Formes de vida i creences medievals

La natura, durant tota l’edat mitjana, va ser el centre de l’atenció de l’home, que l’observava i l’escodrinyava amb una intensitat que, vista des del nostre punt de vista de ciutadans del segle XXI, ens pot semblar fins i tot obsessiva.

Coneixem, d’una manera imperfecta una relació tan estreta entre home i natura que en els estrats més baixos de la societat, especialment en el medi rural, prenia un caràcter gairebé exclusiu.

Segurs d’estar ineluctablement units al món natural (vegetal i animal) i de ser regits per les mateixes lleis, tant les persones cultes com l’home comú, vivien les seves vides sense apartar mai l’atenció de la natura, sempre temorosos que esdeveniments excepcionals (com ara eclipsis, cometes, aurores boreals) suposessin a la pràctica una alteració, ruptura o estancament de l’evolució natural de les coses.

La por que esdevingués qualsevol fet irreparable arribava amb facilitat al paroxisme. Per tot arreu, al cel o a la terra, es trobaven senyals d’un món que exhortava a no infringir les regles i, per als eclesiàstics, també a no pecar contra Déu i el proïsme.

Crueltat i violenta exhibició de la força física, barrejades amb sobresalts de temor i remordiments, planaven entorn la vida dels poderosos, tal i com ens han estat transmesos pels escriptors contemporanis.

1.jpg

Però, de la gent corrent, què en sabem? La tosquedat dels vestits era un tret que marcava clarament cada persona. Per una altra banda, davant d’un medi físic que havia esdevingut gairebé primitiu arreu, les reaccions i actituds dels homes tampoc deixaven lloc per a refinaments.

L’elevada mortalitat, totes aquelles sepultures a les esglésies i als voltants, i la proximitat dels morts als vius, feia que la idea de la mort planés sempre sobre la població. Els difunts eren imaginats en contínua activitat: com a consellers, renyant i castigant els vius, fins i tot al seu costat en les batalles. Eren custodis severs dels béns de les esglésies i monestirs.

Els sants i els morts “en olor de santedat”, en un temps en el qual encara no existia un procés clar de canonització dels difunts considerats sants, i en el qual es pensava que aquests eren nombrosíssims, quasi per força havien de participar dels afers dels vius.

El món terrenal i el del més enllà eren travessats per viatges de morts i de vius en ambdós sentits. Aquests darrers, segons es creia, podien morir o reviscolar, o ser transportats, espiritualment, mentre tots els creien morts, enmig dels sofriments infernals o de les alegries paradisíaques, i retornats després a la vida, alliçonats pel que havien vist. Fins i tot persones definitivament mortes tornaven a aquest món per a resar sobre la seva tomba o sobre la d’un sant famós, pel bé de la seva ànima.

Segons les creences medievals, els dos móns no els separava una rasa profunda, i la precarietat de l’existència es traduïa materialment en la possibilitat d’anar i tornar, a discreció del senyor. Amb el temps, els clergues van proposar imatges més accentuades i progressivament més amenaçadores i truculentes dels morts que descendien al món dels vius.

Les riqueses de les esglésies i dels monestirs van arribar a ser tant impressionants en els segles IX i X, que molts les usurpaven apropiant-se sovint d’elles per la violència. El sant a qui l’església o el monestir estaven dedicats esdevenia aleshores el seu defensor, vigilant o venjador.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús