Maximilien Robespierre, l’Incorruptible

A Arras, una ciutat ubicada a Artois, al nord-est de França en el límit amb els Països Baixos, va néixer, el 6 de maig de 1758, Maximilien François Marie Isidoire de Robespierre, qui arribaria a ser un dels polítics revolucionari francesos més destacats. Fill de Jacqueline-Margarite Carraut, filla d’un empresari cerveser, i François de Robespierre, un reconegut advocat de la localitat –és  dir, de base petit burgesa–, va haver de fer-se càrrec dels seus quatre germans petits en morir la mare de part i patir l’abandonament patern.

Robespierre2.jpgRobespierre va créixer sota un caràcter desconfiat i tancat en si mateix. Gairebé no tenia amics i generalment refusava el contacte físic, a més de mostrar-se impenetrable en el pla emocional. Gràcies a una beca, va finalitzar els estudis a París –on coincidiria amb altres protagonistes de la Revolució com Camille Desmoulins– per exercir com a advocat a Arras (1781), on va assolir un important reconeixement, especialment com a defensor dels menys afavorits, i va resultar elegit com un dels vuit diputats que representarien la la província d’Artois en el Tercer Estat als Estats Generals (1789). Apassionat lector de Rousseau, les seves idees al voltant del contracte social van afavorir el seu pensament contra l’absolutisme monàrquic. En aquesta primera etapa com a diputat ja començaria a destacar per l’eloqüència dels seus discursos, la defensa de les classes desafavorides, l’oposició a la tirania, la defensa de les llibertats, l’educació pública i gratuïta, i per l’extremisme de les seves idees. En els Estats Generals arribaria a pronunciar la següent afirmació: “matar un home és tancar-li el camí per a tornar a la virtut; és matar l’expiació; és fet deshonrós matar el penediment”.

Transformats els Estats Generals en Assemblea Nacional Constituent, Robespierre formaria part de l’oposició democràtica i, influït per les idees de Rousseau, reclamaria el sufragi universal i defensaria la plena democràcia política i social, d’acord amb els interessos de la petita burgesia. La seva eloqüència, la seva integritat moral i l’austeritat dels seus costums van acabar per apropar al seu voltant un nombrós nombre de seguidors que l’assenyalaven com a exemple de virtut. La seva honestedat i vida senzilla li valgueren des d’aquest moment el sobrenom de l’Incorruptible.

Va ser un dels principals líders del club dels Jacobins (des de 1790), l’evolució democràtica del qual impulsaria decididament. Quan, el 1792, els girondins van declarar la guerra a Àustria, Robespierre s’oposà a la política bel·licista, que creia perillosa sense haver consolidat l’obra revolucionària a l’interior del país (“ningú estima els missioners armats”), i, temerós de la possibilitat contrarevolucionària, acusaria La Fayette de cercar el poder absolut. Va aconseguir articular un multitudinari moviment popular que va conduir a l’assalt a les Tulleries i a la captura de Lluís XVI i la seva família, presoners del poble de París representat per la Comuna.

Després de les jornades de l’agost del 1792, Robespierre robespierre-3.jpgaugmentaria la seva influència, esdevenint un dels dirigents principals de la Comuna de París (el govern municipal parisenc). Va comprendre que per a salvar la Revolució era necessari recolçar-se en el poble, i que per fer-ho s’havia d’atendre les seves necessitats socials. L’incorruptible impulsaria aleshores la formació d’una nova assemblea que substituís la Legislativa. El mateix dia que les tropes franceses s’imposaven a les prussianes a Valmy, s’inauguraven les sessions del nou parlament, la Convenció Nacional, escollida per sufragi universal. Elegit diputat per París, Robespierre dirigiria, juntament amb Danton i Marat, la política dels jacobins.

La Convenció va abolir la monarquia i va proclamar la República. Els objectius de Robespierre passarien ara, principalment, per l’execució de Lluís XVI, l’eliminació dels girondins i la creació del Comitè de Salvació Pública, del qual va esdevenir el màxim dirigent. Executat Lluís XVI, el 21 de gener de 1793, el següent objectiu s’assoliria el maig amb l’expulsió dels girondins de la Convenció. La política girondina havia comportat l’articulació de la Primera Coalició antifrancesa i havia permès l’esclat del moviment contrarevolucionari de la Vendée, deixant un poble famèlic i exasperat. La pàtria corria perill i la solució va ser la constitució del Comitè de Salvació Pública. Els revolucionaris radicals s’havien imposat als moderats.

robespierre.jpgAssassinat Marat poc després, restaven Robespierre i Danton com a homes forts de l’Estat. En satisfer bona part de les reivindicacions dels sans-culottes, el moviment popular, obtingué llur suport, que li permeté d’exercir un poder pràcticament absolut. Impulsà mesures revolucionàries radicals, dominà les insurreccions contra la revolució, conjurà el perill exterior i instaurà el culte a l’Ésser Suprem. Així, amb aquests objectius, impulsaria la Llei de Sospitosos, projectada per a reprimir els enemics de la Revolució, va concedir facultats policials a les societats populars, va incrementar les potestats del Tribunal Revolucionari i va crear l’Exèrcit Revolucionari, una milícia de sans-culottes que vigilaria i castigaria els contrarevolucionaris i s’encarregaria de l’aprovisionament de les ciutats. D’altra banda, per atacar la forta carestia provocada per la guerra, va fixar preus màxims i salaris mínims, legalitzant les requises i racionaments, així com gravant amb força les economies més afavorides. Tanmateix, establiria l’escolarització obligatòria i gratuïta i un programa d’ajudes als pobres.

Robespierre feia, d’aquesta manera, seu la idea dels sans-culottes de que el dret a l’existència era anterior al dret a la propietat: “El primer dret és el d’existir, la primera llei social és la que garanteix a tots els membres de la societat els mitjans per existir, totes les altres han de restar subordinades a aquesta”. Això no volia dir pas que negués la propietat. El seu objectiu era una propietat limitada, creació de la llei civil, davant de les opinions més radicals que la proclamaven com un dret natural.

Tot i la importància d’aquestes accions polítiques i socials, Robespierre passaria a la història per una altra decisió, possiblement la més transcendent a nivell institucional: el Terror. La Constitució vigent va quedar sense efecte per les circumstàncies excepcionals i va ampliar les competències del Comitè de Salvació Pública. El Terror va ser això, una política dràstica i agressiva per a reprimir qualsevol intent contrarevolucionari. Per a Robespierre el Terror era la força de la nova República, la resposta que corresponia a una situació d’excepció. Durant els deu mesos que va durar el Terror, des de la implantació de la Llei de Sospitosos (17 de setembre de 1793) fins a la caiguda de l’Incorruptible, passarien per la guillotina els caps dels principals enemics de la Muntanya, començant per la reina Maria Antonieta. Robespierre aprofitaria la lluita de faccions entre els revolucionaris extremistes per a eliminar qualsevol oposició a la seva política, i, fins i tot, envià Hébert i Danton a la guillotina.

Shot.jpg

Passats, però, els moments de perill, que podien justificar les mesures excepcionals, la seva actuació autoritària, per a alguns autors dictatorial i tirànica, li féu perdre el suport popular. Aquestes accions de govern portaven en si mateixes a l’autodestrucció del líder jacobí; detentor indiscutible del poder, va trobar-se aïllat i no va poder evitar ésser detingut durant el cop d’Estat del 9 Termidor, que ell havia provocat amb les seves amenaces. Malgrat ésser momentàniament alliberat per les forces insurrectes de la Comuna de París, li mancà decisió i, en ésser novament detingut, sembla ser que va intentar suïcidar-se.

robespierre-termidor.jpg

Fou guillotinat a la Plaça de la Revolució, juntament amb Saint-Just i d’altres dirigents jacobins, el 10 termidor (28 de juliol). Amb la seva execució, la burgesia moderada recuperava el control del procés revolucionari.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    • Hector Martin

      14/07/2010 - 11:44

      Robespierre no estava bé del cap. Probablement el va alterar el context, però la seva figura és sinistra des del moment en què assumeix del tot el Comité de Salvació Pública. No hem de dir que la culpabilitat de l’onada de Terror fos exclusivament seva, però ell la va dirigir i la va fomentar. Ell va voler acaparar el poder total de líder de la Revolució i acabà esdevenint una amenaça fins i tot per als seus propis companys. Purgà tant la Convenció que la seva figura ens pot evocar la d’Stalin a la URSS.

      La nòmina de morts és horrorosa: començant per l’execució del rei i la reina -del tot innecessària-, els nobles fugitius, diputats adversaris girondins, radicals montagnards, acaparadors, ateus, sacerdots catòlics, dessertors, delinqüents comuns o qualsevol acusat de subvertir el procés revolucionari que s’havia autoadjudicat una minoria que no representava ni de lluny la totalitat de la població francesa.

      Mirant-ho fredament la nòmina arriba a uns càlculs de 30000 decapitats dels quals un 15% foren clergues i nobles, un 14% burgesos i bàsicament gent del poble en un 71%.

      La Llei de Sospitosos que dictà va dur a una onada de morts horrible especialment cruel entre juny i juliol del 1794 amb la llei de 22 de Pradial. El Gran Terror significà 1500 persones a la guillotina. No dic res del tribunal de Nantes creat pels montagnards, que guillotinà en 3 mesos a 8000 reialistes de La Vendée.

    • Vicente Moreno Cullell

      14/07/2010 - 22:15

      Respecte de la “bogeria” de Robespierre, i sense voler minimitzar els efectes del Terror i el seu cost en vides humanes, s’ha de tenir en compte que tant el “Terror”, com la “Llei de Sospitosos” i la llei de Pradial van ser aprovades pels diputats de la Convenció, la qual, recordem, va ser elegida per sufragi universal masculí. És a dir, no és la política d’un sol home, sinó la d’una cambra de representats.

      Per tant, no és pot individualitzar i responsabilitzar a una única persona en concret (en aquest cas, Robespierre) quan ens trobem davant del vot dels representants de la Nació escollits, insisteixo, per sufragi universal masculí.

      També hem de tenir en compte que totes aquestes lleis, i d’altres que ens deixem, responien a una conjuntura molt concreta: guerra exterior (l’ofensiva dels monarques absolutistes contra la França revolucionària) i guerra interior (revoltes contrarevolucionàries com la Vendée i la revolta federalista girondina). Així, el “Govern Revolucionari” va aprovar i emprar aquestes lleis com a mecanismes per fer front a la contrarevolució i buscant salvar els guanys aconseguits fins aleshores.

      A més, no ens hem d’oblidar del fet que bona part d’aquestes lleis van ser aprovades anteriorment per la Convenció girondina (crec que gens sospitosa de ser radical o extrema en els seus plantejaments), i que l’únic que va fer la Convenció de la Muntanya (o jacobina) va ser aplicar-les. És tractava de salvar la República dels seus enemics, sobretot interiors.

    • Adrià

      15/07/2010 - 00:46

      En la qüestió sobre la més o menys veracitat sobre la figura de Robespierre, el món acadèmic hi té poc a fer. No és per posar-se dramàtic però aquesta contundència obeeix al fet del decalatge real que existeix entre els (pocs) estudis històrics i la fama (bona o dolenta, i més aviat la segona) que té Robespierre, fora de les aules.

      Per mi el problema és la conversió de Robespierre en el boc expiatori o punt de referència d’una posició política determinada i una mirada de la mateixa cap al passat que; o bé busca per una banda els seus antecedents més remots; o bé l’altra que intenta esbrinar l’origen i llavor de tots els mals de la humanitat. Diversos historiadors i gran part de pretesos historiadors (anys 60’s, 70’s i 80’s) han pres com a punt de referència la Revolució analitzant-la des de la teleologia més banal seguint l’esquema:

      Robespierre inici del mal – Comuna (més del mateix) – Revolució Soviètica – Stalinisme.

      I tot per justificar les batalles polítiques del moment entre món capitalista – món socialista. Essent Robespierre un molt tendenciós punt de partida per explicar la resta. Sense dedicar-hi un estudi històric en si mateix.

      En fi, aquestes visions interessen més, donen més joc, més controvèrsia (més audiència també), és el que la gent espera que se’n parli, no es pot concebre d’altra manera. Ja va bé així.

      Però si volem parlar de magnicidis, parlem de la sempre bona i dòcil revolució anglesa que tallà el cap a Carles I, o el Terror de Termidor o l’episodi de repressió sistemàtica de 1871 on van morir 30.000 revoltats en els fets de la Comuna, els gulags de Stalin, els camps de concentració nazis (ja que estem)…

      Si es busca, sempre es poden trobar “excentricitats històriques”, fenòmens “inexplicables” i terribles. El problema és quedar-nos en la superfície i atribuir-ho a explicacions de “és que havia de ser així” o factors personals de follia i excessiu personalisme, per exemple, i no anar a un profund anàlisi de context històric i causal.

    • Anna

      15/07/2010 - 10:04

      M’agradaria que em diguessiu els noms dels germans de Robespierre.

      Gràcies.

    • Vicente Moreno Cullell

      15/07/2010 - 10:50

      Anna,

      Robespierre era el germà gran (per cert, concebut fora del matrimoni), després van néixer la seva germana Marie Marguerite Charlotte el 1760, la va seguir Henriette Eulalie Françoise el 1761, i el tercer germà Augustin Bon Joseph el 1763 (aquest també es dedicaria a la política en temps de la Revolució ocupant una posició destacada en temps de la Convenció i moriria a la guillotina el 1794 a la vegada que el seu germà gran). El quart germà va néixer el 1764, però va morir al poc temps i no en tinc constància del nom amb el qual havia de ser batejat. La mare de Robespierre també moriria com a conseqüència d’aquest quart part.

      Gràcies per participar del blog.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús