Les societats musulmanes medievals: el camp i la ciutat

El món musulmà medieval va integrar societats que tenien al seu darrera una llarga història. L’adopció de la religió islàmica, però, no va canviar la forma immediata de les seves estructures socioeconòmiques. Malgrat les diferències que es van donar entre les diverses regions que integraven l’Imperi Islàmic, advertim certes semblances i un ritme similar en les transformacions.

La societat agrària. Resulta difícil conèixer la vida camperola ja que disposem de relativament pocs testimonis en comparació amb els que ens relaten el món urbà.

En gran part del territori islàmic, la vida agrícola estava dominada per l’escassetat d’aigua i l’aridesa del sòl, fet que determinava parcialment el predomini de la pastura. Tot i això, els àrabs van posar en pràctica variats i complexos sistemes d’irrigació que van donar lloc, en alguns territoris, a una agricultura rica i pròspera.

Així, els musulmans van practicar una agricultura intensiva allí on hi havia possibilitats de regadiu, les tècniques del qual van copiar dels llocs que conegueren durant la seva expansió.

Sughrat.jpg

Ben a l’inrevés del que passava a l’Occident feudal o als territoris no costaners de Bizanci, als dominis islàmics les explotacions agrícoles tendirien a l’especialització en funció de les necessitats del mercat urbà. Així, el propietari musulmà tendia a establir-se a la ciutat on s’aplegava la vida econòmica i social.

La situació dels camperols era diversa. A les zones allunyades de la influència urbana, moltes comunitats rurals van poder gaudir d’un ampli grau d’autonomia a l’hora de controlar el procés de producció. Tot i això, part dels seus excedents eren enviats, per via fiscal, cap a les ciutats on residia el poder polític.

En canvi, a les zones pròximes a les grans ciutats, on la civilització islàmica va desenvolupar una notable agricultura de regadiu per a l’abast ciutadà, la situació dels camperols podia ser força pitjor, ja que estaven vinculats per diversos tipus de contractes de parceria als grans propietaris urbans.

Les ciutats islàmiques estaven circumdades per un gran cinturó d’horts i fruiters on van aplicar-se tècniques especialitzades de conreu i van aclimatar-se noves plantes com la canya de sucre, el cotó i la morera.

L’agricultura musulmana era molt productiva i va estar dedicada a la producció de llegums i de fruiters, de plantes orientals (arròs, canya de sucre, moreres per la cria de cucs de seda, tarongers, albercoquers, presseguers, etc.) que de mica en mica, i a través de la Península Ibèrica arribarien a l’Occident cristià. També conrearen la vinya, malgrat la prohibició corànica, ja que aquesta no afectava els altres pobles. D’altra banda, van estendre les tècniques de regadiu, mitjançant sínies i molins.

La societat urbana. La civilització islàmica va florir especialment a les ciutats, on es concentraven l’artesania i el comerç. En tant que centres del poder polític, a les ciutats hi afluïa, gràcies a la recaptació d’impostos, l’excedent produït al món camperol. Excedent que, al seu torn, era redistribuït entre una nombrosa capa de funcionaris i soldats que formaven el suport de l’Estat i que convertien la ciutat en un gran centre consumidor.

omeyas.jpgAixò va impulsar el desenvolupament del comerç fins a límits desconeguts fins aleshores. Les bases materials de la civilització islàmica les trobem en el comerç a llarga distància.

El món islàmic va beneficiar-se de la seva situació geogràfica, que li feia acomplir la funció d’intermediari comercial monopolístic entre Àsia, Àfrica i Europa. El centre comercial del món musulmà va ser el golf Pèrsic, des d’on els mariners islàmics arribaven fins a l’Índia. Els més agosarats van aconseguir d’arribar a les costes del sud de la Xina. Allí aprendrien a emprar la brúixola i el timó de codast.

Des d’aquestes terres orientals, desconegudes a Occident, els musulmans importarien principalment teles, seda, pedres precioses, paper i fusta per construir vaixells. Encaminades cap a Basra i Bagdad, aquestes mercaderies eren transportades per caravanes a través dels deserts d’Anatòlia i de l’Orient Mitjà fins a Constantinoble o fins als ports mediterranis d’Alexandria, Antioquia, Tir, etc., que eren freqüentats des del segle XI per comerciants de la Península Itàlica.

El comerç també va ser freqüent en direcció al cor d’Àfrica, d’on portaven or, vori i esclaus negres; i també comerciarien amb el món eslau, d’on importaven ferro, pells i cuir.

Així, els territoris controlats per l’Islam van abraçar gairebé la totalitat de les rutes comercials actives de l’Edat Mitjana. Podem dir que els dos elements principals de la cohesió del món islàmic van ser la religió i les rutes comercials. L’àrab, la llengua utilitzada pels comerciants, va ser àmpliament utilitzada com a mitjà de comunicació.

Conseqüència d’aquesta intensa activitat comercial va ser la consecució d’una estructura econòmica monetària i urbana. El centre d’aquest món comercial era la ciutat. Els musulmans van ser grans constructors de ciutats.

Masjid_Nabawi._Medina,_Saudi_Arabia.jpg

Al seu cor hi estava situada la medina, que era, a la vegada, centre polític (residència del governador, funcionaris palatins i soldats), centre religiós (gran mesquita) i centre econòmic, organitzat al voltant del soco principal (mercat), on hi havia alfòndics per a l’hostalatge dels comerciants i magatzems de mercaderies.

La medina formava un laberint de carrers ocupats pels artesans, que s’agrupaven en carrers o petits barris segons les seves activitats i produïen mercaderies de primera qualitat (ceràmiques, armes, teixits, etc.). Es veia als artesans treballant a porta oberta, cosint, teixint, tenyint, cisellant o mantejant el coure. La demanda de productes era satisfeta per artesans que hi comercialitzaven la producció pròpia, o per la producció dels tallers dependents de les administracions dels emirats o dels califats.

Tot quedava encerclat per una muralla de protecció. L’activitat d’artesans i comerciants era viva i admirada pels pocs estrangers occidentals que van visitar les poblacions islàmiques. Ciutats com Damasc, Bagdad, el Caire, Còrdova, Cairuan, Fes, etc., van arribar a tenir, abans de les croades, una població vint vegades més nombrosa que la majoria de les ciutats occidentals i van esdevenir l’eix del món islàmic.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    • Imane Majdi

      21/03/2011 - 11:10

      És molt bona i m´agrada perquè sóc marroquina.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús