El feudalisme

A la part occidental d’Europa, als estats hereus de les invasions germàniques, es va començar a desenvolupar en l’edat mitjana un sistema d’organització social anomenat feudalisme. Així, entre els segles VIII i X, a l’Europa occidental cristiana es va consolidar un sistema econòmic i polític heterogeni que pels seus trets comuns en l’economia i la societat denominem feudal.

Hommage_au_Moyen_Age.jpgEl feudalisme es va caracteritzar per l’existència d’infinitat de nuclis gairebé autosuficients en els quals un petit grup de persones vivia del producte del treball de les famílies camperoles, que constituïen la majoria de la població. Les relacions de poder s’establien sobre la base de la dependència personal dels febles respecte als forts, els quals oferien protecció a canvi d’obediència i fidelitat.

Un sistema d’organització social d’aquestes característiques suposava la quasi inexistència d’una centralització política, ja que la sobirania s’exercia en múltiples cèl·lules de poder pràcticament autònomes. Per això, les anomenades monarquies feudals eren febles. El rei era un senyor feudal més i, de vegades, ni tan sols el més ric en terres i homes.

La feudalització va significar una privatització del poder: «els drets del poder públic acaben per acusar un caràcter patrimonial, i les costums, enteses en el sentit de drets del poder públic, es converteixen en objecte de transaccions». Portada la situació al límit, pot afirmar-se que la societat feudal retalla i fragmenta el poder públic. Fins a començaments del segle XII assistim a la reducció progressiva de l’autoritat pública; mentre que, després, en el període següent, durant el qual començaran a constituir-se els Estats moderns, assistirem a una recuperació del dret públic.

A més, cal assenyalar que la religió i l’organització eclesiàstica van tenir en el món feudal una intervenció importantíssima com a justificació del sistema social imperant.

Cleric-Knight-Workman.jpgTres segles després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, el món greco-romà havia estat abolit de l’occident europeu. Occident es barbaritzaria, perquè els germànics, tot i admirar i voler imitar la grandesa romana, no compartien el concepte de res publica, clau per entendre la política de l’edat antiga.

Des de la cort fins al darrer funcionari, passant pels grups professionals i religiosos, de la ciutat i del camp, es pot observar la creixent privatització de l’Estat i de la societat. En les tribus bàrbares sorgeix un estat de nova planta: el poder té un origen màgic, diví i guerrer, exercit pel rei, cap de guerra estriat, i pels guerrers lliures; l’amalgama inestable se sosté solament en la victòria militar.

El ciment d’aquesta organització, sense domicili fix ni estabilitat assegurada, no és, com a Roma, la idea de bé comú, sinó més aviat l’aglomeració d’interessos privats dins d’una associació provisional dissolta automàticament per la victòria. El rei és vist com a amo del botí i de la terra conquerida, a la seva mort tots els seus béns, com si fossin una propietat privada, es divideixen entre els seus hereus a parts iguals. És el principi de la patrimonialitat del regne.

L’Imperi Carolingi va ser l’Estat en el qual es va desenvolupar l’organització que anomenem sistema feudal, especialment en la seva desintegració. No obstant això, el que veritablement es va estendre per Europa i va tenir una llarga durada en el període medieval va ser un conjunt d’aspectes consolidats durant el període de crisi de l’Imperi i després de la seva dissolució.

Cal posar atenció, doncs, a com es va modificar la posició ocupada pels senyors laics i eclesiàstics, i també la dels funcionaris. Cal tenir en compte que, en principi, els beneficis dels senyors i les terres controlades pels funcionaris comportaven la contrapartida de prestació de serveis al rei.

Fins i tot Carlemany tenia previst repartir, l’any 806, l’imperi entre els seus tres fills. Només l’atzar, que va voler que dos dels seus fills morissin abans que el primogènit, Lluís el Pietós, permetria la unitat provisional de l’Imperi.

Feudalism 1.jpgPerò les lleis germàniques confonien inconscientment el domini públic i el privat; la primacia de l’oralitat en la justícia la convertia en quelcom eminentment personal i subjectiu perquè només coneixien la llei els especialistes. A més, cadascú era justiciable segons el seu origen (visigot, franc, etc.). El personalisme de les lleis reforçava la fragmentació social i sostreia la justícia de qualsevol caràcter universal, punt fonamental de la llei romana aplicable a tots els ciutadans de l’Imperi. Per tant, la generalització del dret privat a expenses del dret públic és una innovació germànica.

Els successors de Carlemany van tenir menys força que el creador de l’Imperi. Freqüentment, van aparèixer diversos pretendents al tron que es barallaven entre si. Aquest fet va permetre que els senyors feudals i els funcionaris estiguessin menys controlats per un poder superior que els exigís serveis i obediència i, per tant, van incrementar el seu poder en les terres concedides.

La revolta dels quadres carolingis a partir de 840 i el seu acaparament dels drets reials desembocaria en el feudalisme. A partir de 950 es multiplicarien les fortificacions feudals: és a dir, l’autoritat es fraccionaria en múltiples cèl·lules autònomes, al capdavant de cadascuna hi hauria un cabdill que tindria a títol privat el poder de manar i de castigar; i explotaria aquest poder com una part del seu patrimoni hereditari.

Els funcionaris van aconseguir que el seu control sobre la terra es convertís en vitalici primer i després hereditari. Amb els beneficis derivats va succeir el mateix.

Al mateix temps, els senyors usurparien també els drets jurisdiccionals, és a dir, el dret a administrar la justícia, a reclutar homes armats i, sobretot, a cobrar impostos. Així, cada gran noble va assolir el domini total de les seves terres, metre que el poder del rei va quedar limitat als territoris que controlava directament, com si fos un noble més.

Les terres de l’Església, per la seva part, van obtenir el privilegi d’immunitat, és a dir, se les eximia de pagar impostos al poder reial i, en canvi, podien recaptar-los en el seu benefici.

D’aquesta manera, per diferents vies, va arribar-se a una mateixa situació: la consolidació d’un sector social minoritari que detenia la propietat de la terra (l’element bàsic de la subsistència) i el poder polític local.

La xarxa de dependències (basades en les relacions de vassallatge) que havia existit en època de Carlemany va deixar de servir com a mitjà de govern per als reis a partir del segle IX. L’herència dels beneficis i la força dels vassalls i subvassalls feia que el rei no tingués accés al control de la major part dels seus súbdits.

En la gestació d’aquest model feudal convergirien diversos factors determinants:

1. Una economia agrària en règim d’explotació senyorial.

2. Una marginació d’amplíssimes zones agrícoles respecte dels grans circuits comercials i monetaris. A partir del segle VIII i a causa, en part, de la penetració musulmana per la Mediterrània, els grans mercats, basats en el tràfic de mercaderies entre Orient i Occident, deixarien d’existir. La progressiva ruralització de l’economia, la seva degradació, comportaria l’autarquia econòmica i l’aturada del flux monetari. En conseqüència, l’economia es basaria en la producció agrària autàrquica. La manca de comerç provocaria que els feus s’autoproveïssin, convivint en el seu si les explotacions agràries i els tallers.

3. Un aïllament dels centres de poder respecte als seus subordinats. La ruralització s’oposaria a la concepció del món antic, vertebrat a l’entorn de l’hegemonia de la ciutat sobre el camp. La ciutat havia estat l’òrgan administratiu i burocràtic de Grècia i Roma. A partir de la crisi del segle III, la decadència de la ciutat s’accentuaria i la població sofriria un desplaçament cap al medi rural aïllat.

feudalismepiramide.jpg4. Una organització social fonamentada en cadenes de fidelitats personals. Els reis no podien disposar d’exèrcits permanents per manca de diners i havien de comptar amb l’adhesió incondicionals dels seus vassalls, la qual era conservada amb la concessió de terres i privilegis. Aquesta pèrdua de poder reial provocà, doncs, l’aparició de vincles recíprocs de fidelitat on el monarca no era un sobirà suprem situat per damunt del seus súbdits: era senyor dels seus propis dominis, i a la resta era, en certa mesura, una figura cerimonial.

Aquest sistema polític de fragmentació de la sobirania impossibilitaria l’aparició d’un aparell administratiu permanent per imposar el compliment de la llei. A més, el poder polític s’identificaria amb la funció judicial d’interpretar i aplicar les lleis existents. El rei, incapaç de recaptar impostos, administrar justícia i preservar l’ordre públic en els seus territoris per la manca d’exèrcit, administració i jutges, deixaria aquests deures en mans dels nobles. És a dir, a la possessió de la terra, s’afegiria, en el segle IX, la jurisdicció sobre els seus habitants.

Aquesta evolució es va iniciar a l’època de la decadència carolíngia, però durant els segles posteriors (segles X i XI) va fer-se més acusada. En els decennis que emmarquen el segle X es perfila el que anomenem “revolució feudal”, en relació a la ruralització de la vida social organitzada. La cort feudal substitueix d’aquesta manera a la ciutat com model vertebrador de la societat.

El rei solament podia comptar amb les seves terres, els homes i els recursos del seu propi domini patrimonial. Per exemple, l’exèrcit reial era reduït i el monarca per defensar el regne depenia dels exèrcits dels seus vassalls. Quan hi havia una amenaça exterior, el monarca cridava els nobles, que unien els seus exèrcits als del rei i s’enfrontaven amb els enemics. Qualsevol petició d’ajuda als seus vassalls (de vegades més poderosos que el propi rei) significava la concessió de més terres i privilegis.

Els nobles acceptaven la primacia del rei mitjançant un pacte anomenat vassallatge. Els nobles es convertien en vassalls del rei en una cerimònia que rep el nom d’homenatge, en què, agenollats i besant la mà del monarca, li juraven fidelitat, ajuda militar i consell en el govern. Per la seva banda, el rei feia la investidura, per la qual cedia una porció de terra, el feu, al seu vassall.

Al seu torn, els nobles podien tenir vassalls propis, que solien ser nobles menys importants. A canvi de jurar fidelitat al seu senyor, aquest els atorgava un feu més petit. Així es va formar una cadena de vincles personals que lligava el rei amb els nobles del regne.

La manca d’un dret públic possibilitaria la complexa jerarquia de vincle personal, fonament jurídico-polític del món feudal. El vassallatge va ser, doncs, un tipus de relació que s’establia entre dues persones lliures, una de les quals (el vassall) prometia a una altra (el senyor) fidelitat i serveis a canvi de protecció i manteniment. En un principi va ser concebuda com un vincle personal, però aviat perdria aquest caràcter en generalitzar-se la possibilitat que un individu pogués rebre feus de diferents senyors. El vincle de vassallatge durava tant com la vida dels que l’havien contret.

En el feudalisme ja no s’apel·laria a una llei igual per a tots, que emanés del poder reial, sinó als pactes privats entre senyors, a les terres dels quals exercien la justícia i cobraven impostos per al seu propi enriquiment. Per això, pot afirmar-se que una de les característiques essencials del feudalisme va ser la fragmentació del poder polític.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús