La crisi del sistema romà: crisi estatal, ruralització i cristianisme

Mentre es conquerien territoris poblats i es capturaven milers d’esclaus, el sistema romà es va mantenir. Tot i això, des del segle III, es va arribar a un moment en què aquest sistema va esdevenir cada cop més difícil de mantenir i la producció de riquesa va començar a disminuir. Tot plegat ens permet parlar d’una triple crisi: estatal, econòmica i ideològica que portaria a finals del segle V a la caiguda definitiva de l’Imperi.

Roman_expansion.jpg

Crisi de l’Estat:

L’Imperi, que trobava cada vegada més dificultats per a defensar unes fronteres tan àmplies, pretenia recaptar més tributs per tal de dotar-se d’exèrcits forts i nombrosos. Aquesta situació va fer que moltes persones comencessin a veure el sistema romà i la centralització política com un fet menys beneficiós que en els orígens del sistema i, per tant, ja no estiguessin disposades a sostenir-lo amb els seus tributs.

A les dificultats de seguir augmentant la producció i l’obtenció de riqueses, s’hi van afegir les d’haver d’afrontar moviments de grups socials (tant de l’interior com de l’exterior) que no acceptaven el sistema romà.

Caracalla.jpgAixí, va ser necessari reforçar l’exèrcit. Al començament del segle III, Caracalla, va estendre la ciutadania romana a tots els habitants lliures (homes) de l’Imperi. Amb això s’ampliaven enormement els compromisos fiscals i militars envers l’Estat. En aquesta època, la participació en l’exèrcit havia deixat de ser rendible, perquè ara es lluitava contra pobles pobres i força bel·licosos, a diferència del que havia passat en etapes anteriors.

Paral·lelament, per tal d’afrontar les enormes despeses de l’Estat, es va començar a encunyar moneda d’un valor real inferior al nominal. És a dir, una moneda que en teoria tenia determinat nombre de grams de plata, era en realitat un aliatge de plata, amb menor nombre de grams que el nominal, i un altre metall més barat.

D’aquesta manera, amb la mateixa quantitat de plata s’aconseguien efectuar, a curt termini, molts més pagaments. Tot i això, a llarg termini, les conseqüències serien pitjors. Com la moneda progressivament perdia valor i la quantitat de monedes en circulació augmentava, les persones que havien de cobrar alguna cosa (per exemple, en vendre mercaderies) m’exigien una quantitat més gran.

A poc a poc, els preus de tots els productes, així com els sous, van anar pujant, donant lloc a un procés d’inflació.

Un altre tipus de mesures adoptades va consistir a augmentar la pressió fiscal. Els impostos recaptats eren fonamentalment de dos tipus: directes i indirectes.

Els impostos directes es pagaven en funció de la riquesa personal i la situació jurídica de cadascú. Com més rica era una persona, més impostos pagava. Per tal d’evitar el frau, es van confeccionar cadastres detallats. Així, l’Estat, en tenir coneixement de l’extensió de les possessions dels habitants, sabia les quantitats que havia de cobrar. A partir de l’extensió de la ciutadania romana, es va incrementar molt el nombre de persones que havien de tributar.

Aureus-Trajan_Decius-RIC_0029a.jpg

D’altra banda, els impostos indirectes gravaven determinades activitats, com, per exemple, comprar o vendre determinades mercaderies. Per poder comerciar amb l’exterior de l’Imperi es pagaven impostos (aranzels) i també se’n pagaven per efectuar intercanvis entre les províncies.

Com que les resistències a pagar per part de la població eren cada cop més freqüents, el càrrec de recaptador d’impostos va deixar de ser una ocupació beneficiosa, al contrari que abans. Cal tenir en compte que per accedir al càrrec s’havia d’oferir com a garantia la pròpia fortuna.

Crisi del sistema econòmic:

L’alça de preus i la pressió fiscal van provocar la disminució del consum, fet que, al seu torn, va fer reduir el comerç i la producció de moltes mercaderies.

Per exemple, per a nombrosos latifundistes, que vivien a les ciutats, i en les terres dels quals, mitjançant el treball dels esclaus, es conreava algun producte per a l’exportació, la situació es va modificar substancialment. Els esclaus eren força més cars que abans, perquè ja no se’n capturaven tants i calia criar-los fins que eren capaços de treballar.

Com que no només es pagaven més impostos, sinó que també era més difícil vendre les mercaderies, a partir del segle III, amb l’extensió de la crisi a les ciutats, en la societat romana es va produir un fenomen de ruralització progressiva. Els que posseïen finques (villae) al camp van començar a abandonar les ciutats i es van dedicar a l’explotació agrària, però ara sota un sistema diferent.

Es conreaven menys productes per a la venda o l’exportació. Va augmentar força la part de la producció destinada a l’autoabastament, és a dir, al consum local. Va fer-se necessari conrear o fabricar aquells productes que ja no arribaven de terres llunyanes. D’aquesta manera, dequeia l’economia imperial.

També la situació de la força de treball va anar variant. Els latifundistes van estimar-se més substituir la força de treball dels esclaus per colons. Arrendaven a aquests colons una petita parcel·la de terra perquè la conreessin juntament amb la seva família. Del que se’n obtenia, una part era per a la seva subsistència i la resta es lliurava al propietari de la terra.

Aquests béns que obtenia un propietari d’una explotació agrícola, pel sol fet de ser-ho, els denominem rendes agràries (aquestes rendes es podien pagar amb productes del camp o amb diners).

Molts d’aquests colons eren antics esclaus als quals s’havia permès de formar una família i dedicar-se a conrear una parcel·la. Aquest sistema rep el nom de colonat. A la llarga, la nova situació va tenir com a conseqüència l’interès per a millorar la productivitat creixés en aquelles persones que estaven en contacte directe amb les feines agrícoles.

Els petits propietaris de terra també van perdre independència: van esdevenir servi terrae, arran d’unes lleis de finals del segle III, que els impedien d’abandonar el seu lloc de treball i lloc de residència, i passaven a dependre jurídicament d’un senyor.

Unes altres lleis establien el mateix per als oficis de les ciutats. A partir d’aquest moment, els artesans havien de pertànyer, obligatòriament, a unes associacions, els collegia, mitjançant les quals l’Estat els imposava la producció d’una quantitat determinada de productes, així com la transmissió del seu ofici de pares a fills, i controlava el pagament dels impostos.

Crisi ideològica:

La progressiva difusió d’una nova religió, el cristianisme, va acomplir un paper molt important en la transformació de la societat imperial romana.

SermonOnTheMount.jpgPalestina havia patit el domini successiu de perses, grecs i romans des del primer mil·lenni a.C. En el segle I, durant el regnat de l’emperador Tiberi (14-37 d.C.), Jesús, fill d’un fuster de Nazaret, va predicar a Galilea i Judea, i es va presentar com l’esperat messies dels jueus. Tot i això, Jesús no feia referència solament a un pacte entre Jahvè i el poble jueu, sinó que parlava d’un Déu que considerava iguals tots els éssers humans. Els ensenyava a estimar-se i perdonar-se. Mitjançant exemples de la vida quotidiana, les paràboles, pretenia que les persones fessin de l’amor als seus iguals la principal norma de conducta.

Tot això era clarament contrari a l’organització social romana, basada en l’esclavatge i les diferències socials. Per la seva banda, els sacerdots jueus van rebutjar un home que pretenia ser superior a ells dient que era el fill de Déu. A instàncies dels sacerdots, Ponç Pilat, governador romà de Palestina, el va fer crucificar (any 33 d.C.).

A partir d’aleshores, els seus deixebles es van dedicar a difondre el missatge de Jesús. Les cartes de Pau a les primeres comunitats cristianes de la Mediterrània Oriental, juntament amb els evangelis, en què quatre apòstols (Mateu, Marc, Lluc i Joan) explicaven la vida de Jesús, van constituir el Nou Testament o pacte entre Déu i tots els ésser humans.

Durant els segles I i II, de primer entre els esclaus i els pobres, i després també entre els rics, lentament van crear-se les primeres comunitats cristianes a totes les ciutats de l’Imperi, encara que a les zones rurals el cristianisme encara penetraria amb lentitud. Els cristians s’organitzaven en grups que denominaven “esglésies” i elegien les persones que consideraven més idònies per a dirigir-los espiritualment: els sacerdots. Aquests sacerdots, al seu torn, elegien els bisbes, per tal que els coordinessin. Així, els simples fidels, laics, es distingien d’un primerenc clergat.

No obstant això, a les darreries del segle II, es va abandonar l’organització democràtica i l’església cristiana va ordenar-se jeràrquicament. És a dir, van començar a ser les autoritats màximes de l’església catòlica (catòlica vol dir universal) les qui anomenaven els càrrecs inferiors.

La societat romana era força tolerant amb les altres religions, però no ho va ser amb el cristianisme, perquè a més del seu caràcter revolucionari i de la gran difusió que anava assolint, el seu monoteisme resultava incòmode. Per exemple, els cristians es negaven a retre culte a l’emperador. Això debilitava la unitat política de l’Imperi.

Siemiradski_Fackeln.jpg

Dirce.jpg

Durant els segles I, II i III la persecució dels romans als primers cristians va anar augmentant. Els màrtirs que es van estimar més morir que no pas haver de renunciar a les seves creences van ser molt nombrosos, però això no va fer més que incrementar el prestigi d’aquesta nova religió. La repressió va obligar els fidels a practicar la seva religió en secret, en cases particulars i en catacumbes.

Comparteix

    Etiquetes: , , , ,

    Comentaris

    • 7y

      05/06/2012 - 09:53

      Em sembla força interessant, tot i que al principi hi ha frases que no s’entenen massa.

    • Maria Dolors

      05/06/2012 - 10:06

      Està molt treballat i va molt bé per aprendre l’extinció d’aquest imperi tan gran i majestuós. No hi ha faltes ortogràfiques i això serveix d’exemple. Us felicito.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús