garrigues i les principals localitats del Priorat i la Ribera d’Ebre. Finalment (1154), Siurana de Prades, la darrera fortalesa musulmana al territori català, va ser ocupada.

La consolidació del casal de Barcelona:

A començaments del segle XI, existien a Catalunya vuit cases comtals: Barcelona, Urgell, Cerdanya, Besalú, Empúries, Rosselló, Pallars i Ribagorça. Entre elles no existia cap lligam de tipus jurídic, però en realitat estaven unides per vincles familiars, per compartir una mateixa realitat històrica i per l’existència del poderós nucli format per Barcelona-Girona-Osona, entorn del qual gravitaven els altres comtats. A més, els continuadors de Borrell II van portar a terme una política d’aliances matrimonials i de pactes amb els altres comtats que van consolidar, a poc a poc, l’hegemonia del Casal de Barcelona sobre els altres comtats.

D’altra banda, a mesura que el poder polític barceloní es feia més fort, donant forma a una unitat política dels comtats, la paraula Catalònia va començar a utilitzar-se per designar el territori on vivien els catalans. En aquesta tasca van destacar especialment dos comtes de Barcelona: Ramon Berenguer I (1035-1076) i Ramon Berenguer III (1097-1131).

D’aquesta manera, a partir del regnat de Berenguer Ramon I, el comtat de Barcelona va iniciar el seu camí cap a la hegemonia política a Catalunya. Aquest comte va mantenir bones relacions amb els seus veïns, fins al punt d’obtenir cert reconeixement per part dels comtes d’Urgell, Besalú i Cerdanya.

El seu fill, Ramon Berenguer I, en plena revifalla econòmica gràcies a l’entrada de les pàries musulmanes, va aconseguir d’ampliar aquests pactes per a la majoria de les cases comtals, llevat de la del Rosselló i la del Pallars.

ramon-berenguer-I-de-barcelona.jpg

Ramon Berenguer I

La preponderància barcelonina va veure’s amenaçada quan Ramon Berenguer II el “Cap d’Estopes” va ser assassinat a instàncies, possiblement, del seu germà Berenguer Ramon II “el Fratricida”. L’autoritat d’aquest va ser greument qüestionada pels altres comtes, i només després de llargues negociacions va recuperar el seu estatus.

A més, Berenguer Ramon II va aconseguir del papa Urbà II, l’any 1089, la separació de Narbona i la restauració de l’arquebisbat de Tarragona, amb la qual cosa a la independència política ara s’hi afegia la religiosa.

Ramon_Berenguer_el_Gran.JPG

Ramon Berenguer III

El seu nebot, Ramon Berenguer III, va augmentar el prestigi i la fortalesa del casal de Barcelona. Mitjançant una hàbil política matrimonial va obtenir la incorporació dels comtats de Besalú i de Cerdanya, i va arrabassar a Empúries la zona de Peralada. Així, amb Ramon Berenguer III, es pot afirmar que Catalunya va articular-se definitivament al voltant del casal de Barcelona que va reforçar el seu predomini sobre els altres comtats independents, subjectes a relacions de vassallatge.

El seu fill, Ramon Berenguer IV, va consolidar aquesta situació de predomini amb el seu matrimoni amb Peronella d’Aragó.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús