Mahoma i l’aparició de l’Islam a l’edat mitjana

La zona oest del continent asiàtic i el terç nord del continent africà configuren la zona islàmica. En realitat, i per dir-ho amb més exactitud, hauríem de parlar del món àrab. Aquesta àrea té una llengua i una cultura comunes, i l’element fonamental de cohesió és la religió islàmica o musulmana. La història de l’islam, o dit més correctament, del món islàmic, explica la influència de l’islam en la creació i expansió d’un moviment no només religiós, sinó també polític i social.

Els àrabs són originaris de la Península Aràbiga. Aràbia és una extensa península de l’Àsia situada entre el mar Roig i el golf Pèrsic. Té un clima desèrtic que només permet l’agricultura en algunes zones de la costa i als oasis de l’interior. Els àrabs es van expandir a costa dels imperis Bizantí i Persa.

L’esclat religiós que va unificar culturalment la part del món actual que va des de Djakarta a Samarcanda passant per Lagos va néixer al principi del segle VIII a la península Aràbiga. Aquesta península posseïa una organització social fonamentada en els clans, les tribus (enfrontades entre si, sense cap poder polític que les unís) i el sistema de valors que comportava la vida difícil del desert. La majoria de la població estava formada per nòmades que es dedicaven al pasturatge. Només hi havia dues ciutats importants, la Meca i Medina, on es concentrava un comerç molt pròsper.

Tribes_english.png

Cada tribu tenia les seves pròpies creences, malgrat que totes consideraven la Meca la seva ciutat sagrada. Les religions dels diversos grups eren politeistes i animistes. La cultura no vivia aïllada gràcies a una intensa activitat comercial i, per tant, coneixien les religions cristianes, hebraiques i mazdeistes. Sobre aquest substrat va ser bastida la religió més jove de les religions monoteistes revelades, l’Islam, fundada per Mahoma.

Abans de l’arribada del profeta Mahoma (o Muhàmmad), a la Península Aràbiga hi existien, junt amb el cristianisme i el judaisme, diverses creences politeistes i idòlatres que es reunien al voltant de la Ka’ba. Tanmateix, també hi havia una antiga tradició monoteista, o almenys la creença en una divinitat suprema.

Els àrabs s’organitzaven de forma tribal, i s’hi podien distingir tres nuclis diferenciats:

1. El nord peninsular, que mantenia relacions estretes amb el Mediterrani. Als segles V i VI apareixen a les fronteres del desert els estats dels làkhmides i dels ghassànides per protegir Bizanci i Pèrsia.

2. Al centre peninsular hi havia el desert, poblat per tribus nòmades i petites poblacions en oasis per on hi passaven les caravanes, com ara la Meca, Medina o Taïf.

3. I al sud-oest hi havia el Iemen, molt fèrtil. Era un país agrícola que dominava la canalització de les aigües, però la destrucció del dic de Marib al segle VI va provocar la dessecació i emigracions massives al nord.

L’arabització va afectar també els diferents pobles que habitaven el nord d’Àfrica. A l’oest, al Magrib, la població era berber. Als països del Nil, a l’est africà hi vivien representants de les quatre grans ètnies del continent, els calamites, els quals, probablement, s’havien traslladat al final del Paleolític cap a l’Àfrica septentrional. El terreny és semiàrid i el Sàhara fa de frontera natural; el Nil constitueix una excepció de terra fèrtil.

Muhammad_13.jpgDins d’aquest context, va aparèixer Mahoma, un dels comerciants de la ciutat de la Meca, que va desenvolupar el monoteisme dels cristians i els jueus i va adaptar-lo als costums i lleis tribals. La seva utilització del terme Alà per a referir-se a Déu és la mateixa que ja feien servir les tres creences predominants fins aleshores: en el cas dels idolatres, era el nom que donaven a la deïtat superior, creadora de totes les coses que existien.

L’aparició i expansió de l’Islam al segle VII és un fenomen de gran transcendència històrica. L’Islam segueix la tradició de les dos grans religions monoteistes que la precedeixen, la jueva i la cristiana, ja que els musulmans creuen també en un únic Déu (anomenat Al·là en àrab).

Pels islàmics, Mahoma, el fundador de la religió era l’últim dels profetes. Creuen que Al·là havia il·luminat anteriorment Abraham, Moisès i Jesús, i altres avantpassats comuns de jueus i musulmans. D’aquí el respecte que mostren davant les anomenades “gents del llibre” (cristians i jueus).

Amb anterioritat al 610 no se sap gaire cosa de Mahoma. Va néixer vers el 570 i era un comerciant d’èxit gràcies al capital de la seva primera esposa, Khadija bint Khuwàylid. Va rebre ensenyances religioses d’un rabí o d’un sacerdot cristià, i va estar en contacte amb la secta cristiana dels essenis. L’any 610 va patir la primera revelació, va decidir abandonar la seva feina i va començar a difondre la seva doctrina, l’Islam.

Maome.jpg

L’Islam defensava que les persones s’havien de sotmetre a Al·là, que és tal com els musulmans anomenen l’únic Déu. A més, Mahoma va crear el concepte d’Umma, o comunitat de creients, que donaria lloc a un cos unitari i d’igualtat entre tots els musulmans, independentment del seu origen. Això tindria una importància capital de cara a la unificació política de la península i la posterior expansió.

La seva lluita contra la idolatria i el politeisme, així com el seu suport cap a les classes més desafavorides, farien que es guanyés l’hostilitat dels mercaders o quraixites de la Meca, que van creure que les seves predicacions eren una amenaça per a l’ordre social. D’aquesta manera, Mahoma hauria de fugir el 15 de juliol de 622 cap a Medina. Aquesta fugida, o hègira, marca l’inici del calendari musulmà.

736px-Muhammad_destroying_icons_L_Histoire_Merveilleuse_en_Vers_de_Mahomet_BNF.jpg

A Medina les seves doctrines comptarien amb un fort suport popular, incloent-hi el del poeta Al-Abbas ben Mirdas. En aquesta ciutat estudiaria la Bíblia i rebria una forta influència jueva, la qual cosa es reflecteix en l’establiment de Jerusalem com a ciutat santa i en la creença que Abraham és el pare dels àrabs, a través d’Ismael.

Els habitants de Medina reconeixerien Mahoma com a profeta i legislador, i li donarien el poder; d’aquesta manera obtindria alhora l’autoritat espiritual i temporal. Això engendraria, però, l’oposició dels jueus, que s’aliarien ara amb els quraixites fent esclatar una revolta. Mahoma, però, en sortiria victoriós i a continuació organitzaria un exèrcit amb el que arribaria a conquerir la Meca el 630. Arran d’això expulsaria els jueus d’Aràbia.

Gagarin_PropovedMagomet.jpg

Una vegada conquerida la Meca i sotmesa al domini de l’Islam, Mahoma va aconseguir ampliar la seva base militar, cosa que permetria d’unificar políticament els àrabs. Les tribus se sotmetrien en massa, excepte els beduïns, que eren (i són) politeistes i serien reprimits durament. Aquesta unificació marcaria l’inici de l’expansionisme aràbic, fonamentat en un important excés demogràfic i la promesa d’aconseguir una recompensa material.

Finalment, el 8 de juny de 632, Mahoma moria per causes naturals a Medina, mentre part del seu exèrcit conqueria Jerusalem. Quan el profeta dels musulmans va morir, gairebé tots els àrabs practicaven l’Islam.

Mitjançant la guerra santa, obligatòria en teoria per a tot musulmà, els àrabs van pretendre difondre la coneixença de l’Islam. Però, excepte en rares ocasions, això no comportava la conversió forçosa dels habitants dels territoris conquerits.

Islam.Mahoma.jpg

La religió islàmica té una gran càrrega moral. Es regulaven tots els aspectes de la vida del creient i la seva relació amb els altres membres de la comunitat. L’Alcorà, el llibre de la fe islàmica, i la tradició donen normes sobre nombroses facetes de la vida terrenal, com l’organització social i política.

Segons la doctrina islàmica, tot musulmà ha de complir cinc obligacions fonamentals:

1. La professió de fe, per la qual tot musulmà testifica que «Al·là és l’únic Déu i Mahoma, el seu profeta».

2. La pregària cinc cops al dia: a punta de dia, al migdia, a la tarda, quan el sol es pon i al vespre.

3. El pelegrinatge a la Meca, almenys una vegada a la vida.

4. Fer dejuni durant el mes del Ramadà, tots els dies des de que el sol surt fins que es pon.

5. Al principi, els musulmans també tenien l’obligació de defensar la seva religió i estendre-la per mitjà de la jihad o guerra santa.

L’Alcorà també recull certes obligacions per a la vida quotidiana: es permet la poligàmia i es prohibeix menjar carn de porc, beure vi i participar en jocs d’atzar. El deure de solidaritat n’és el dictat més important de la religió islàmica; d’aquí en ve l’obligació de l’almoina.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • Xavi 2n C

      04/11/2011 - 18:56

      M’ha agradat aquest blog perquè m’ajuda a estudiar pel dimarts que tinc un control i perquè té tota la informació i està ben redactat. Gràcies per haver fet aquest blog.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús