Els pobles germànics

La caiguda de l’Imperi Romà, el 476, a causa de la violenta penetració dels pobles germànics va iniciar-se, en la pràctica, dos segles abans.

La crisi del segle III ja va trencar l’equilibri establert pel fundador de l’Imperi (Octavi August) per diversos fronts: els bàrbars (estrangers) començarien a penetrar en l’Imperi en ràtzies difícils de controlar, la tècnica romandria estancada (ja que el sistema esclavista feia innecessària la recerca de més productivitat i eficiència en les tasques del camp), el sistema agrari esdevindria cada cop més improductiu i l’aparell de l’Estat suportaria una inestabilitat quasi permanent.

Roman_empire_395.jpg

A més, la dualitat de l’estructura econòmica del Mediterrani, que s’accentuaria progressivament, va permetre a l’Imperi Romà d’Orient de mantenir una riquesa fonamentada en una xarxa de ciutats i en el comerç, mentre que l’Imperi Romà d’Occident sofria un procés continu de ruralització i estancament comercial que s’accentuaria en el segle V quan l’aparell estatal romà es dissoldria dins els regnes germànics.

Entre els segles IV i V la situació al vell imperi va anar empitjorant. A la forta crisi interna, amb devaluació constant de la moneda i pressió fiscal que va arruïnar molts municipis, cal sumar-hi la pressió a les fronteres.

Constantí I el Gran va incorporar els bàrbars a les legions, així suplia les baixes de l’exerciti i provava de reduir l’enemic. Però aquest nou exèrcit mercenari i bàrbar resultaria encara més car i contraposat al model clàssic d’exèrcit de milícies ciutadanes que sempre havien estat defensores de l’Imperi.

A més, va deixar que els gots habitessin en terres de l’Imperi a canvi del seu suport militar davant altres invasors, és l’anomenat foedus got: a la pràctica, es creaven zones autònomes dins l’Imperi.

A la mort de l’emperador Teodosi, l’Imperi es dividia en dues zones: Occident i Orient. Els gots havien guanyat la batalla fonamental a Adrianòpolis, i els sueus, vàndals i alans entraven a Hispània. Masses de pobles germànics creuaven el Rin. Diverses tribus conqueriren Britània. Els visigots, ja cristianitzats i federats amb l’Imperi, campaven per Itàlia, Gàl·lia i Hispània. El 410 saquejaven Roma. El nord d’Àfrica va passar a mans dels vàndals. A mitjans del segle V, Ravenna, la nova capital romana, ja quasi no tenia poder.

L’Imperi era ja una ficció. L’any 476, un poble bàrbar, els hèruls, comandat pel seu capitost germànic Odoacre, deposava el darrer emperador romà Ròmul Augústul: l’aparell político-administratiu de l’Imperi Romà d’Occident, ja malmès per la constant crisi dels darrers anys, deixava d’existir definitivament.

Europe_526.jpg

Entre els pobles que van penetrar a Europa, procedents de l’Est, en destaquen els germànics, la presència dels quals ja havia condicionat l’existència de l’Imperi Romà en els darrers segles de la seva existència. Una mica més tard es va produir l’arribada dels normands, procedents del nord d’Europa, i dels eslaus i hongaresos, d’origen asiàtic.

A mesura que van anar prenent contacte amb l’Imperi Romà (en enfrontaments bèl·lics o bé mitjançant els pactes que els convertien en pobles federats), les formes de vida dels pobles germànics es van transformar i van adoptar costums propis del món romà.

Battle_between_Clovis_and_the_Visigoths.jpg

A la darreria del segle V, l’Imperi Romà d’Occident desapareixia i es convertia en un conjunt de territoris dominats pels pobles germànics. A partir d’aleshores, aquestes transformacions es van accentuar encara més. Els germànics van experimentar un procés de sedentarització i van intentar de convertir-se en terratinents, mitjançant l’ocupació de terres i, en alguns casos, l’expulsió dels antics propietaris, o bé a través d’una política matrimonial que els emparentés amb ells.

Bréviaire_d'Alaric_(Clermont).jpgEs calcula que en aquesta primera fase migratòria els bàrbars no depassarien el milió de persones, alhora que la població preexistent en tot l’antic Imperi devia voltar els 16 milions. Aquest fet explica que els bàrbars en el seu assentament sobre el territori romà es limitessin a expropiar només una part dels latifundis que posseïen els terratinents romans. Eren una minoria que va imposar el seu predomini militar sobre la població autòctona.

Els germànics van crear monarquies que, amb el pas del temps, deixarien de ser electives i esdevindrien hereditàries. Van imitar el costum de redactar lleis escrites (en llengua llatina) i després van adoptar la pròpia legislació romana. Es van cristianitzar i amb això van aconseguir el suport de l’Església cristiana, la institució de més influència en aquests segles, facilitant la fusió dels invasors amb la població autòctona.

KellsFol124rTuncCrucixerant.jpgAixí, va produir-se una administració dual en tots els ordres: el dret germànic de caràcter consuetudinari i privat conviuria amb el dret romà d’inspiració pública, aplicats ambdós a les respectives comunitats; l’administració va continuar en mans dels alts funcionaris romans pel que fa als habitants de l’Imperi; en la qüestió religiosa, els bàrbars es convertirien al cristianisme, a partir de la segona generació, però també ho farien a l’heretgia arriana, de forma que conviurien dues jerarquies episcopals.

Tot i això, aquesta evolució no va ser exactament la mateixa en tots els pobles germànics. Alguns van mantenir-se com a grup dominant, separat de la resta de la població sotmesa, a la qual li era prohibit, per exemple, l’ús de les armes.

No obstant això, en aquells territoris on aquests pobles van aconseguir de crear estats duradors, s’hi va produir un procés de fusió amb la població indígena, en aportar alguns trets d’origen germànic a l’organització social de la població medieval occidental (com, per exemple, els llaços de dependència personal entre els guerrers, entre d’altres).

Les transformacions generals que van experimentar els pobles germànics (angles i saxons, francs, visigots, vàndals, ostrogots o llombards, d’entre els més destacats) van ser les mateixes que, segles més tard, haurien de viure altres pobles invasors de diversa procedència: normands, eslaus i hongaresos.

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús