L’expansió territorial de la República romana

La societat romana, mentre s’equilibraven les enormes diferències entre patricis i plebeus, es va enfrontar i va vèncer molts pobles de la Península Itàlica. Així, els primers temps de la República no va ser gens fàcils. Entre el segle V i el segle IV a.C., els romans es van fer els amos de pràcticament tota la Península, no sense haver de fer front a diferents intents etruscs de reconquerir la ciutat.

550px-Roman_conquest_of_Italy.PNG

A més, abans de dominar la Península, els romans van haver de fer front a les tribus gal·les, que efectuaven incursions ràpides i devastadores en el seu territori, i que, fins i tot, van arribar a saquejar la ciutat de Roma. Tanmateix, de mica en mica, els llatins van anar reorganitzant-se i van acabar conquerint tot el territori italià. Primer de tot, gràcies a la derrota definitiva dels etruscs i dels altres pobles itàlics.

Pyrrhus_route.jpg

Al segle III a.C., després d’expulsar els grecs del sud d’Itàlia, on s’havien format algunes de les més importants colònies gregues, conegudes com la Magna Grècia, i de dominar tots els territoris situats al sud del riu Po (275 a.C.) els romans es van disputar el control de Sicília amb uns nous rivals: els cartaginesos.

En els primers segles del primer mil·lenni a.C., a les costes del nord d’Àfrica s’havien fundat nombroses factories i colònies fenícies –els fenicis també són anomenats púnics–. A partir del segle VIII, les metròpolis fenícies (Sidó, Biblos) van començar a caure sota el domini de l’Imperi Assiri.

CarthageMap.png

Territoris de Cartago

Les famílies riques de comerciants fenicis que van poder escapar del control assiri es van instal·lar a les colònies. Entre elles, la que va adquirir una importància més gran va ser Cartago, des de la qual els fenicis van procurar de mantenir la seva hegemonia sobre el comerç de la Mediterrània occidental. Per això, des d’aquest moment parlem de cartaginesos per a referir-nos als fenicis.

Tanmateix, Roma que s’anava convertint paulatinament en una gran potència política i militar a la Mediterrània, també aspirava a aquest control comercial, per la qual cosa els latifundistes i comerciants cartaginesos van considerar necessari organitzar un gran exèrcit de mercenaris que els permetés defensar els beneficis de les seves activitats comercials.

En el segle III a.C., la rivalitat pel control de Sicília, important per la seva posició estratègica en les rutes comercials i com a zona de producció cerealística, va originar l’inici de les Guerres Púniques, que repartides en tres grans conflictes bèl·lics, van durar més de cent anys.

En la primera Guerra Púnica (264-241 a.C.) l’enfrontament entre Roma i Cartago va decantar-se en favor de Roma, que va apoderar-se de l’illa de Sicília. No obstant això, poc temps després, el conflicte es va reprendre, aquesta vegada a la Península Ibèrica, on els cartaginesos tenien molta influència.

Cartago_primera_guerra_púnica.jpg

La primera Guerra Púnica

Així, en la segona Guerra Púnica (218-201 a.C.), els cartaginesos, comandats per Anníbal, van travessar els Alps i van arribar a ocupar una part d’Itàlia. El contraatac romà a la Península Ibèrica, però, suposaria una nova victòria romana. Els romans, per impedir que els cartaginesos es poguessin proveir del que necessitaven a la Península Ibèrica i gosessin atacar Roma, van desembarcar, l’any 218 a.C., a Empúries.

ii_guerra_punica.jpgAixí va començar la conquesta de la Península per part de l’exèrcit romà. Les petites ciutats-estat ibèriques no s’hi podien enfrontar, i així van avançar per tota la costa llevantina, sense trobar-se amb gaire resistència.

Des d’aquest moment, Roma va ampliar les seves conquestes fins a controlar tota la Mediterrània occidental. Però, la penetració a l’interior de la Península Ibèrica i a la Gàl·lia hauria d’esperar fins el segle I a.C.

Mentrestant, als segles III i II a.C., els diversos regnes hel·lenístics van mantenir una sèrie d’enfrontaments pel control de diferents territoris. La república romana va aprofitar-se d’aquests conflictes per a impedir que algun d’aquests estats esdevingués massa poderós i va intervenir-hi amb el seu exèrcit.

Aquesta circumstància va permetre que, al llarg del segle II, Roma conquerís també la major part de la Mediterrània oriental.

Per una altra banda, els dirigents de Cartago s’havien aliat amb el rei de Síria per tal d’enfrontar-se novament a Roma, fet que va donar lloc a una nova i definitiva guerra púnica (149-146 a.C.), que va culminar amb la destrucció de Cartago (l’any 146 a.C.). Els seus habitants van ser venuts com a esclaus i el territori cartaginès va restar en poder dels romans.

Finalment, en el segle I a.C., un sector de l’exèrcit romà va aprofitar-se d’unes disputes dinàstiques internes a Egipte per a intervenir també en aquest territori. Com a conseqüència d’això, l’any 30 a.C., Egipte va passar a formar part de l’Imperi Romà.

D’aquesta manera, Roma es convertia en la gran potència hegemònica a la Mediterrània occidental. Però la intensa expansió territorial portada a terme per Roma havia de tenir forçosament conseqüències importants en el si de la societat romana.

City_of_Rome_during_time_of_republic.jpg

Alguns sectors socials es van enriquir molt, especialment aquells que estaven més vinculats amb el control de l’exèrcit, perquè el botí de guerra permetia d’acumular grans fortunes. Hi va haver comerciants que van ampliar força la seva activitat a les terres conquerides; uns altres es van especialitzar a nodrir l’exèrcit de productes.

A més, el control que des de Roma s’havia d’exercir sobre els diferents pobles conquerits va comportar el nomenament de nombrosos funcionaris que, des dels seus diferents càrrecs públics, també es van enriquir.

En canvi, per a molts altres sectors de la població romana, l’expansió de Roma va significar la seva ruïna.

Les famílies propietàries de petites extensions agràries no van poder afrontar la competència dels productes agraris procedents de les terres conquerides. En aquests indrets, les condicions geogràfiques eren més propícies i la força de treball estava constituïda pels esclaus, el que comportava que es poguessin oferir preus molt baixos.

Per una altra banda, molts dels homes d’aquestes famílies camperoles es veien obligats a formar part de l’exèrcit romà durant llarguíssimes temporades, cosa que restava braços a les feines agrícoles. Nombroses persones de les zones rurals de la Península van haver de vendre les seves terres als grans latifundistes i anar-se’n a Roma per tal de cercar algun altre sistema de vida.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús