El dret romà durant l’Imperi

Una de les aportacions culturals més destacades de Roma va ser el dret. És a dir, per tot l’Imperi es va estendre un conjunt de normes molt detallades que regulaven tots els aspectes de la vida, des de la propietat a l’herència, les relacions familiars o el comerç, entre d’altres qüestions.

Així, durant el període imperial es va desenvolupar tot un conjunt de lleis que provenia de l’etapa republicana. Des de la Llei de les Dotze Taules, que establia que tots els ciutadans són iguals davant de la llei (restant exclosos els esclaus i els pobles vençuts), el dret romà s’havia fet cada cop més complex i s’hi distingien dues parts ben diferenciades: el ius publicum (dret públic), que definia els drets i les obligacions davant de l’Estat i les relacions amb d’altres estats; i el ius privatum (dret privat), que era una regulació de les relacions entre les persones.

El primer s’estructurava al voltant d’una idea bàsica. La població es dividia en nivells diferents: com més coses aportés una persona a l’Estat (presentat en el dret romà com un organisme que gestionava els interessos col·lectius), tant en tributs com en disponibilitat militar, més drets polítics li eren reconeguts.

Durant les primeres etapes de la seva expansió territorial, Roma va haver de regular les seves relacions amb els pobles sotmesos. D’aquí en sortirien una gran varietat de situacions.

Els homes lliures de Roma i de les ciutats de nova creació (colònies) gaudien del dret romà o ciutadania (ius romanus), que comportava la plena pertinença a l’Estat romà: dret de participació política (elecció de magistrats) i dret i deure de participar en l’exèrcit (i en la part corresponent del botí).

A continuació es trobaven els habitants dels municipis (ciutats conquerides), enquadrats en el dret llatí (ius latii), amb un nivell de drets inferior.

Per últim, a la majoria de la població sotmesa a Roma se li aplicava el dret de gents (ius gentium), sense cap dret polític.

Tampoc les dones no tenien drets polítics, sinó que eren considerades com a éssers dependents dels homes amb els quals estaven emparentades (pares, marits o germans).

Finalment, un sector de la població cada vegada més nombrós era el dels esclaus i les esclaves, considerats, simplement, com una propietat dels amos.

En el dret privatum romà es regulaven amb molt de detall les relacions interpersonals (contractes, transaccions comercials, etc.) i, sobretot, es defensava la propietat privada. Els romans van conquerir molts pobles que practicaven l’explotació comunal de les terres i el bestiar, i als quals els hi va costar força d’acceptar la seva privatització.

Finalment, a l’àrea Mediterrània cal atribuir als romans la plasmació jurídica i la consolidació del patriarcat. Van detallar-ne les relacions familiars, que atorgaven un poder, gairebé absolut, al pater familias sobre la seva dona, fills i parents. No obstant això, les dones de les famílies romanes tenien certs drets que perdrien en els segles posteriors, com el del divorci (els matrimonis havien estat concertat pels pares). Tot això es referia, fonamentalment, a les famílies riques romanes.

Els magistrats definien el punt del dret (ius) però la seva aplicació (judicium) corresponia a un altre ciutadà. Però els judicis lents i complicats es limitaven als casos destacats, i per a esclaus i gent de classe social baixa s’aplicava un procediment més curt.

Segons el dret romà la propietat, moble o immoble, era essencialment transmissible entre vius o a causa de mort. La dona tenia la plena disposició dels seus béns, i amb Claudi es va deslliurar de la tutela dels homes de la família. En les transmissions per causa de mort l’herència requeia per parts iguals sobre tots els fills i una part igual a la de cada fill per a la vídua. El consentiment popular per als testaments havia desaparegut i s’havia establert una legitima fixa consistent en una quarta part dels béns. Quan moria una dona també heretaven els seus fills i no els seus germans homes o parents cercles pròxims del sexe masculí.

Amb Tit Flavi es va establir que l’herència de qualsevol persona no podia ser impugnada després de passats cinc anys. La propietat no estava subjecta com més limitacions que les servituds imposades (drets de passada, de pastura, etc…). En cas de deute la propietat era lliurada en penyora al creditor que devia administrar-la com a pròpia però sota paraula de no poder alienar (fidúcia) fins a complert el termini fixat per a la devolució de l’import del deute; si l’import era retornat, el creditor havia de retornar la propietat, però en cas contrari l’adquiria en plenitud.

Els contractes amb l’Estat es concertaven per obligacions dels ciutadans i podien tenir fiadors (praevides). El contracte d’esposalles (un pare promet a la seva filla en matrimoni) en cas de ser incomplet, suposava una indemnització a pagar pel pare. La venda (mancipatio) es realitzava amb lliurament del bé i el preu simultàniament i davant testimonis, i llavors era perfecta. Si no es complien els termes acordats el infractor havia de satisfer l’altra part el mateix que si hagués furtat la cosa.

El préstec era també el lliurament d’una suma davant testimonis i la obligació (nexum) de qui ho rebia de tornar el capital més els interessos. Si el deute era amb l’Estat i el deutor incomplia, els seus béns eren venuts. Si el deute era a un particular, la reclamació d’aquest (vindiciae) havia de ser examinada prèviament. Cada litigi examinat exigia un dipòsit previ (sacramentum) que perdia la part condemnada i era equivalent al 20% del valor del litigi, que passava a l’Erari Públic. La part perdedora tenia trenta dies per al pagament de la prestació o del deute reclamada; si no ho feia, es passava a la via d’execució i se li obligava a pagar llevat que aportés nous testimonis que justifiquessin el seu dret (vindex).

Si s’obstinava en no pagar o no podia fer-ho, ja no perdia la llibertat, sinó els béns que posseís (Cèsar va establir el principi de la llibertat personal; l’execució havia de dirigir-se contra els béns, fossin aquests suficients o no, i la llibertat del deutor quedava salvaguardada, encara que de les seus futurs guanys havia de lliurar una part que li permetés cobrir el seu deute però que li permetés viure, amb un màxim probablement de dos terços dels seus ingressos; més tard Claudi fins i tot va anar més lluny i va excloure de les execucions per deute la de la legitima – una quarta part- corresponent als fills, que també va quedar exclosa en les confiscacions).

Els préstecs amb interès estaven limitats a una quantitat màxima calculada sobre els béns del deutor (pel que sembla el màxim era el 50% del valor dels béns). La seva infracció era un delicte d’usura perseguit per les lleis. El tipus d’interès estava limitat i l’interès total no podia excedir del capital primitiu. Una llei regulava la tutela. Els esclaus podien ser manumesos, això és alliberats. L’alliberament podia ser privat (en aquest cas l’amo tenia dret a retractar-se i recobrar a l’esclau), o públic (en aquest cas era perpètua i irrevocable).

Per a manumetre a un esclau s’havia de pagar un impost equivalent al 5% del seu valor. Els fills podien ser emancipats pel pare. El matrimoni civil era consagrat. En diversos moments va existir un impost per als solters. Les donacions i llegats tenien certes restriccions. Subsistien les figures del depositum (el que confiava un dipòsit a un altre), el comodat o préstec d’alguna cosa per al seu ús i posterior devolució (comodatum) i l’apoderament (procuratio). També subsistia l’arranjament de les qüestions d’honor per un pari (un duel, però amb decisió judicial).

El jurament litigi-decisori podia decidir el litigi si el que feia el jurament era considerat un home honrat. En cas de falta de prova en un judici, guanyava el que era considerat més honrat, i si ambdós tenien una consideració semblant, guanyava el plet l’acusat. No es permetia no obstant això l’actuació de Laudatores (gent de bon nom que declarava a favor de l’acusat). El nombre d’advocats per causa estava limitat així com el temps dels discursos en els judicis. Els honoraris dels advocats, limitats per Claudi a cent peces d’or, van ser novament lliures a partir del Neró (lliures però raonables) qui d’altra banda va declarar la justícia gratuïta.

Els judicis lents i complicats es limitaven a alguns casos destacats i per a esclaus i gent de classe social baixa s’aplicava un procediment més curt.

La tortura només podia aplicar-se als esclaus. La detenció preventiva era la norma general. Les penes aplicades més freqüentment eren les multes i apallissaments.

El dret de recurs al poble (ius provocatio) i d’indult, es va traslladar a l’Emperador però va ser eliminat per Cal·lígula. Durant el govern d’alguns emperadors (des de Tiberi) es va recórrer a la Lex Majestatis (que prohibia les ofenses a l’Emperador) per als judicis polítics.

En els casos de lesions i alguns altres podia reclamar-se el talió (és a dir provocar el mateix dany), però l’acusat podia rescatar la pena per una compensació econòmica. El talió va subsistir nominalment durant l’Imperi (fins i tot es cita en el Codi Teodosià) però la falta de referències al mateix fa pensar que pràcticament no s’usava.

El lladre sorprès podia deslliurar-se de la presó pagant el doble d’allò robat. En canvi un criminal no podia quedar lliure a canvi de diners (o com antigament d’acceptar el desterrament). L’adulteri i el divorci van ser tractats en alguns casos amb rigor i en un altres de manera tolerant.

En definitiva, en els seus trets bàsics, tot el desenvolupament legislatiu posterior de la societat occidental des de l’edat mitjana fins als nostres dies prové del dret romà.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús