Pobles bàrbars, invasions i fi de l’Imperi Romà

Els romans anomenaven bàrbars tots els pobles que no pertanyien a l’Imperi. Al llarg dels segles I i II, el limes (línia de frontera del territori sota poder romà) s’havia ampliat molt. Darrera d’aquesta línia s’hi trobaven terres desèrtiques, com a l’Àfrica (d’on es podien obtenir escasses riqueses), o estats organitzats que no podien ser sotmesos, com a l’Orient el regne dels sassànides (successors de l’Imperi Persa), o finalment, les boscoses terres centreeuropees, on vivien els pobles germànics.

Majoritàriament, es tractava de pobles ramaders, que practicaven també l’agricultura, tot i que utilitzant tècniques primitives. Com que no coneixien la rotació dels conreus, quan portaven un temps en un territori, la terra s’esgotava i havien de marxar cap a un altre lloc.

Thor.jpgEls pobles germànics s’agrupaven en famílies, relacionades al seu torn en gens. Diverses gens formaven una tribu. Tot això s’assentava en llaços de parentiu. En el si de les tribus hi havia una diferenciació entre els guerrers i els camperols, els quals no tenien drets polítics. També posseïen esclaus.

En aquestes tribus el poder el tenien un consell d’ancians i una assemblea de guerrers, els quals elegien per aclamació el cabdill militar que havia de dirigir-los. Es regien per una llei consuetudinària, és a dir, no tenien codis escrits, sinó normes basades en la tradició, que es transmetien oralment d’una generació a l’altra.

Els pobles germànics creien en déus guerrers com Tiw, Thor o Woden.

La relació d’aquests pobles amb l’Imperi Romà va ser diversa. Hi va haver llargs períodes en els quals mantenien relacions pacífiques i comercials, fins al punt que, a mesura que prenien contacte amb el món romà, van imitar molts dels seus costums, com, per exemple, el cristianisme.

En d’altres moments, la relació va ser més violenta. Els pobles germànics es van enfrontar entre ells, però, sobretot, van mantenir llargues guerres amb Roma. Practicaven el saqueig i utilitzaven la tècnica de les guerrilles: atacaven per sorpresa i fugien ràpidament, sabotejaven els abastaments dels exèrcits contraris, etc.

Els atacs d’aquests pobles bàrbars a l’Imperi Romà van ser molt intensos a partir del segle III. Alguns van arribar a penetrar a l’interior de l’Imperi, on saquejaven i destruïen ciutats.

invasions-barbares.jpg

La pressió dels pobles bàrbars, mitjançant enfrontaments o aliances, va condicionar força l’evolució política de l’Imperi des del segle III. A mitjans del segle IV, aquesta pressió va intensificar-se molt. Alguns pobles van envair territoris de l’Imperi fins que, a les darreries del segle V, van liquidar l’Imperi d’Occident i van donar lloc a la formació dels anomenats regnes germànics.

Les_hordes_«_barbares_»_de_Crocus_pillent_le_Languedoc_(Gravure_de_Ferdinand_Pertus,_XIXe_siècle).jpgEntre les causes de les invasions cal citar la pròpia feblesa de l’Imperi Romà, però també l’arribada a terres europees dels huns, procedents de les estepes asiàtiques.

La pressió dels huns va fer que els visigots, en primer lloc, demanessin d’entrar a l’Imperi mitjançant un pacte de federació que els permetés de mantenir les seves pròpies lleis i costums, a canvi de comprometre’s a servir com a exèrcit aliat per a la defensa de l’Imperi davant d’altres possibles invasors.

No obstant això, ja a l’interior, a les darreres dècades del segle IV i les primeres del segle V, els visigots van instal·lar-se successivament en diversos territoris de l’Imperi (van arribar, fins i tot, a saquejar Roma) fins a establir-se en la Gàl·lia i, posteriorment a la Península Ibèrica.

Mentrestant, uns altres pobles, els vàndals, alans, sueus i burgundis, van aprofitar-se també de la feblesa militar i política de l’Imperi per a penetrar-hi. Les incursions dels pobles germànics van esdevenir un fet generalitzat durant el segle V.

Finalment, uns altres pobles bàrbars, la tribu dels hèruls, comandats per Odoacre, van penetrar a la Península Itàlica i, l’any 476, van deposar el darrer emperador d’Occident, Romul August. Amb això es pot considerar acabat definitivament el poder polític de Roma sobre la Mediterrània Occidental, donant pas a la consolidació dels regnes germànics.

476eur.jpg

En canvi, l’Imperi Romà d’Orient, conegut amb el nom d’Imperi Bizantí, va continuar existint durant tota l’Edat Mitjana.

Comparteix

    Etiquetes: , , ,

    Comentaris

    • Manel Salvadó

      16/01/2011 - 20:45

      Un comentari:

      Moltes altres fonts esmenten Odoacre com a cap de la tribu dels hèruls i no cabdill ostrogot. De fet al vostre mapa, diferencieu entre el regne dels ostrogots del regne d’Odoacre.

    • Vicente Moreno Cullell

      16/01/2011 - 21:19

      Manel,

      Té tota la raó. Odoacre va ser el primer rei bàrbar d’Itàlia (476-493) després de deposar el darrer dels emperadors de l’Imperi Romà d’Occident, Ròmul August, al capdavant de la tribu dels hèruls segons la creença més estesa, tot i que d’altres relats el fan rugi o turciling. En qualsevol cas, Itàlia no va ser invadida pels ostrogots, comandats per Teodoric, fins el 488, i el regne d’Odacre no capitularia definitivament fins el 493.

      Queda corregida l’errada. Moltes gràcies per participar del blog.

    • Luis

      16/02/2015 - 16:47

      M’ha ajudat a fer la recerca de la meva escola

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús