Els orígens de Roma, de la monarquia a la República

Durant el període en què es va desenvolupar la civilització grega, també a la Península Itàlica van produir-se una sèrie de processos semblants, i una petita ciutat del centre de la Península, Roma, va adquirir una importància creixent. En un llarg procés, acabaria convertint-se en la potència hegemònica a l’Europa de l’Antiguitat.

La Península Itàlica presenta unes característiques similars a Grècia amb lleugeres diferències.

En primer lloc, la Península Itàlica forma un territori característic. La seva situació al centre de la Mediterrània permetia als seus pobladors una fàcil comunicació amb el continent europeu (la poderosa serralada dels Alps mai va ser realment una barrera infranquejable), amb tots dos costats de la Mediterrània i, fins i tot, amb el continent africà (ja que l’extrem sud de la Península és a molt poques milles de la costa de Tunísia), malgrat que les seves costes no resultaven tan adequades per a la navegació com les de Grècia.

A més, a les valls dels Apenins, l’accidentada serralada que travessa la Península de nord a sud, i en algunes grans planes del centre d’Itàlia es podien conrear cereals, vinya i olivera. També hi pasturaven els ramats de vaques i ovelles. El subsòl de la Península també era relativament ric: hi havia marbre, plom i ferro.

Finalment, extensos boscos proporcionaven una gran quantitat de fusta.

En qualsevol cas, podem observar una diversitat més gran de productes respecte de l’antiga Grècia i, per tant, una menor necessitat de dedicar-se al comerç marítim.

mapa_influencia-roma-siglovi-ac.png

Ja des de començaments del II mil·lenni a.C., la Península Itàlica era habitada per pobles neolítics que coneixien les tècniques del treball del metall. Per exemple, en el nord hi vivien els lígurs, que fabricaven objectes de bronze i destacaven per la originalitat dels seus habitatges, els palafits, que evidencien un possible origen indoeuropeu, d’alguna zona lacustre.

Cap a la fi del II mil·lenni es van desenvolupar també d’altres pobles, que també coneixien el ferro. Tanmateix, aquests pobles no tenien cap mena de lligam entre ells.

Durant la primera meitat del I mil·lenni a.C., podem distingir ja tres zones d’influència ben diferenciades. En el sud (a Sicília), hi havien fundat les seves colònies els fenicis i, sobretot, els grecs que convivien amb alguns pobles indígenes (aquestes terres del sud es coneixien amb el nom de Magna Grècia). En el centre vivien diversos pobles d’origen indoeuropeu, com els llatins (del Laci, a la regió on avui està situada la ciutat de Roma). En el nord assolien cada cop més importància, entre d’altres pobles com els sabins, els etruscs, que van desenvolupar una important civilització.

Civilizacion_etrusca.pngL’origen dels etruscs és encara una incògnita. Uns historiadors creuen que es tractava d’un poble que sempre havia viscut a la Península Itàlica, mentre que d’altres els atribueixen un origen indoeuropeu. Finalment, segons la hipòtesi més difosa, podria tractar-se d’un poble que va emigrar per mar des d’Àsia Menor (Lídia) fins al nord d’Itàlia.

Durant els primers segles del I mil·lenni a.C., aquest poble va aconseguir desenvolupar un conjunt de ciutats-estat governades per monarques que dirigien també la vida religiosa. Combinaven l’agricultura, la pastura i l’artesania (treballaven el ferro) amb el comerç. A causa de la seva situació geogràfica, els etruscs feien d’intermediaris amb els grecs del sud i els pobles del centre d’Europa, productors de ferro i altres matèries primeres. A més, practicaven la pirateria contra els comerciants grecs.

Els etruscs van desenvolupar una cultura pròpia, que ens és coneguda, sobretot, per les restes trobades en les seves necròpolis. Construïen habitatges subterranis com habitacles per als seus difunts i els decoraven luxosament. Usaven un sistema d’escriptura propi, van fundar ciutats i van ocupar d’altres, com probablement va ser el cas de Roma.

A principis del I mil·lenni a.C., en uns turons propers al Tíber, un riu que travessa el Laci, hi havia un conjunt de poblats en els quals hi vivien tribus de pastors. Com que el Laci era una zona de pas obligat entre el nord i el sud d’Itàlia els llatins van anar experimentant un gran desenvolupament econòmic.

Segurament, entre els segles VIII i VII a.C., aquest territori va ser conquerit pels etruscs, els quals van convertir aquests conjunt de set poblats, situats a molt poca distància uns dels altres en set turons a prop de la desembocadura del riu Tíber, en una gran ciutat: Roma. Hi van construir muralles, canalitzacions d’aigua i grans edificis públics, i van establir un sistema de govern monàrquic.

She-wolf_suckles_Romulus_and_Remus.jpgTot i això, va fer fortuna la llegenda segons la qual la fundació de Roma va tenir lloc l’any 753 a.C., i va ser obra de dos germans bessons, Ròmul i Rem, que, de petits, havien estat abandonats a la vora del riu Tíber i van sobreviure gràcies a ser alletats per una lloba.

Durant els segles següents, l’emergent ciutat de Roma va esdevenir un centre comercial connectat tant amb l’interior de continent (d’on obtenia ferro) com amb fenicis, cartaginesos i grecs (que els proporcionaven objectes manufacturats).

El rei de la ciutat de Roma tenia un gran poder i governava amb l’ajut del Senat, constituït pels representants de més edat de les famílies més poderoses.

Roma_Romolo_753aC_png.png

En aquesta etapa la població de Roma va restar clarament diferenciada en dos grups.

Per una banda hi havia les riques famílies patrícies, pretesament descendents dels primers pobladors, les quals acaparaven la propietat de les millors terres i es reservaven el dret a la participació en la vida política i militar. Aquestes famílies posseïen esclaus i clients (denominem així a les persones que no tenien béns i que es posaven al servei de les famílies patrícies, obtenint-ne a canvi protecció).

Per una altra banda hi havia els plebeus, que constituïen la majoria de la població. Tenien petites propietats o tallers artesanals, o bé eren comerciants. Com que no pertanyien a la gens, o llinatges antics, no tenien dret a la participació política o militar.

800px-Forum_Romanum_panorama_2.jpg

Cap a finals del segle VI a.C., els etruscs van entrar en un període de decadència per causes diverses. Sabem que van patir derrotes militars enfront dels grecs, que s’havien aliat amb alguns pobles itàlics. Hi va haver, a més, una epidèmia de malària que va arrasar moltes zones pantanoses del Laci.

L’any 509 a.C., els patricis romans van aprofitar aquesta debilitat dels etruscs i per posar fi al seu domini i expulsar-los de la ciutat. Aleshores van abolir la monarquia i van establir un nou sistema polític: la República (coneguda també com a bé comú).

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús