Al-Àndalus: evolució territorial i política

L’any 711, el regne visigòtic va viure una guerra civil entre Roderic i els familiars del rei anterior. Aquests últims van demanar ajuda als musulmans, que ja dominaven el nord de l’Àfrica. El governador d’aquesta zona, Musà ibn Nusayr, i el seu general Tariq ibn Ziyad van travessar l’estret de Gibraltar amb les seves tropes i van derrotar l’exèrcit de Roderic a la batalla de Guadalete (711).

Però, Musà i Tariq no van tornar el poder als visigots i, en només quatre anys, els seus exèrcits van ocupar la major part de la Península Ibèrica. Els exèrcits musulmans van trobar poca oposició a la conquesta: la noblesa visigòtica estava desunida i la població es va mostrar indiferent davant la invasió.

Els musulmans van conquerir gairebé tota la Península, però aviat van abandonar els territoris situats al nord del Sistema Central, a causa del clima fred, i van anomenar Al-Àndalus les terres que tenien sota el seu poder. Aleshores, Al-Àndalus va passar a estar governada per un emir o governador, dependent del califat de Damasc, i Còrdova va esdevenir la capital del territori.

2ESOT2mapexpansion.jpg

L’emirat independent. L’any 750 els abbàssides van aconseguir el poder de l’Islam i la família Omeia va ser assassinada. Només un dels seus membres, el jove Abderrahman, va aconseguir escapar i arribar a la península Ibèrica, on va aconseguir el poder. L’any 756 es va proclamar emir de Còrdova amb el nom d’Abderrahman I.

El títol d’emir independent significava que els governadors d’Al-Àndalus deixaven d’obeir el califa com a autoritat política, tot i que van continuar reconeixent-ne l’autoritat religiosa.

Aquests primers temps de la història d’Al-Àndalus com a emirat independent van ser força turbulents. Els emirs es van enfrontar amb les incursions militars dels francs i dels cristians que s’havien refugiat al nord, i també es van produir un gran nombre de revoltes internes en el territori musulmà peninsular.

mapa al-andalus.jpg

El califat de Còrdova. Abderrahman III va heretar el tron l’any 912. En els primers anys del seu regnat va aconseguir sufocar les insurreccions internes i les incursions cristianes. Aquestes victòries li van donar una gran autoritat i, d’aquesta manera, Abderrahman III es va intitular com a califa l’any 929. Aquest títol significava que, a més de dirigir el govern d’Al-Àndalus, també n’era la màxima autoritat religiosa del seu regne, deixant de dependre de l’autoritat de Damasc.

El califat de Còrdova pot ser qualificat com el període més brillant de la llarga història d’Al-Àndalus.

El califa era auxiliat en el govern per l’hagib, el primer ministre, i pels visirs, una espècie de ministres. Els valís dirigien les províncies i les marques frontereres de Saragossa, Toledo i Mérida.

L’any 976 va arribar al califat Hixam II, que només tenia onze anys. Davant de la seva minoria d’edat, el govern va quedar en mans d’un general brillant, Almansor, que va realitzar més de cinquanta ràtzies contra els regnes cristians del nord. Les ràtzies eren campanyes de saqueig, per recollir botins i fer presoners.

Els regnes de taifes. Després de la mort d’Almansor, les lluites internes van arrasar Al-Àndalus. Com a resultat, l’any 1031, el califat es va dividir en un gran nombre de regnes o taifes. D’entre aquestes taifes destacarien els regnes de Sevilla, Toledo, Badajoz i Saragossa.

Reinos_de_Taifas_1037.png

Aquesta desunió va afeblir notablement Al-Àndalus i les taifes van ser fustigades constantment pels regnes cristians del nord. Per evitar els atacs, les taifes pagarien les paries (un tipus de tribut) als reis cristians. Però l’empenta militar dels regnes cristians cada vegada era més gran. Així, el 1085, Toledo va passar a mans cristianes. Atemorits, els musulmans van demanar ajuda als almoràvits, uns guerrers berbers que havien format un gran imperi al nord de l’Àfrica, amb capital a Marràqueix.

Aleshores, els almoràvits van passar a la península Ibèrica per frenar l’avenç cristià, van posar fi als regnes de taifes i van tornar a unificar Al-Àndalus per un breu període de temps.

Tanmateix, el 1147 els almoràvits van ser substituïts en el poder per un altre poble berber, els almohades. Els almohades van llançar una ofensiva general contra els regnes cristians. Només la unió dels exèrcits cristians va permetre frenar els almohades en la decisiva batalla de Las Navas de Tolosa el 1212. Després d’aquesta derrota, l’Imperi almohade es va desintegrar i els cristians van conquerir gairebé tot Al-Àndalus.

El regne nassarita de Granada. El regne de Granada es va convertir en l’últim territori musulmà a la Península Ibèrica després de la desfeta de 1212. S’estenia per les actuals províncies de Màlaga, Almeria, Granada i la part oriental de Cadis. Estava governat per la família dels Nasr, d’on prové el terme nassarita.

granada.jpg

El regne nassarita, però, era molt feble. En la pràctica, durant gairebé dos segles i mig, va ser un Estat vassall del regne de Castella. Els governants granadins havien de pagar un tribut als reis castellans i ajudar-los en cas de guerra. A més, la història de Granada va estar marcada per les lluites internes entre la dinastia nassarita i altres famílies nobles, com la dels Abenserraigs. Els enfrontaments interns van afeblir el regne i van acabar facilitant la conquesta cristiana, duta a terme pels Reis Catòlics el 1492.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús